Tolerància & Intel·ligència.

§ 0 comments § permalink

No pots ignorar a qui pensa de manera diferent a com ho fas tu, en tot cas, pots fer-ho d’aquells que pensen com tu, perquè ni aporten res nou ni suposen un risc pel teu sistema ideològic, però no cometis l’error d’ignorar o menystenir a qui discrepa de la teva opinió.

Qüestió d’ordre

§ 0 comments § permalink

Pots tenir la realitat que vulguis sense canviar-la essencialment. Només cal mirar-la d’una altra manera; la dificultat, però, rau en saber com mirar i en no creure en estructures inamovibles.

La sentència anterior s’extreu del principi d’inducció matemàtica i dels axiomes de Peano.

Aclucalls

§ 0 comments § permalink

Els cambrers desenvolupen una marcada pèrdua de visió perifèrica, talment com si duguessin aclucalls, com les bèsties de càrrega i, si no et situes davants dels seus nassos, esdevens perifèricament invisible.

La costum del ridícul

§ 0 comments § permalink

Com ha de funcionar una societat si quan es crea una nova llei, directriu o ordenança que no agrada el primer que es fa és ridiculitzar-la en lloc de discutir-la i refutar-la per via de la raó?

Absurditzar allò que no agrada, deixant de banda la necessària crítica constructiva, és un acte d’irresponsabilitat social. Una societat així és una societat que juga a la contra, reactiva i gens implicada en la construcció social.

Tothom

§ 0 comments § permalink

Visc en un temps en el que tothom és llicenciat en ciències econòmiques; tothom té un màster en macroeconomia; tothom sap cap calcular la gràfica d’equilibri de l’oferta i la demanda per un determinat producte i tothom es capaç de veure, a través d’un glop de guisqui, els equilibris, pilars i tendències que sustenten la societat moderna.

Perdoneu, em deixo el més important: tothom és entrenador de futbol. I aconseguim aquest nivell d’excel·lència llegint, només, la premsa del bar mentre fem el cafè.

… ergo sum. (i II)

§ 0 comments § permalink

Soc un instant. Un gerundi: essent. Una forma gens personal, afegitó a l’instant en que coexisteixo; un breu i senzill canvi estructural en la organització de la matèria, un caos dintre un cosmos dintre un caos en l’ésser, en el sent, d’alguna altra cosa.

I l’ordre canviarà en el mateix femtosegon astronòmic: un cosmos dintre un caos dintre un cosmos i el meu gerundi esdevindrà pretèrit perfet simple amb la mateixa lleugeresa que un pardal executa un saltiró perfecte (present, en aquest cas).

I se’m pronunciarà en forma passada: va ser… havia estat… tot oblidant que encara soc i que sempre seré; en altra forma, és clar.

Caos i Cosmos s’intercanvien els documents universals d’identitat –car, fan la mateixa cara, tots dos, vistos de lluny- i és en aquest punt, on l’home és home i no una altra cosa. És en aquest punt on tot comença i tot acaba.

I les formes verbals, què?

Quantitats i Qualitats

§ 0 comments § permalink

Quantes pàgines ha de tenir el llibre que t’ensenyi a ser tu mateix, si és que hom pot ser alguna cosa que ja no sigui? En tens prou amb un assaig breu? amb una resposta senzilla? o bé vols que qui t’aconselli hagi patit i treballat dur abans de d’aconsellar-te? Coneixes la vida privada d’aquell que t’ofereix el llibre de totes les respostes? Tapa dura o rústica?

Castigant a Deu.

§ 0 comments § permalink

Dius: “Després de veure la injustícia i el dolor del mon, he deixat de creure en Deu!” –I tu creus que això, a un Deu que permet la injustícia i el dolor en el mon, li importa gaire?

Models

§ 0 comments § permalink

Quin model de mon vols? –No vull un nou model de mon, vull un nou model d’home.

Democràcia oblidada.

§ 0 comments § permalink

El poble ha oblidat que és el poble. El poble, esdevingut ignorant en extrem per avorriment d’ell mateix, ja no sap què és la democràcia i, de sobte, s’aixequen lemes infantils i sense sentit.

El poder és del poble! El carrer és nostre! Lluitarem per vosaltres! No oblidem i no perdonem!

El carrer sempre ha estat del poble, però el poble ho ha oblidat. En quin moment va renunciar a ell? No ho sé, suposo que el telèfon mòbil de darrera generació era més atractiu que les llibertats guanyades amb la feina, sang i suor vessada pels nostres pares i avis.

El poder és del poble. El poble ha parlat, diuen. Però quants pobles hi ha i quantes proclames més poden sorgir? I què passa amb aquells que no es senten inclosos amb “el poble” al que alguns fan referència en erigir-se portaveus d’aquest?

Només hi ha un poble i només hi ha una manera per proclamar la seva veu: la democràcia i les urnes. Això implica tolerància envers d’aquells que no pensen de la mateixa manera, també implica acceptar allò que la majoria –aquest cop sí, aquest cop es tracta del poble- decideixi lliurement per boca i ma de cada individu: a les urnes.

Això és democràcia i cap altra cosa no ho és.