He vist aquesta paraula encapçalant un article al bloc d’en Jesús M. Tibau: ?Un racó dalt del mon? me l’he quedat, bé, me n’he quedat una còpia o, si més no, la prenc prestada una estona per encapçalar aquest article (o post; tractar-lo d’article sona pretensiós i de post, anglicisme. Res, que tornarem a ?article?).
Mentre venia en tren, que fa per pensar mentre passen el paisatge i els quilòmetres, donava voltes al conceptde de competitivitat -laboral, per exemple- i al de tenir un racó al ?hall de la fama?: perdurar.
Parlem, per exemple, del coneixement:
Fa uns quants segles les grans persones ho eren perquè el seu coneixement i sabiduria afectava la quotidianitat de qui els envoltaven, és a dir, impactava en la majoria d’àmbits del seus conciutadans. Observem, així, que els pocs personatges que destacaven llavors, han perdurat fins avui en dia: Sòcrates, Kant, Nietzsche, Plató -no cal que estiguin cronològicament ordenats- Newton, Galileu i algun més… potser en Fermi, l’Edisson i en Bell; pocs més. Després d’alguna d’aquestes revolucions culturals i tecnològiques que es produeixen de tan en tant, després de especialitzar-nos tant i més en branques concretes de la ciència, ja no hi ha manera de destacar sobre la resta d’homes. Som un més i, en el moment en que desapareguem, ho farem del nostre entorn més immediat, no hi haurà transcendència en l’acte de esfumar-se i, no cal dir, que hi haurà dos o tres persones disposades a ocupar el lloc que nosaltres ocuparem sense saber, la majoria de vegades, qui hi havia abans d’ells. Segurament tampoc no els interessarà saber-ho: és irrellevant per la feina que han de fer. I ja son ben conscients que la abandonaran per qualsevol altra oportunitat millor.
Potser seria bon moment de desdefinir alguns conceptes i per tornar-ne a dibuixar els contorns. La felicitat, la fama, la eternitat: el voler tenir un lloc influent entre el veïnat, a la feina, ser el centre de la conversa; ai la vanitat! -cosa ben humana d’altra banda. Fer-ho -redibuixar aquests conceptes- ens podria permetre el prescindir de la lluita amb el veí pel pam quadrat de terra vora la tanca del jardí, i potser ja no ens caldria ?pixar a les cantonades?, com fan els gossos, per marcar el territori a la feina. Suavitzaríem el llenguatge, de manera que un ?no vull? es convertís en un ?m’agradaria que? o ?potser podríem provar a? o, fins i tot ?amb això ja n’hi ha prou?. Son aquests petits canvis els que no vulneren l’espai de l’altre.
Com deia, i si no ho deia ho dic ara: tot es redueix a gaudir d’una estona de tren, dels quilòmetres, i del paisatge.
Salutacions
Les estones de tren donen per a pensar molt, són una bona inversió de temps.
Sí, certament, i com que no hi ha escapatòria, un cop ets assegut t’has de deixar portar, per què no aprofitar l’estona?
Salutacions.
[...] sigui valiosíssima. Com deia en algun article anterior, això és una lluita per ser. Per definir-se i en aquest afany de ser i definir, la nova generació ha trobat en la [...]