Aquest és un lloc personal, meu, de l’Alex, però em resulta inevitable reflectir-hi les meves circumstàncies, perquè van amb mi, això vol dir que també hi ha entrades de feina, projectes, il·lusions i alguna altra “anada d’olla” (soc humà, ho sento, ningú no és perfecte).
Ara toca una entrada que no sé ben bé si és de feina o és una il·lusió. Us vull parlar d’un llibre que estem editant i que si tot va bé sortirà a la venda a finals de Juny, es tracta d’un llibre de poesia del que us parlaré més endavant; ahir, mentre negociava amb alguna llibreria la distribució d’aquesta obra que preparem, vaig adonar-me’n de la situació en que es troben els llibreters quan un editor els ofereix (els ven) poesia, i és que un llibreter no viu de la poesia perquè aquest no és un gènere literari que triomfi gaire, tret que es tracti d’un autor/poeta força conegut d’aquells que el seu nom ja ha esdevingut producte comercial.
La cosa els resulta més dura quan notes que el llibreter coneix l’autor i finalment es convenç, per què quan l’autor és bo, quan demostra que no calen dots de comercial per vendre el llibre, el llibreter vol formar part de l’obra -l’editor també ho vol- i tot plegat funciona.
I els editors? la cosa tampoc no és gens fàcil, estem en constant contradicció amb nosaltres mateixos: l’obra és bona, però aquest tipus de literatura no té sortida, i doncs, què fer? tancar la porta a l’autor o bé arriscar-se i tirar endavant el projecte sabent que econòmicament no és viable?
Nosaltres -la Montse, la meva sòcia, i jo- ho tenim clar: l’autor i la seva obra. No hi ha més. Com a consumidor de literatura us dic ja no queda massa per innovar, moltes històries -la majoria- ja han estat contades i cada cop resulta més difícil retenir al lector amb una bona obra. La poesia, però, és un d’aquells gèneres que no surt amb la pretensió d’agradar al lector, senzillament, hi és, son retrats de moments, d’estats d’ànim, d’una gran necessitat de comunicar i cada poeta ho fa a la seva manera.
Suposo que el moment social -aillament individual- fa que no ens interessi què senten els altres: jo, jo i només jo.
Aquest text podria ser una mena de declaració de intencions -ara que el rellegeixo- però només son unes breus reflexions. En poesia hi ha molt per descobrir i no entenc per què ens tanquem les portes dient: bah! poesia! quan encara no sabem què trobarem en obrir el llibre.
Sobre el llibre que us deia abans, bé, us en parlo després, no marxeu gaire lluny, si us plau.
Alex
Deixa un comentari
Disculpa, heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.