L’estupidesa i els herois.

§ 0 comments § permalink

La meva no especialització, la meva incapacitat per fer, la meva maldestra traça en una disciplina determinada no converteix a l’especialista entrenat en un heroi, tampoc a qui ha passat una vida estudiant en algú respectable. És estúpid e inacceptable per mi admirar a algú per la meva manca de preparació. En tot cas, en lloc d’admirar l’individu, cal disseccionar el seu compartament i extreure’n les pautes de constància, dedicació i allò que condueix a una bona especialització. Admirar l’individu acostuma a crear grans ramats que segueixen un pastor.

Contradiccions

§ 0 comments § permalink

Una contradicció -o un comportament contradictori- és un comportament present que s’oposa a altres comportaments anteriors en circumstàncies similars.

En aquest punt l’observador pot preguntar-se per què l’actor ha actuat de manera diferent -ja sigui emetent una opinió, resolent un problema, etc. Per què ha canviat d’opinió? Per què actua de manera diferent? I el que és més important: per què, nosaltres, ens atrevim a qüestionar el comportament d’algú titllant-lo d’incoherent o d’hipòcrita? La resposta, en el meu parer, és ben senzilla:

En primer lloc, l’actor no és el mateix; l’escenari en que actua -la vida, la quotidianitat- poden ser molt similars a altres situacions anteriors, però l’actor no és el mateix: vesteix de manera similar, té gustos similars i parla de forma similar, però només l’ignorant de la natura humana creu que és la mateixa persona.

Com va dir Heràclit ja fa uns quants dies:

Cap home no pot creuar el mateix riu dues vegades,
perquè ni l’home ni l’aigua seran les mateixes.

I això és aplicable a qualsevol expressió humana: opinions, maneres d’actuar, maneres d’abordar els problemes, etc.
La segona part del meu discurs afecta a l’observador: per què aquest es pregunta sobre el canvi en la manera d’actuar de l’actor? La resposta també és ben senzilla: per una por ancestral a l’incertesa; por que l’home ha elevat a la categoria de valor adjectivant “coherència” i “principis” a la persona que té per costum actuar de manera previsible. Perquè no ens agrada allò que és imprevisible.

És qui té por a allò que és imprevisible el que qüestiona el canvi de comportament i d’actuar lliurement dels altres. És qui dubta de la validesa dels seus valors el que menysté que altres els canviïn, perquè quan l’actor dubta d’allò que donava per bo fins al moment, l’observador es planteja si ell no hauria de fer el mateix i el canvi requereix de valor i renuncia a la comoditat d’allò a lo que estem acostumats.

Preguntes (I)

§ 0 comments § permalink

Per què vols ser com els altres?

Passa…

§ 0 comments § permalink

… més de lo que caldria esperar que passi: nens que neixen sense nom ni esperança, gent que respon amb un cognom fals perquè no sap quin és el seu de debò i que mai no sabrà perquè no hi ha res ni ningú al seu voltant, tret de la fam i la mort rere les cantonades.

I què diferencia l’acte fruit de l’ambició de ser perfecte amb l’acte i actuació natural de la perfecció? l’esperit de qui els duu a terme i la confusió que genera qui els observa i ho explica segons la seva ambició.

N’hi ha que neixen sense nom ni esperança i que moren al carrer sense llàgrimes que dolguin la seva absència.

I jo he pres una decisió simple.
Però això no minimitza el meu dolor.

absurditats rere l’ampolla o el color. La marca o… absurditats. Tanmateix demà i dema passat i l’altre, sortirà el sol. i Jo no seré jo i els meus records seran una pinzellada, ara pluja, ara bosc ara un instant, ple de consonants i vocals, d’espais i sons.

I jo he pres una decisió simple.
Però això no minimitza el meu dolor.

i dema d’avui en milers…
… demà, d’avui, en milers.
Amb pauses.

L’amor a la paraula.

§ 0 comments § permalink

imagesBé, volia un títol que cridés la atenció i que no fos massa llarg. Disculpeu-me si no s’ajusta totalment al cos d’aquest text. Tampoc no és massa important, però.

Tot és ràpid! Velocitat a dojo! Del pensament al paper –al blog- en un instant! És com si en veure el primer préssec de la temporada a la branca del presseguer el collim sense deixar que maduri. Sí, potser trobarem a algú que li agradi la fruita “al dente” però el cas és minoria i si volem arribar a lo més profund de l’esperit del lector cal madurar el missatge –que no és altra cosa que una safata de fruita ben presentada- i per presentar el missatge madur, cal que madurin, alhora, les paraules que el composen.

