Perquè si t’atures no podràs evitar pensar on ets i per què ets on ets i no en un altre lloc, així doncs, mentre corris, tindràs la il·lusió d’estar anant en alguna direcció concreta i que tot té sentit, encara que, de moment, no sàpigues on vas. Però quan deixis de córrer descobriràs quina és la veritable –i ineludible- direcció que ha pres el teu destí per tu: deixar de ser. Assumir aquest fet és la clau de la felicitat. No n’hi ha cap altra perquè, per molt que corris, que facis, que avancis, quan arribi “l’hora” tots tindrem el mateix.

Per què prescindir, doncs, del moment que vius, per anar a buscar-ne un altre que no saps si serà millor?