En quin moment una negociació esdevé xantatge? Quan una de les dues parts amenaça en causar un mal, físic o moral –psicològic-, a l’altra part. Així doncs, la vaga de fam de l’Aminetu Haidar és un xantatge, ja que ens amenaça amb la seva mort. Diguem que ens cedeix, amablement, la responsabilitat de mantenir-la viva i, com no, la responsabilitat, si no sobreviu, de la seva mort.
Quina diferència hi ha entre la mort per inanició voluntària i un suïcidi? Podríem trobar-ne alguna, però jo no en veig cap. Qui mor a causa d’una vaga de fam no és menys indigne o més digne que qui es treu la vida tirant-se a les vies del tren o saltant al buit. Pels motius que siguin, l’individu no afronta el problema que té present o, potser, no sap trobar-hi la solució. Així doncs, en ambdós casos –el del suïcida clàssic i el del suïcida ideològic- si som coneixedors de la intenció de l’individu d’acabar amb la seva vida, tenim la obligació de persuadir-lo o fer-lo entrar en raó, ja sigui mostrant-li la inutilitat del seu acte o buscant solucions al seu problema, però mai des de el xantatge que vindria a ser una cosa similar a: “o em soluciones el problema o em mato”.
La vaga de fam com a alternativa
Avui llegia a “El País” un article que comparava, en certa manera, la mort d’en Bobby Sands (membre de l’IRA mort en vaga de fam) i l’Aminetu; son dos casos totalment diferents, amb el mateix resultat: mort; bé, l’Aminetu encara és viva. Aquesta és/seria la única coincidència.
En el cas d’en Bobby Sands, era la única manera –dràstica i radical- de protestar i cridar la atenció: reivindicar allò que creia que havia de ser. I era la única manera perquè tenia limitades, legalment, les seves llibertats bàsiques: lliure associació, lliure deambulació, etc, clar, estava empresonat! En Bobby Sands no tenia alternativa. De fet, sí que la tenia, perquè la mort mai no és una alternativa. L’Aminetu en tenia més: l’Estat Espanyol li va oferir la nacionalitat espanyola o l’estatus de refugiat polític, però ella va refusar l’oferiment i en fer això va refusar totes les opcions: va refusar oferir els seus coneixements i serveis[i], la seva ajuda, a aquells que segueixen la seva causa. Va refusar fer conferències i lluitar –en el futus, al llarg del temps- pel seu moviment. Va refusar, en definitiva, a fer! És a dir, a tot. Tot a canvi d’un xantatge emocional que fa més mal que bé, però clar, el xantatge és fruit de l’egoisme, és aconseguir, a tota costa, alguna cosa, i l’egoisme no veu altra cosa més que el propi individu, és normal, doncs, que l’Aminetu i els qui l’aconsellen no vegin les possibilitats de la VIDA.
La dignitat –respecte-
Quin respecte mereix una persona que decideix morir per una causa tot renunciant a la possibilitat de continuar la lluita d’una altra manera? Si hi ha alternatives, perquè no aprofitar-les? En Nelson Mandela va passar-se 27 anys a la presó i en sortir-ne, va continuar lluitant; una vida de lluita, d’èxit a llarg termini, de paciència i d’admiració. Un model, un veritable model a seguir, si es que en volem seguir algun. Però, i l’Aminetu? Jo, humil servidor vostre, crec que l’Aminetu s’equivoca. Crec, també, que encara és a temps de rectificar. Si teniu la possibilitat de propagar-li aquesta alternativa de lluita, feu-li saber.
Salutacions.
[i] gràcies a la nacionalitat espanyola i als drets que aquesta li atorga
Deixa un comentari
Disculpa, heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.