Finestres

§ 0 comments § permalink

Un ordinador és com un aparell d’aire condicionat: esdevé inutil quan obres les finestres (Windows)

Linus Torvalds

Post Scriptun pels no iniciats en les diverses opcions possibles en sistemes operatius: en Linus Torvalds és l’inventor de Linux.

No Callis!

§ 0 comments § permalink

Digues allò que vols dir.
Pregunta allò que vulguis preguntar.
No suposis, no construeixis sobre el no-res i la incertesa.

Les Maneres

§ 0 comments § permalink

Hi ha mil maneres de fer les coses, però només aquella que he triat, em definirà per la resta dels meus dies. Ja sigui la tria per acció o per omissió.

Lladres d’ànimes. (Part I)

§ 0 comments § permalink

Què és l’ànima? On resideix i, com me la poden prendre?

Obviant una mica les definicions antigues, filosòfiques i religioses, podríem resumir dient que l’ànima és allò que em fa viu. Allò que permet que em mogui, que evolucioni, que senti, resumint més: l’anima és allò que em construeix tal i com soc.

Aquest escrit és a propòsit d’un altre que apareix a “El País” i que parla de la pirateria que pateixen determinats jocs de xarxa, pirateria amb l’objectiu de robar el “avatars” dels usuaris. L’article de l’esmentat diari està titolat: “Ladrones de almas en un mundo virtual”.

Hom podria pensar que és un assumpte trivial i infantil això de doldre’s per la pèrdua del teu personatge en algun joc on-line (em refereixo, en concret, al World of Warcraft) però no hi ha res més lluny de la realitat, no és un assumpte senzill i que et robin el teu personatge, fa molt mal.

Per què dol perdre un personatge virtual?

wow_ash3_1280xwidePrincipalment per que has perdut una cosa teva que ha costat mesos i molt d’esforç aconseguir: els personatges, en aquests jocs, evolucionen al llarg del temps, podent-los dotar de característiques i habilitats gairebé úniques i determinades pel propi jugador; pel caràcter del propi jugador.

Però també dol perquè al llarg dels mesos que ha costat construir un personatge –l’avatar: una representació del jugador en el mon virtual, una projecció de la personalitat- hem interaccionat amb altres jugadors, hem xerrat amb ells –amb els xats del joc- i ens hem estat fins a la matinada (moltes matinades, de vegades!) intentant aconseguir una determinada fita i hem rigut junts en assolir-la, és a dir, hem formant part d’un grup i els membres del grup ens respecten, encara que no ens haguem vist mai. En un joc virtual no cal que els jugadors ens coneguin personalment per crear relacions d’amistat i col·laborar entre ells. I un jugador habitual en perdre el seu personatge, perd una part de la seva ànima: allò que l’emociona, que el fa viure experiències diferents i emocionants. Pensareu: què té d’emocionant tocar les tecles d’un ordinador o moure un ratolí frenèticament per matar un personatge en un mon que no existeix? No subestimeu els mons virtuals, sobretot perquè son una extensió d’aquells mons que fins ara se’ns presentàvem a través de la literatura: herois, dracs, monstres, princeses, elfs, morts vinents, etc. Tret que ara, amb la tecnologia, el lector entra en un mon canviant i hi participa activament [més activament que en un llibre]. Aquí hi ha la emoció. Aquell que plora en llegir una novel·la és igual que aquell que sent alegria en matar al monstre a cops de ratolí. Tampoc no ho compareu massa amb la literatura, és una cosa similar –va bé com a exemple per mostrar la implicació del jugador en la història- però és totalment diferent.

Perdre un personatge és no tornar a anar amb els “amics” (amistat construïda al llarg de mesos o anys) perquè haurem de tornar a començar des de zero amb un personatge nou i, tot i que els “amics” hi seran, serà impossible participar amb ells, ja que les diferències de nivell entre els personatges serà impossible de salvar. Perdre un personatge és sortir traumàticament del grup és no tornar a sentir aquella emoció, és tornar a l’anonimat d’abans.

