El cos en descomposició d’un animal no és una cosa agradable de veure i per molts tampoc no ho son ni el llamp ni el tro. N’hi ha que tremolen en veure una aranya i xisclen en veure un ratolí.
Aquests encara no han (hem) aprés a veure el conjunt de les coses i no valoren -perquè no han descobert- allò que les anima: l’univers, el tot. Avui en dia parlar d’univers et duu a els extrems: o bé ets astrofísic, o bé astròleg, o ets expert en la ciència o en la mística. Però enmig d’aquestes dues posicions n’hi ha una altra: hi ha un fet –o un moviment constant- absolutament independent de les paraules i aquest és l’univers. En ell s’hi dona l’opinió, el llamp i el tro, l’organització i reorganitnazió de la matèria i l’èsser humà, i per moltes maneres que aquest tingui d’observar i anomenar l’univers, aquest seguirà essent independent del concepte que d’ell tingui un observador qualsevol i fins que no descobrim allò que ara està cobert per paraules, fins que no contemplem, no podrem conèixer ni saber.
La por només es presenta a qui desconeix els orígens d’allò que l’atemoritza. Quan la por desapareix, com a molt, hi quedarà la precaució que cal tenir envers allò que ens pot fer mal.
Deixa un comentari
Disculpa, heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.