Sembla que les editorials ja ens facin mitja feina al dir-nos quins llibres cal comprar. Que com ho fan? Doncs d’un amanera molt subtil: fent tirades d’un milió d’exemplars! I nosaltres ens deixem enganyar com a badocs! I vinga! Tots en fila per passar per caixar a pagar el nostre flamant best-seller!
I és que ja saben le que es fan. Darrerament tenim el nostre racó de cervell més crític una mica atrofiat. Recordo quan era més jove, que venia els divendres a Barcelona a entregar els deures de primer de BUP -ho vaig estudiar al INBAD, em passava un parell d’hores, si no més, voltant llibreries: La Catalònia, Happy Books, La Casa del Llibre, etc. mentre esperava que es fes l’hora d’agafar l’autobus de l’Alzina Graells cap a Lleida. Fullejava aquells llibres que m’agradaven, en llegia algunes pàgines i, si de veritat em feia el pes, la següent setmana el comprava (no sense llegir-ne un parell de pàgines més, no fos cas que la setmana anterior hagués fet una mala tria).
Puc, per tant, dir amb tot l’orgull del mon, que els llibres que em comprava eren, de veritat, els millors que hi havia en aquell moment.
Però què vol dir treure un milió d’exemplars al mercat? A banda del fet en si, els editors pretenen dir-nos que el llibre que fan és molt i molt bo, tant, que no en tenen prou en dur-lo a les llibreries per donar-nos la oportunitat de fullejar-lo! Que, a més, ens recalquen que com que el llibre és tan bo, s’arrisquen i en fan un milió d’exemplars. I nosaltres, com no pot ser d’una altra manera, acostumats a que ens duguin on creiem que volem que ens duguin, no dubtem ni un instant en comprar-lo.
Salutacions i que tingueu una bona lectura.
PS: per cert, què esteu llegint ara? (quin llibre, vull dir)
Per a un escriptor com jo, que encara sóc mooolt desconegut, és molt difícil lluitar contra tot això.
Quan va sortir el meu darrer llibre, amb una edició bastant inferior al milió d’exemplars (uns quants zeros inferior) vaig passejar-me per algunes llibreries de diverses ciutats.
En algunes no hi era, i en altres n’havia uns pocs exemplars. De vegades en un racó, mig amagats, de vegades al taulell de novetats (més o menys visible). Així és difícil competir amb altres llibres que ocupen gran part de la llibreria (els millors llocs) amb diverses piles enormes.
A més, sovint, si els pocs exemplars del meu llibre que hi ha s’esgoten, moltes cops no els reposen.
És ben certa aquesta poca presència dels llibres no promocionats mediàticament en les llibreries. D?això en tenen la culpa… bé, menys els autors, tots una mica, i com a editor ?encara jove en aquesta feina- m?atreviria a dir que els llibreters i els distribuïdors en son més culpables que autors i editors. Sigui dit que la paraula ?culpable? és lletja, per tant podrien canviar-la per ?responsable?.
No pretenc pas demonitzar-los, ni molt menys: si en aquest ?art? literari (el procés de dur un llibre al lector) hi ha negoci, aquest es concentra en la distribució i en el punt de venda, per tant, llibreter i distribuïdor miren de sobreviure. En aquest punt apareix la responsabilitat de la gran editorial que explicaré una mica més avall.
El distribuïdor ha de confiar en el llibre que l?editor li encomana de distribuir i el llibreter ha de confiar en el llibre que el distribuïdor li encomana de vendre. L?editor es troba amb 1000 exemplars (tirada habitual en literatura catalana d?autor no mediàtic) ja fets i a casa seva que ha de repartir. El distribuïdor vol estalviar-se que les llibreries li retornin llibres que haurà de retornar a l?editor, perquè això li suposa costos de magatzem i transport, etc. El llibreter vol maximitzar les vendes, i no fa pas malament, perquè ha de viure. Però tant distribuïdor com llibreter tenen a la seva ma el poder decidir si un llibre es ven o no.
L?editor ha confiat cegament en el projecte, perquè l?ha viscut amb l?autor, l?ha vist créixer i ha treballat en ell, i és molt difícil trametre aquesta creença en el projecte al distribuïdor o a la llibreria.
Aquí és on les grans editorials fan mal: el fet de editar un milió de exemplars està dient al subconscient de tothom (o al conscient estúpid) que el llibre és bo i tant llibreters com distribuïdors faran mans i mànigues per vendre?ls (per continuar la cadena de negòci).