No és una qüestió tan diferent.

bmw-gina-concept-02 Un cotxe nou i flamant, un ordinador o unes sabates de marca. La gent viu per tenir i per construir-se una imatge amb allò que té i hi ha milers de maneres d’aconseguir-ho, una d’elles és la reputació aconseguida en un joc com World of Warcraft. Qui és compra unes sabates de marca anirà a lluir-les vora aquells que les puguin reconèixer, qui juga al World of Warcraft és mourà en altres cercles, cercles que li reconeixeran el mèrit del personatge.

En ambdós casos: qui estalvia diners per comprar unes sabates noves de marca o qui aconsegueix el nivell 80 en aquest joc, projecten part de la seva ànima (allò que els mou, que els fa sentir) fora d’ells: son en funció de lo que tenen i aconsegueixen, els mou el tenir propietats, físiques o virtuals. El problema és essencialment el mateix en els dos casos, només canvia l’objecte de desig.

Salutacions,

Superpoblació i supervivència

§ 0 comments § permalink

El títol d’aquesta peça, està agafat una mica amb pinces, però ja em serveix. La idea és la següent: si per sobreviure cal treballar, i la tecnologia, tal i com evoluciona, fa prescindible  la ma d’obra humana, de què hem de viure si no hi ha/haurà feina perquè tota la faran les màquines? Abans, els pares, buscaven que els fills tinguessin una petita finca, una mica de terra per garantir-los la autosuficiència alimentària, però avui els progenitors volen que els seus descendents tinguin una bona feina -en una oficina, si pot ser. És evident que “les oficines” cada cop estan més automatitzades i, tard o d’hora, l’automatització serà total. També és cert que ens hem oblidat dels treballs físics i ja no sabem com fer-los.

Recordo que els meus amics, i jo mateix, des de ben petits treballàvem amb els pares: érem nens ramaders i pagesos, després de les classes (d’EGB) anàvem al camp a aprendre a fer la feina que era possible que féssim la resta dels nostres dies si no funcionàvem prou bé amb els estudis. Apreníem a esporgar els arbres, a cuidar els porcs i les vaques i a conduir un tractor amb el seu respectiu remolc; apreníem els principis bàsics de la vida i així, si les coses en un futur anaven "mal dades", sempre podíem tornar a la terra per continuar vivint.

En un futur proper ens veurem abocats, sense remei, a la fam, perquè ni IKEA, amb tota la seva bona voluntat i saber fer, podrà moblar totes les oficines i despatxos que els nous pares demanen i demanaran pels respectius fills! La distància entre el productor i el consumidor s’està fent gran, gairebé insalvable, el productor es cansa de produir i desitja que els seus fills siguin com els del consumidor i gestor i es passin la vida asseguts en una oficina.

Especulem durant un paràgraf

Veig una família que viu en una bona casa familiar, dos plantes i un jardinet. Una mica més enllà de la tanca que separa la finca de la dels seus veïns, hi ha les parcel·les de “producció bàsica”, petits camps de conreu de, com el seu nom -inventat- indica, productes bàsics de consum: tomàquets, faves i mongetes, una mica de fruita i, els de més recursos, amb una petita granja. Tota ella automatitzada. Aquesta família, juntament amb les altres veïnes, constituirien una petita cooperativa, de manera que els productes que una d’elles no produís, ho fes una altra. Aquest procés, és clar, estaria totalment automatitzat. El pares treballen a la ciutat -al centre- i nens, van a l’escola o, potser, tenen l’aula allí mateix, al menjador.

La unitat familiar com a unitat productora-consumidora

Suïcidi assistit.

Altrament anomenat eutanàsia. Ens volen fer viure cent-cinquanta anys, tant si volem com si no i, qui ens pagarà la pensió? Qui ens donarà menjar? Qui produirà? Perquè, si vivim més, generem més despeses i consumim més. Seguiu vosaltres mateixos la cadena de dependències.

