El mestre que sempre justifica el comportament del seu alumne no és un bon mestre, fins i tot si l’objectiu d’aquest és el consol d’aquell. Passa igual amb el pare que sempre defensa al fill davant de tercers. Aquesta manera de procedir farà que l’alumne –el fill- cregui que el seu comportament sempre és el correcte i que és el dels altres el que cal canviar. Aquest alumne, doncs, no té mestre i aquest fill, no té pare.
Deixa un comentari
Disculpa, heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.