Una fórmula que a mi em va funcionar meravellosament va ser la literatura sobre literatura, que sempre et duu a saltar d’un autor a un altre. Recordo, de joveneta, que em va encisar The Color Purple, llavors em vaig comprar assaigs sobre literatura de l’Alice Walker i gràcies a ella faig fer salts cap als afroamericans com ara James Baldwin o Langston Hughes o cap a Virginia Woolf. Això per posar un exemple. A casa nostra, el gran referent per fer salts, trobo, és Pla: l’Obra Completa és una finestra cap a tants i tants autors! Ara mateix, precisament, la lectura que em té ocupada són els Darrers escrits de Pla, mentre que la setmana passada gaudia d’allò més amb el Misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver.

Fantàstic, el teu bloc!

Un autor queda sancionat (acceptat i valorat: autoritzat) públicament quan l’editor en fa 1000 exemplars, s’exaurèixen i cal fer-ne 1000 més que es tornen a exhaurir, essent el lector qui demana més, que el busca activament, que pregunta al llibreter per que el boca-orella funciona perquè el llibre és bo. Ens trobem just a l’altra banda: hi ha un milió d’exemplars al mercat i el lector no té altra alternativa que la de comprar el llibre: clar, no es pot deixar perdre joia com aquesta, facetada amb un milió d’exemplars.

En aquest cas és la editorial, ja de entrada, quí sanciona l’obra.

Però estic d’acord en que hi hauria d’haver menys llibres o, en tot cas, fer-los circular per alguna via alternativa. Potser, en certa manera, caldria tornar a definir les vies de comercialització: prestigiar una via literària culta i amb valor didàctic i una altra de més comercial -que no pitjor- i que no entorpeixi la canalització dels autors que tenen alguna cosa que aportar.

Salutacions.

Llibres com el del milió d’exemplars ens permeten mantenir d’altres que no venen tant. Maquillen la rotació de la secció de narrativa i, així, llibres que convindria retornar perquè no són rendibles poden gaudir de més temps a la taula de novetats o al prestatge fins que trobin el seu lector. Apostar per la bibliodiversitat no és fàcil però creiem que és l’obligació de les llibreries independents si ens volem diferenciar dels supermercats de l’oci.

En el meu cas, els best sellers no ocupen les “zones calentes” de la llibreria; els tenim en un racó, precisament perquè són best sellers i ja ens els demanen directament. No els cal una ajuda extra.

Salutacions cordials.

No pretenc pas demonitzar-los, ni molt menys: si en aquest “art” literari (el procés de dur un llibre al lector) hi ha negoci, aquest es concentra en la distribució i en el punt de venda, per tant, llibreter i distribuïdor miren de sobreviure. En aquest punt apareix la responsabilitat de la gran editorial que explicaré una mica més avall.

El distribuïdor ha de confiar en el llibre que l’editor li encomana de distribuir i el llibreter ha de confiar en el llibre que el distribuïdor li encomana de vendre. L’editor es troba amb 1000 exemplars (tirada habitual en literatura catalana d’autor no mediàtic) ja fets i a casa seva que ha de repartir. El distribuïdor vol estalviar-se que les llibreries li retornin llibres que haurà de retornar a l’editor, perquè això li suposa costos de magatzem i transport, etc. El llibreter vol maximitzar les vendes, i no fa pas malament, perquè ha de viure. Però tant distribuïdor com llibreter tenen a la seva ma el poder decidir si un llibre es ven o no.

L’editor ha confiat cegament en el projecte, perquè l’ha viscut amb l’autor, l’ha vist créixer i ha treballat en ell, i és molt difícil trametre aquesta creença en el projecte al distribuïdor o a la llibreria.

Aquí és on les grans editorials fan mal: el fet de editar un milió de exemplars està dient al subconscient de tothom (o al conscient estúpid) que el llibre és bo i tant llibreters com distribuïdors faran mans i mànigues per vendre’ls (per continuar la cadena de negòci).

He de dir també que aquest anys s’està oficialitzant el protocol de treball entre distribuïdor/llibreter i cada cop més distribuïdores demanen una fitxa del llibre a la editorial, portada, breu sinopsis, etc per enviar-la a la llibreria i que aquesta decideixi si vol el llibre o no. És clar que, si l’autor és desconegut, poques llibreries correran el risc d’acceptar un paquet de 20 exemplars del distribuïdor, perquè ocupa espai en el seu magatzem i perquè el lloc que ocupa en prestatgeries el podria ocupar algun altre llibre més venut.

I aquells que ens agrada la feina que fem, que treballem per donar a conèixer obres magnífiques, ens les veiem ben fosques per cobrir despeses i pagar als autors.
I doncs, què hi podem fer?
Salutacions,
Alex