He de dir també que aquest anys s?està oficialitzant el protocol de treball entre distribuïdor/llibreter i cada cop més distribuïdores demanen una fitxa del llibre a la editorial, portada, breu sinopsis, etc per enviar-la a la llibreria i que aquesta decideixi si vol el llibre o no. És clar que, si l?autor és desconegut, poques llibreries correran el risc d?acceptar un paquet de 20 exemplars del distribuïdor, perquè ocupa espai en el seu magatzem i perquè el lloc que ocupa en prestatgeries el podria ocupar algun altre llibre més venut.
I aquells que ens agrada la feina que fem, que treballem per donar a conèixer obres magnífiques, ens les veiem ben fosques per cobrir despeses i pagar als autors.
I doncs, què hi podem fer?
Salutacions,
Alex
Seria fantàstic que es publiquessin menys llibres, que els editors ens proporcionessin millor informació, que tinguéssim més temps per administrar la informació… Però hem de triar entre centenars de novetats cada setmana! No som superhomes i ens equivoquem, és clar.
Llibres com el del milió d?exemplars ens permeten mantenir d?altres que no venen tant. Maquillen la rotació de la secció de narrativa i, així, llibres que convindria retornar perquè no són rendibles poden gaudir de més temps a la taula de novetats o al prestatge fins que trobin el seu lector. Apostar per la bibliodiversitat no és fàcil però creiem que és l?obligació de les llibreries independents si ens volem diferenciar dels supermercats de l?oci.
En el meu cas, els best sellers no ocupen les ?zones calentes? de la llibreria; els tenim en un racó, precisament perquè són best sellers i ja ens els demanen directament. No els cal una ajuda extra.
Salutacions cordials.
La veritat és que sí que seria bo que es publiquessin menys llibres. El llibre és (era) veihicle per trametre coneixements, una eina utilissima i que distingia a l’autor(*), i ha acabat degenerant en un producte comercial que es veu afectat per les corrents e inèrcies purament econòmiques: avui apareix un Harry Potter, demà vint-i-cinc llibres més de temàtica similar. Suposo que per aprofitar la inèrcia de supervendes.
Un autor queda sancionat (acceptat i valorat: autoritzat) públicament quan l’editor en fa 1000 exemplars, s’exaurèixen i cal fer-ne 1000 més que es tornen a exhaurir, essent el lector qui demana més, que el busca activament, que pregunta al llibreter per que el boca-orella funciona perquè el llibre és bo. Ens trobem just a l’altra banda: hi ha un milió d’exemplars al mercat i el lector no té altra alternativa que la de comprar el llibre: clar, no es pot deixar perdre joia com aquesta, facetada amb un milió d’exemplars.
En aquest cas és la editorial, ja de entrada, quí sanciona l’obra.
Però estic d’acord en que hi hauria d’haver menys llibres o, en tot cas, fer-los circular per alguna via alternativa. Potser, en certa manera, caldria tornar a definir les vies de comercialització: prestigiar una via literària culta i amb valor didàctic i una altra de més comercial -que no pitjor- i que no entorpeixi la canalització dels autors que tenen alguna cosa que aportar.
Salutacions.
Crec que els blocs literaris també ajuden a triar llibres que d’altra manera potser no sabries que existeixen. Com tothom llegim molt els recomanats a bombo i plateret, però quan comences a corres per la xarxa vas descobrint autors de més aprop que d’altra manera et costaria més descobrir-los.
Fins fa no pas gaire, una molt bona manera de formar-nos literàriament era, com heu apuntat, passejant-nos per les bones llibreries i remenant, fullejant. Avui dia, és clar, a través d?Internet és pot aconseguir molta informació sobre llibres i autors.
Una fórmula que a mi em va funcionar meravellosament va ser la literatura sobre literatura, que sempre et duu a saltar d?un autor a un altre. Recordo, de joveneta, que em va encisar The Color Purple, llavors em vaig comprar assaigs sobre literatura de l?Alice Walker i gràcies a ella faig fer salts cap als afroamericans com ara James Baldwin o Langston Hughes o cap a Virginia Woolf. Això per posar un exemple. A casa nostra, el gran referent per fer salts, trobo, és Pla: l?Obra Completa és una finestra cap a tants i tants autors! Ara mateix, precisament, la lectura que em té ocupada són els Darrers escrits de Pla, mentre que la setmana passada gaudia d?allò més amb el Misteri de l?amor de Joan Miquel Oliver.
Fantàstic, el teu bloc!