Respon-me a una pregunta.

Què és l’amor? li va preguntar ella de sobte. Ell no sabia la resposta, però va tancar els ulls un instant per buscar-la, -un sospir- agafant-li la ma que ella tenia vora la tassa de cafè, li respongué:

- Amor és despertar per la nit perquè seguir dormint és no veure’t.

- És sentir-te respirar.

- Amor és no tenir que buscar paraules quan s’acaba la conversa, i deixar parlar al cor.

- És saber enlloc de creure.

- Amor és …

… i ella el feu callar ficant-li el cor als llavis, segellant les paraules amb la ma. Amb tendresa d’ona que besa sorra.

- No m’aturis, si us plau, no m’aturis, puix ara tinc el moment, les paraules i el valor. Deixa’m dir-te què sento per… – i continuà:

- Amor és aquest moment. Tu ets el meu racó de vida i el meu silenci. La meva veu; ets el meu vent i el meu cel, el meu refugi i la meva esperança. Tu ets lo que jo no puc ser i ets, alhora, el meu mirall.

Hi havia tantes paraules als seus llavis, que al no poder-les dir totes de cop els ulls van començar a plorar-les, i així, la primera llàgrima, parlava de com desitjava compartir amb ella el primer moment del matí i veure plegats com el sol pintava els colors de les coses.

I una altra llàgrima va parlar-li de com l’esperava cada dia al lloc on, en altres moments, havien compartit cafè, amb l’esperança de retrobar-la.

I una tercera, i una quarta llàgrima, i moltes més després d’aquelles, van omplir l’espai que tots dos compartien, agafats de la ma i escoltant-se alhora mentre una suau música sonava de fons.

I aquell instant va passar, però aquella resposta perduraria més enllà de les seves vides.

Comments are closed.