“Tonteries” oblidades com el temps verbal –no perquè un sigui més correcte que un altre, que també, sinó perquè un pot donar més força que un altre al missatge que volem trametre- son essencials en el crear literari. I la creació literària no és la novel·la o la poesia, només, és el text d’un blog, és una carta escrita pausadament, és el peu d’una fotografia o un microconte. Com més breu sigui la peça, més selecta ha de ser la fruita que triem per despertar els sentits dels lectors.

El color de la paraula és essencial en una espècie -la humana- que ha construït el seu univers sensible amb elles.

Fruita i paraules, si fa no fa…

… aquest és un apunt per mi.

Intuïció

§ 0 comments § permalink

La intuïció no et mostrarà la veritat que amaga una mentida, però t’indicarà que en la realitat que se’t mostra com a verdadera hi ha alguna cosa que no s’acaba d’ajustar a allò que esperes. Cal tenir-la sempre en compte, doncs, per poder prendre mesures de protecció o bé actuar per tal de que se’n mostri aquesta realitat velada.

Però cal que tingueu en compte, abans de fer alguna cosa, si de veritat voleu que se us desvetlli la veritat que s’amaga. El cop, tot i que la intuïció us avisa i ja us feia esperar la realitat amagada, pot ser demolidor. Cal, doncs, que a més de voler saber, estigueu preparats per saber.

Salvador de Madariaga

§ 0 comments § permalink

MEDIANOCHE

Esto le pido a la Suerte:
Al nacer de la jornada,
abrir los ojos y verte.

Y cuando está terminada
la labor,
con el alma descansada
por el amor,
cerrar los ojos y verte.

Y si, la vida pasada,
quiere el sino que despierte
de la nada,
abrir los ojos y verte.

Eterna renuncia…

§ 0 comments § permalink

Llegia aquest matí un pensament que deia “És la llum la que ens dona la falsa individualitat…”. Tot i que en línies generals he trobat encertat allò que volia dir l’autor, la manera de construir-ho m’ha fet pensar una estona (no massa tampoc, eh!).

Bello-abandono800 La llum és lo que ens permet veure als altres i, per tant, veure’ns a nosaltres mateixos com a “no-altres”, però això és així perquè nosaltres som com som: de carn i ossos i amb un sistema sensorial que la utilitza –i els efectes que aquesta causa en la natura- per identificar objectes, moure’ns, viure, etc. Si funcionem així, quina necessitat hi ha de menystenir-nos utilitzant adjectius i proposicions negatives en construir la nostra realitat o, fins i tot, a nosaltres mateixos? Per què això de “falsa individualitat”? En tot cas, caldria preguntar-se què entenia l’autor per “individualitat”. La única manera en la que podem assolir-la és gràcies a la observació dels altres i això, a la vegada, podem fer-ho gràcies a la llum, sigui quina sigui aquesta llum: agent físic (la llum de sempre), la llum que ens ofereix el coneixement, etc. Qualsevol eina o agent que permeti diferenciar-nos dels altres, és essencial per construir-nos i és absolutament absurd renunciar a allò que som!

I per acabar, el pensament al que feia referència en el primer paràgraf deia alguna cosa com: allò que és ocult, que no se’ns manifesta, és l’origen de l’ésser. Hem tornat a renunciar. I situem, en allò que ens resulta inabastable i incomprensible, la nostra essència. Suposo que ho fem perquè no volem creure que aquesta sigui tan transitòria i puntual, irrellevant, com la nostra carn. Ens entestem en voler ser immortals. I no ens adonem que possiblement ja ho som, però d’una manera més fàcil d’entendre, tan fàcil, que no hi pesem. Clar que, acceptar una cosa fàcil –que pot ser acceptada per tothom- no ens fa diferents i, per tant, la rebutgem automàticament: som i deixem de ser al ritme de la tendència de la majoria –o és al ritme invers de la tendència de la majoria?- sigui com sigui, estem com un llum.

Construim incansablement conceptes nous sobre paraules velles i ja no debatem sobre les idees que pretenem comunicar amb aquestes paraules, sinó sobre les mateixes paraules.

Salutacions.

PS: la imatge ha estat extreta d’aquí.

Jo?

§ 4 comments § permalink

Jo sóc l’Albert Einstein i en Schopenhauer, en Niels Bohr, en Copèrnic, en Newton i en Gal·lileu, soc en Hitler i en Gandhi. La mare Teresa de Calcuta i en Kant, en Nietzsche i en Nash. Sóc una mica estoic, una mica relativista i dogmàtic en la cosa del que és relatiu. De vegades sóc en Maquiavel.

