Hi ha moltes maneres d’explicar una història de por. De escriure-la i contar una cosa determinada. La majoria d’elles son pseudo-por, perquè aquesta no és essència del relat i si en treiem els elements que la constitueixen, ens queda un relat més o menys èpic, una aventura amb més o menys fites que els protagonistes han d’assolir per acabar bé. En aquest cas, la por és un element més, no essencial, de la trama.
Hi ha, però, autors que saben cosir la trama amb el fil de la por, esdevenint essència de tot. Per aconseguir això l’autor s’ha d’observar ell mateix i a qui l’envolta per veure què és allò que els espanta -i què l’espanta a ell. Ha de buscar coses terribles, ja no tant en l’imaginari clàssic (dimonis, fantasmes, etc) i sí en els elements vivencials quotidians: por a lo desconegut, a lo que no controlen, a morir, a ser derrotats. Tot això, estampat amb algun monstre o altre element catalitzador (de pressió, accelerant, que duu als protagonistes a l’extrem de la por -de fer-los temer lo pitjor-), fa que la obra sigui genuïna i que realment faci por.
Salutacions.
PS: avui he anat al cinema a veure “La Niebla”, d’en King. Us la recomano.