Penso que en una societat que podria ser millor, més digna, més justa, tots tenim l’obligació de ser una mica idealistes. –Mònica Terribas. TV3.
La Mònica Terribas té molta raó. Sense l’ambició de millorar, de veure les coses com haurien de ser enlloc de conformar-se com son, no canviarà res, i cada matí ens llevarem i ens queixarem del nostre entorn, des de la vida que ens ha tocat viure, amics i feina, fins allò que ateny als països de l’altra banda del mar. No sabem arreglar casa nostra, però tenim la solució pels problemes del veí.
Això és així perquè no sabem fixar-nos en nosaltres[i], no ens agrada veure’ns i necessitem fixar-nos en els altres: què tenen, què fan, com son, com vesteixen, etc. De manera que només que hi hagi una sola persona –la llavor- que deixi de ser idealista per centrar-se en les seves possessions, contaminarà el seu entorn immediat que, alhora, farà el mateix amb el seu i així fins convertir en consumidora una societat que podria aspirar[ii] a ser la societat perfecta; l’aspiració a la perfecció és lo més aproximat a ella que qualsevol ens pot assolir, per tant, la sola aspiració a ella és sempre la millor elecció possible.
L’individu de la societat consumista no mira l’altre per garantir-li el benestar, com seria d’esperar, sinó per envejar-lo. No pot estar sol, però tampoc sap estar acompanyat.
Començarem a ser feliços quan aprenguem a estar sols [amb nosaltres mateixos] –Jo. Quatre Coses.
Ara per ara necessitem massa l’altre per veure la nostra imatge i el nostre èxit social reflectits en ell i la conclusió és, doncs, que una societat idealista és una utopia.
[i] No, no em refereixo en ser presumits o vestir bé i cuidar-nos, perquè això no és fixar-se en un mateix: ens vestim i presumim per a que ens vegin, per tant, continua sent un fixar-se en el veí
[ii] Que hauria d’aspirar en tot moment a la societat ideal, ja que aquesta, com a fet, és una utopia i, per tant, un impossible. Aspirar a una cosa [bona] inassolible és caminar pel camí de la perfecció, impossible gairebé per definició, però cada passa feta ens acostem a la perfecció; perfecció que, inevitablement, anem redefinint en aquest camí vers ella.
Deixa un comentari
Disculpa, heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.