… però amb paraules d’altri.

Ahir vaig haver de llençar un article a la paperera; lo pitjor de tot és que en aquell moment vaig creure que seria interessant, però no vaig suportar el primer paràgraf.

Venia a dir una cosa així com:
<<  …

En paraules de “Aquest d’aquí” la societat Il·lustrada… bla, bla, bla, però com bé deia “El De Mésenllà”… bla, bla, bla…

… >>

… i així seguia tot un paràgraf sencer, esmentant a aquest i aquell i al de més enllà, ficant entre cometes cada cita (ja us imagineu la de cometes que hi hauria).

Home! Fica-hi alguna cosa de collita pròpia no? Dic jo.

Sembla que tinguem por d’expressar la nostra veritable opinió sobre les coses, és com si hom creies que apel·lant a gent morta el nostre discurs esdevé més viu i alhora ens protegís de les crítiques d’aquells lectors que no combreguen amb nosaltres. La veritat és que d’un mort es pot treure qualsevol cosa, clar, com no es pot defensar, com no pot evitar que s’emprin les seves paraules fora de lloc.

Doneu-me vint escriptors morts i jo us donaré una novel·la, o bé un assaig, o un poema, sense que lo que jo escrigui sobrepassi el 15% de tot el text final. Fins i tot podria semblar coherent.

Salutacions,