Quatre Coses

Continuant amb l’article anterior i aprofundint una miqueta més (no gaire més tampoc) deixeu que m’aturi, un altre cop, a contemplar la literatura d’avui.

D’avui vol dir dels darrers deu anys. Concretem més: la literatura dels darrers deu anys creada per autors que ara fa deu anys tot just començaven a saber qui eren. Jovent, vull dir.

En un temps on tot lo profund ja ha estat mostrat i ja no queden idees per descobrir, la majoria ja han estat descobertes o bé les hem intuït i oblidat, no queda altra cosa que moure’ns per la superfície de la realitat, però compte, no estic dient, quan parlo de superfície, que no calgui estudiar als clàssics i les seves maneres, o les teories literàries d’una manera més o menys profunda, és clar que sí que cal fer-ho, però no hem de caure en l’error de considerar-les perfectes i úniques, perquè seria tancar portes a la evolució natural, que es duu a terme no sempre de manera intencionada: la majoria de vegades és per mandra d’aprofundir, i altres per la artificiositat amb que cal impregnar-les per que siguin considerades vàlides. Trencar amb el passat de vegades aporta beneficis incalculables.

És prou freqüent, avui, veure contes curts (ja de per si curts, els contes) micro-relats o altres formes literàries, arreu on mirem. La poesia torna a prendre força, molta força, de manera que molta gent la produeix, més que no pas la consumeix, tot sigui dit! I en aquest darrer cas, potser hi ha més producció que demanda perquè tenim la mala costum de no tenir en compte (no escoltar) a qui ens envolta i aquests es valen de la poesia –considerada com un gènere especialment indicat per trametre sensacions i sentiments- per fer-se escoltar.

Els contes curts i els micro-relats també guanyen molt terreny, però això és així perquè tenim la capacitat de crear –al gaudir d’una educació cada cop més bona i d’uns mitjans d’informació cada cops més rics i complets- i poc temps per fer-ho, de manera que, l’anada i tornada a la feina en tren o autobús, ens ofereix temps més que suficient per crear un parell d’aquests relats; és clar que, llavors, ens caldrà una mica més de temps per acabar-ho de polir, però tot plegat, amb unes poques fraccions de temps lliure, en tindrem prou per treballar-los. És, doncs, evident, que el ritme de la societat altera i crea nous gèneres literaris. Això ha passat sempre, tampoc no vulguem descobrir la sopa d’all un altre cop, però el procés és molt més acusat darrerament degut a que ens movem molt més ràpid i a la “homogeneïtzació” (o difuminació de l’individu en el grup) que ens reclama, en certa manera, el mostrar-nos novament com a individus a banda del grup al que pertanyem, ja sigui el grup de la nostra feina, els nostres amics, o el barri.

Personalment crec que son símptomes d’una mateixa malaltia: la desindividualització, malaltia per la qual passem de ser un a formar part de l’u col·lectiu.

Salutacions