… com avui o com ahir (segurament com demà).

Fent un cop d’ull per internet (per la blogsfera, on hi viu, realment, la quotidianitat) mentre em prenc el cafè de mig matí, me n’adono del contrast entre lo real i lo que volem que sigui real, en el darrer cas: lo que volem que sigui real, és allò amb que voldríem construir el nostre entorn, aquella sèrie de esdeveniments que no ens afecten massa directament -per lo importants que son- i que pretenem que siguin essència de la nostra vida: la mort d’un filòsof del que algú ens va parlar un dia i que si no fos per la seva mort, no recordaríem mai més, o bé, que en Rodrigo Rato hagi tornat a Espanya.

Coses massa grans -llunyanes o irrellevants- per un individu, però que creiem que ens fan grans al incorporar-les a la nostra vida: si la vida -la realitat important- és allò que mostra la tele, que escoltem a la radio o que llegim en la premsa, ens sentim importants al incorporar-ho al nostre dia i, per tant, mirem la tele, escoltem la radio i llegim tots els periòdics que cauen a les nostres mans o que cacem al metro, bus o tren.

En canvi, lo real, la nostra realitat, és -per definició- aquella que no importa (que creiem que no importa) a ningú per ser massa irrellevants en comparació amb lo que veiem al mon.

Com sempre passa, preferim allò que no som(1), allò que creiem que és -que la societat- valorat enlloc d’allò que ens construeix, i és que necessitem el mirall de la societat i del nostre entorn per poder-nos veure a nosaltres mateixos, no ens serveix saber que podem, que fem o que sabem, hem de dir-ho: puc! faig! sé! per tant, soc!

Som en funció de lo que els altres em mostren que soc que, alhora, és lo que jo vull que creguin que soc.

Complicat, oi?

Salutacions, 

(1) però no com a objectiu a ser, sinó per que allò que no som és extern a nosaltres i en el camí d’aconseguir-ho, som