I què hi ha de digne en la mort? Què hi ha de digne en qualsevol patiment? I si aquest patiment el podem evitar, som menys dignes?
La mort és un fet conegut (essencial) però també ho és la dignitat. Des de sempre ens han dit que el treballar “dignifica”, allò que no et mata –treballar- et fa fort. Per mi no deixen de ser arengues per continuar fent allò que no ens agrada, allò que és dur i fatigós.
La dignitat és un premi de consolació.
Senyors, la dignitat no té res a veure en les qüestions de la vida i de la mort. És més, en contra d’aquest arquebisbe caldria argumentar que els creients -a qui jo admiro i respecto- ja tenen la seva “alternativa vital” perquè en deixar aquest mon els n’espera un altre i fa que el darrer patiment i dolor sigui més suportable. En qualsevol cas els tinc enveja sana per aquesta alternativa (de fe).
El problema està en els no creients. Per aquests, la mort és el punt i final. I si és el punt i final, per què cal allargar-lo dolorosament? Jesucrist, tot i patir, segurament sabia què l’esperava a l’altra banda, fent, possiblement, més suportable el dolor del trànsit.
Si no hi ha res més, quina importància té la dignitat? Qui no hauria de reclamar la mort digna és qui sap que, passats els moments dolorosos gaudirà d’una altra vida.
I, senyor arquebisbe de Pamplona, lo de Jesús de Nazaret va ser una execució, i ja se sap que en les execucions, de mesures pal·liatives n’hi ha ben poques (et clavarem dos trets, el primer per matar-te i el segon per matar-te més ràpid si el primer et fa mal). La seva observació, doncs, està fora de lloc.
Reconec que el titular de "El País", quan he llegit aquestes declaracions, m’ha tret de polleguera. He tingut la sensació que em tractaven de estúpid.
Salutacions i bones vacances de Setman Santa.