Els de la dreta fan responsables dels problemes socials als estrangers; al menys això sembla que diuen que passa a Badalona; els anti-sistema, als bancs i, com no, al sistema; els criminals culpabilitzen als seus còmplices i, fins i tot, al diable. La culpa i la responsabilitat son dues patates calentes que no convé tenir massa estona a les nostres mans.
Suposo que és natural enviar ben lluny la responsabilitat –no assumida- dels nostres actes i si, per sort, trobem algú a qui carregar-li amb els nostres defectes i frustracions, ho farem sense miraments i, com no, amb la consciència ben tranquil·la.
Alegreu-vos! Ja tenim a qui penjar!
A la classe política per no saber fer i els banquers per avaricionar a tort i a dret! Ah! i a l’empresari, per voler fer diners! quin pecat tan imperdonable! (i no oblidem al veí, que, o bé és polític, o bé té un negoci i guanya més que nosaltres) Però alguna cosa em diu que per molt que es confessi el veí, Deu no ens perdonarà a nosaltres, encara que tinguem la certesa que ell –el veí- és el culpable de tots els nostres errors: Si es que ens ha incitat! Si és que ens ha enganyat per comprar! Si és que és ell qui ens ha fet consumidors inconscients i compulsius!
Però en el moment d’anar a comprar un cotxe (de marca respectable, faltaria més!) no hem mirat si ens el podíem permetre, car, ho pagarem a terminis i així si que podem, oi? Tampoc no ens hem adonat que la hipoteca la pagarem durant 30 anys i, recordeu el cotxe? el cotxe l’estarem pagant juntament amb la hipoteca o el lloguer. Seguim sumant? 500€ en un televisor de 42 polzades (si no ho és de més és perquè no ens hi cap a casa), 200€ en una videoconsola; un mòbil nou cada any, les quotes del mòbil, les quotes d’internet… quotes i quotes i lletres i més lletres.
I la signatura del préstec per anar de vacances, sí, aquell microcrèdit, ara no dissimuleu, l’hem fet nosaltres; ni el banquer ni la financera.
Però tampoc no tot es redueix a tu i a mi o al veí:
Hem fet creure a les constructores (i a les fortunes que han invertit en elles) que nosaltres, els consumidors, faríem mans i mànigues per tenir una casa o dos i, què m’has dit! a construir, que falten cases! El cotxe del pare, el de la mare i el d’algun fill. Quotes i combustible, assegurances, pàrquing i què més? Què em deixo? Hem fomentat el consumisme i, com no, hem fomentat la creació d’un mercat basat en aquest consumisme compulsiu. Però ho hem fet nosaltres.
Sí, suposo que podríem canviar el sistema electoral, suposo que podríem tancar als banquers a la presó, si trobem el delicte amb que imputar-los, clar, perquè fer-nos enfadar encara no ho és. Tampoc no és delicte que ens embarguin la casa, però podríem inventar-nos alguna cosa, pensem-hi…
Fos com fos, després d’aconseguir que el veí faci penitència, nosaltres continuaríem sent nosaltres i tan bon punt ens passés alguna cosa, sortiríem a buscar un altre veí.
El problema no està en el sistema, ni en el capital. El problema està en el consumidor –en mi, en tu, en tothom- que no li ha fet cap lleig ni al capital ni al sistema. Hem deixat que ens pensin (que pensin per nosaltres allò que ens convé), ens hem deixat convèncer.
No és que siguem culpables,
és que som imbècils!
Deixa un comentari
Disculpa, heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.