Quatre Coses

En termes entedors i intel·lectualment proletaris, és a dir, per la gent del carrer, és aquella ciència complicada, sense massa sentit pràctic, que s’ocupa de coses com ara la existència veritable de la realitat, la composició de les coses sensibles, el llenguatge, la possibilitat de l’existència de les idees com a referència d’allò perceptible –que existeix pels nostres sentits- i molts altres conceptes complexos  que requereixen de varies pàgines per ser explicats i moltes hores per ser entesos. Per tant, quan hom parla de filosofia, s’acostuma a relacionar, com deia, amb una cosa complicada i es defuig el tema o bé es canvia el vocabulari per no fer referència a aquesta paraula. Qui s’arrisca a utilitzar el mot s’arrisca, també, a ser considerat pel grup com una persona lleugerament “repel·lent” i, com no, pedant.

Hi ha un problema que cal resoldre perquè resulta que molts de nosaltes –potser tots?- constantment ens fem preguntes sobre la vida i les coses que habiten en ella: la virtut, la veritat, el sentit de la vida, l’amistat, l’amor, etc i alhora defugim les respostes que la filosofia ens dona –què té aquesta paraula que maleeix la disciplina d’una manera tan injusta!? Perquè d’aquests assumptes també se n’ocupa la filosofia, només cal fer un cop d’ull a “El Banquet” d’en Plató, una obra curta que parla sobre l’amor.

Ja n’he parlat aquí en altres ocasions, però ho faré un cop més: entre els grecoromans hi temin els estoics i els epicuris i entre els més moderns hi tenim en Nietzsche i els seus meravellosos aforismes. Dels primers us recomano dos llibres: “Cartes a Lucili” d’en Sèneca i “Meditacions” d’en Marc Aureli. De Nietzsche us recomano els seus aforismes. Si els llegiu no podreu evitar sentir curiositat per aquest autor i potser buscareu una mica per internet. A banda de lo que s’hagi dit d’ell (patia esquizofrènia) els aforismes que té son magnífics i tret d’alguns que mostren certes pautes lligades al temps en que va viure la resta son actuals i vàlids. Aquests tres filòsofs (en Marc Aureli, a més de ser emperador de Roma, també se’l considera una mica filòsof) s’ocupen, parlen, tracten –o com vulgueu anomenar-ho- de les coses bàsiques de la vida. Observen i recomanen, però ho fan d’una manera íntima, gairebé en silenci, perquè allò de lo que s’ocupen és cosa de tots, és un mal que pateix tot home (si és que és pot anomenar així a la vida i les seves coses) i no és pot fer de mestre quan allò que s’ensenya ja és conegut pels alumnes, perquè tothom neix sabent morir i estimar i tots estem predisposats a lo social: la amistat i altres relacions. Aquests filòsofs fan recomanacions fruit de la observació. Perquè nosaltres no? Què no tenim que ells sí han tingut? Res. De fet, tenim massa.

Què em sobra?

Feina. Ocupacions i distraccions: és impossible observar el mon (l’exterior i l’interior) si no tenim temps per nosaltres. No podem pensar en allò que ens preocupa si hem de justificar –als mics, a la parella, als pares- el temps que ens passem asseguts mirant al sostre, passejant a soles o asseguts en el banc d’un parc veient com passa la gent i com flueix la vida. La cosa és pitjor quan creiem que ens hem de justificar a nosaltres mateixos aquest temps, aquests moments d’aparent inactivitat i de màxima intimitat.

Oi que som complicats?