En la obscuritat de la ignorància tot pot ser cert perquè no hi ha manera de discernir allò que és fals[i], però en la il·luminada saviesa tot es posa en dubte i cap veritat aguanta el judici de la raó[ii]. I doncs, què queda? El problema no és què queda, sinó què tenim en excés: paraules i discursos.

[i] En la obscuritat de la ignorància -quan no hi ha observador que mesuri el grau de coneixement dels individus observats- seria agosarat afirmar que no hi ha ni falsedat ni veritat i que tot seria acceptable dins dels límits de les necessitats individuals?

[ii] Però no de la raó pura, que existiria de manera independent a l’home si això fos possible, sinó de la raó humana: propietat emergent de les xarxes neuronals que composen el cervell humà. Raó que, erròniament, tendim a creure perfecta e irrefutable.