Fa uns dies vaig estar a punt de penjar en el bloc un article sobre la feina, les hores per viure i per l’acompliment de les necessitats bàsiques humanes: les més simples i senzilles: viure i ser feliç.
Vaig posposar-lo, però avui he de reprendre el tema en llegir a Meditacions des de l’esfera un text que parla de les vacances dels escolars.
Llegeixo: disponibilitat horària excessiva -dedicades a la feina. Mentre que la feina, en la majoria dels casos, no compensa totalment a qui la realitza. Ni totalment ni parcialment. Algú podria replicar-me: la finalitat de la feina no és compensar-te. Automàticament, jo, deduiria que qui em parla és algú que ostenta algun tipus posició jeràrquica i que està acostumat a manar -compensant, així, en certa manera, altres mancances vitals.
Les feines que realitzem, com deia abans, no acostumen a compensar-nos com caldria. I no em refereixo a compensacions econòmiques: aquesta és una altra lluita; em refereixo a que qui les realitza, qui treballa, es senti plenament satisfet i, l’endemà, quan soni el despertador en hora intempestiva, s’aixequi amb ganes d’anar a treballar. Us asseguro que aquest tipus de feina existeix, i us ho dic per experiència personal. A banda de poder treballar en feines relacionades amb els nostres estudis acadèmics -o no- l’ambient laboral és essencial: bons companys, competitivitat sana i adequada -també necessària- i l’esperit de família que fa que hom senti els colors de l’empresa i treballi “en família”: en un ambient agradable i estable, però l’alt grau de temporalitat va en contra de la qualitat laboral i de la realització personal, provocant en el treballador ansietat i necessitat de buscar, en altres activitats, aquella realització personal que no troba en la feina. Però no només és la temporalitat, la que fa mal, hi ha altres factors no menys importants, un d’ells és, passat el temps i la novetat de la incorporació d’un treballador a la feina, aquest deixa de ser una persona: qualificada per a fer determinades tasques i on el seu rendiment és màxim, tant per ell com per als altres, i passa a ser un recurs que la empresa mourà -de forma inconscient al mal que li pugui estar fent- amunt i avall segons convingui.
Els fills, fent referència a l’article de Meditacions des de l’esfera, acaben pagant les mancances dels pares -que, d’altra banda, sempre ha estat així, però ara cal afegir-hi les insatisfaccions laborals i altres fites trivials exigides per la societat moderna.
Conciliació laboral i familiar. I on és la conciliació laboral i personal, que va abans que la familiar? Abans de constituir-se en família, l’home i la dona ja carreguen amb aquesta no-conciliació d’aquests dos aspectes de la seva quotidianitat, esdevenint un mal endèmic al que ja no se li dona la importància que caldria. Aquest mal reapareix amb més virulència quan canvia alguna cosa important en l’entorn: formació d’una família, per exemple; i és llavors quan pretenem aturar o conciliar dos aspecte gairebé inconciliables. Ja és massa tard per aturar la inèrcia que duem.
Tenir cotxe, una hipoteca i fills. Amb això hom ja té lo que la societat li demana, però amb freqüència s’oblida que un fill (normalment son dos) és una persona; algú que requereix del nostre temps i experiència per tirar endavant amb la vida. Però clar, ocupa temps, molesta: cal buscar una cangur si es vol sortir a sopar, no es pot sortir de vacances allà on ens agradaria per que el nen no encara no pot venir i no hi ha cangur per tant temps: potser hauria estat més fàcil comprar-se un altre cotxe? I és que només hi ha temps per treballar: aquest és irreductible: ans al contrari: ampliable. No hi ha temps per la família ni per altre tipus de realització personal.
Vivim doncs per treballar?
Procreem per mantenir la màquina; engendrem operaris destinats a mantenir-la i com a compensació, la maquinaria els dona la il·lusió de l’instant sexual e intim, però la única finalitat és procrear més operaris: el temps just per reproduir-se.
Salutacions
[...] Quatre coses [...]