I sóc aquelles frases fetes que trobo arreu on vaig o que llegeixo en el Facebook dels meus coneguts. Sóc la darrera noticia en el darrer mitjà de comunicació caigut a les meves mans i un record dels que, abans que ell, han passat per elles.

Seré la propera noticia i m’enfadaré quan algú digui que he de fer-ho. I en les meves estones lliures tornaré a ser en Kant i en Nietzsche, d’aquests darrer visualitzaré el nom abans de pronunciar-lo, perquè després de tants anys, ara, encara no el sabria escriure correctament si no en veig les lletres.

I quan plogui seré algun poeta famós i repetiré els seus versos, si els recordo. Seré Zara quan necessiti unes sabates barates, seré el Corte Inglés quan tingui més diners i seré, sempre, Burberry.

Recordaré a en Shakespeare quan parli amb altres, perquè seré més jo. I els respondré dient que soc en Descartes quan em preguntin qui soc. Perquè penso. Soc les ombres i les llums d’en Plató i, de vegades, soc el seu Amor, d’altres, sóc en d’en Sade. De vegades també sóc aquell nen que plora, quan veig un nen que plora. I de vegades sóc el violador de l’eixample.

Sóc tot lo que m’envolta. Sóc i no sóc, és igual. Sóc lo que no sóc, perquè el no ser em  defineix el ser i el ser ho fa amb lo que no sóc. Per tant, ser o no ser, té alguna importància? Al cap i a la fi son dues expressions (paraules i, en aquest cas, només paraules) complementàries que defineixen una sola cosa: la meva essència.

Cada cop menys Àlex, menys jo.

Em pregunto què té de dolent descobrir el mon de nou. Descobrir la llei de la gravetat. Arribar a conclusions que altres ja han assolit sense caure en plagi en exposar els meus descobriments.

… crec que això continuarà, perquè aquest ha estat un pensament atrapat al vol… i m’ha agradat la sensació.

Salut

hpim2671

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PS: Aquesta imatge és una fotografia de la pàgina del suplement de cultura del diari Avui en data del 14 de Març (dissabte) on apareix, per sorpresa meva, aquest escrit.

Sèrif.

§ 1 comment § permalink

Això del vestir és complicat i si no t’agrada la roba que et fiques encara ho és més. Decididament em declaro Serif. I per aquells no estigueu massa familiaritzats amb lo tecnològic o tipogràfic: què és Serif i què Sans-Serif?

Sense complicar-me massa: s’anomenen Serif aquelles tipografies adornades i Sans-Serifs aquelles que son sense (Sans) Serif, es a dir, les no adornades.

Com podeu veure en aquesta imatge (superior-esquerra) les tipografies Serif tenen aquells acabats que els dona un toc clàssic i, com tot lo clàssic, elegant.

A diferència de les Serif, les Sans, son seques i ben tallades i donen molt més joc a l’hora d’utilitzar-les en una pàgina web. Podríem dir que son més neutres.

En aquest punt jo he de dir, com introduïa en el titol d’aquest escrit, que jo prefereixo –jo soc- Serif.  

Hi ha estudis acadèmics que recomanen l’ús de la tipografia SERIF per a llibres o altres escrits en paper, així com SANS-SERIF per els usos informàtics (pantalles d’ordinadors, telèfons mòbils, cartelleria de tràfic i senyals que calgui interpretar ràpidament), és clar que, tot depèn de la mida de la lletra. Si un escrit utilitzat en un ordinador té una bona mida de lletra, la Serif li donarà aquell toc de distinció i elegància que atorga lo clàssic, a la vegada que farà més harmoniosa la lectura.

Vestir la web amb una Sèrif o amb Sans-[Sèrif] dependrà de la resta de complements, perquè, al cap i a la fi, el tipus de lletra és com les ratlles d’un vestit de ratlla-diplomàtica o com la bossa de ma que fa conjunt amb les sabates i, alhora, amb el color de les ungles (de les mans i/o els peus). Sense el complement la cosa funciona igual, però no serà perfecte i podria arribar a cansar. Quantes vegades un bon vestit salva el contingut (per molt que la bellesa es trobi a l’interior… de la persona que hi ha a dins del vestit, aquesta bellesa no és lo primer que es veu al mirar-se-la)

Salutacions.

PS: tot i declarar-me sèrif, aquesta web que llegiu és sans. El disseny és sans, la lletra ha de ser sans.

PS 2: que, per què tanta perfecció? Tampoc no és tanta la perfecció que proposo assolir al fer lligar una tipografia amb un estil, però em puc –i vull- permetre, en aquest cas, fer les coses bé.

Where Am I?

You are currently browsing the General category at .