La vida està plena de màxims i mínims. De coses plenes de saber (màxims) compreses en espais mínims (una o poques frases) i d’enormes muntatges audiovisuals i campanyes publicitàries que no son capaces d’acabar amb la por que sent l’ésser humà per la mort (una cosa ben senzilla).

Aquests dies he tingut la oportunitat de llegir l’obra d’en Rober Graves (el senyor de la foto) “Jo, Claudi” i seguir-la amb en “Diari de Neron”, d’Alain Darne.

Una repassada a la història, encara que sigui novel·lada, ens ensenya com ha canviat la concepció de les coses des de els orígens dels temps fins als nostres dies. Abans la mort era una cosa quotidiana, present i habitual: esperable i molt possible. Avui és allò de lo que fugim constantment. Tant, que fins i tot deixem en mans d’altres la responsabilitat de “morir-nos” o de que ens morin(1).

Volem sen recordats. No ens hem donat compte, encara, que des de el moment de néixer, ja som un record que serà oblidat en poques generacions i hem aprés a tenir pànic d’aquesta idea, és un pànic que vivim en cada moment del dia; fixeu-vos en la televisió, veureu quants anuncis hi ha de productes que anuncien mantenir l’envelliment allunyat de nosaltres. Fixeu-vos com ha canviat el mercat laboral: els “senior” d’avui en dia son llicenciats amb uns cinc anys d’experiència laboral, quan fa uns anys en calia més de deu per poder rebre aquesta categoria. Lo vell ja no serveix.

Arribarà un moment en que l’esser huma, la persona, quedarà descatalogat deu minuts després de néixer. En un lloc on ens agrupem sis mil milions de persones, es fa molt difícil ser algú especial. Es fa impossible trobar alguna activitat diferent per aconseguir la diferència i tenim tendència a refugiar-nos en aquelles que es practiquen a milers de quilòmetres de nosaltres o tornar als orígens, quan tot era més fàcil. Evidentment, fent-ne ostentació.

I jo em confesso pecador del mateix pecat: sentir desig d’eternitat.

És clar que, donar sentit a una vida tampoc no és una feina senzilla. Viure per uns valors, amb un bé i un mal al voltant dels quals fer girar la nostra existència és més difícil del que sembla. O potser sigui més fàcil del que em penso. Els antics –no cal anar massa lluny en el temps- es treien la vida per l’honor. Què és avui l’honor? Encara existeix aquest valor, més enllà d’un constructe legal per aixecar els diners als veïns?

Si hom pensa massa les coses –si es fa pregutnes- el tracten de friqui i raret i el mateix entorn ens lliga de mans i peus –sota pena de menyspreu, d’aquell que, aparentment, no fa mal i es de broma. Sembla que les coses de la vida i les grans preguntes, siguin qüestions íntimes e individuals. Pots follar-te a qualsevol que t’hagis lligat en una nit de festa i alcohol –l’alcohol ajuda, diuen- mentre no li parlis del sentit de les coses. Intimitat amb reserves? Un altre cop, actituds oposades.

I és que tampoc no és massa estrany que amb la especialització de la societat moderna, qui faci ordinadors només conegui d’ordinadors o qui treballi de traductor cregui que no ha de saber rés d’aquestes màquines infernals i que vagi dient, tot el dia “no, si a mi, això dels ordinadors… oh! em fan por”.

Per què no ens atrevim a trencar les barreres interdisciplinàries? Quantes pors desapareixerien del nostre cor si llegíssim una mica més d’història (o històries d’història).

 

Aquest text és només el comentari d’un blogaire sense massa pretensions, almenys en aquesta nit. Què seria de la vida si no pugués escriure sobre les quatre coses que em passen pel cap? Podria fer-ho en privat, és clar, però i la vanitat? em reconec vanitós, com tothom. Així doncs, aquí us deixo aquestes quatre ratlles (que en relaitat en son algunes més).

Salutacions.

 

(1) Eutanàssia, mort digna, etc.