La única preocupació és viure, sigui de manera natural o antinatural (burlant els mecanismes d’envelliment de la natura i mantenint, per mitjans artificiosos, la durada d’una vida) sense tenir en compte altres factors que també influiran en la qualitat de vida futura o la "sostenibilitat" de la mateixa de forma independent. I es que no pensem "globalment" (ara que el terme "globalitat" i els seus derivats estan tant de moda)

El problema que tenen aquests problemes (valgui la redundància) és que nosaltres no els patirem i, per tant, confiem que algú, en un futur de ciència ficció, ens ho slucionarà. D’altra banda, tampoc no estem en temps de revolucions i cap revolució agrària o econòmica ens solucionarà la papereta, perquè la dinàmica social actual esvaeix qualsevol indici de revolució -canvi sobtat i per la força(obligat o no natural): ens hem protegit, també, contra les revolucions que, en molts casos, son el mecanisme de la evolució.

Fins aquí les especulacions d’un divendres de pont.

Salutacions.

PS: La imatge ha estat extreta de la WIKIPÈDIA

Microsoft s’obre a internet.

§ 0 comments § permalink

20080318elpepunet_1 Amb un titular similar apareix avui a “El País” una noticia que parla del nou servei que Microsoft ofereix als usuaris d’Office.

Aquest servei és similar al Google Docs, però de millor qualitat global. A diferència de Google, Microsoft permet editar directament en Word o Excel els documents compartits i “penjats” de internet.

Per què he dit: millor qualitat global? En principi, el servei que ofereix Google està força bé i per sortir del pas i compartir arxius, funciona, però hi ha el problema que la “decoració” [corporativa] queda eliminada. Potser a un estudiant no li fa res, però a una petita empresa potser sí.

Amb aquest pas, Microsoft s’enfronta directament amb el software lliure, sobretot l’OpenOffice, perquè projecta la qualitat del paquet ofimàtic a la xarxa.

Com diu l’article de “El País” un 90% d’equips disposa de l’Office, fins ara, a canvi d’una mica de llibertat (programari lliure) calia renunciar a la qualitat, avui no cal renunciar ni a la qualitat ni a la llibertat, al cap i a la fi, tothom té un amic que té un conegut que ens pot deixar el CD de l’Office per instal·lar-nos-el.

Però, què puc fer amb Office Live WorkSpace?

  1. Compartir arxius amb els coneguts.
  2. Tenir a internet una còpia de seguretat de la informació que no sigui massa crítica.
  3. Compartir arxius amb els DESCONEGUTS (o no tant coneguts com al punt 1) i aquest punt, per mi, és crític. Us ho explico amb un exemple: el Word té una opció per correcció d’errors o fer suggeriments d’estil en un document; l’editor divideix la pantalla verticalment en dues, en la principal (l’esquerra) s’hi maté el text original i en la lateral (dreta) el corrector -la persona experta en llengua- va afegint-hi les suggerències. Jo obro l’arxiu des de casa meva, accepto els canvis suggerits o no sense perdre el formateig de Word. El corrector no té perquè ser conegut meu i pot ser que treballi Office, no puc pas fer que canvii de costums i es passi a l’OpenOffice.

Com m’hi apunto?

Només cal anar a la web d’aquest enllaç i utilitzar l’usuari i password que teniu pel Messenger per activar el servei. De moment només està en Anglès, però aviat estarà disponible en altres llengues.

Microsoft s’aprofita, amb tota legitimitat (legal i ètica) de la difusió del paquet d’ofimàtica Microsoft Office per oferir aquest servei.

Un punt per Microsoft.

Salutacions.

PS: encara que no ho sembli, jo soc usuari de linux (Ubuntu 7.10 frisant per provar la 8.04) però cal reconèixer els bons moviments empresarials. Jo utilitzo Google Docs i, ara, Office Live WorkSpace.

Leo en un libro digital…

§ 0 comments § permalink

… diu la Mònica Martin, agent literària, en una entrevista que apareix avui a "El País" (Ciberpais, pàgina 9). Amb capacitat per a més de 200 documents i amb una excel·lent qualitat gràfica aquest aparell està cridat a substituir el llibre de paper. Els motius que dona per triar aquest suport son irrefutablement evidents:

  • a) Molta capacitat d’emmagatzematge
  • b) Ecològics: no “consumeixen” arbres.

Cada cop es fa més evident i menys justificable la fal·lera que sentim, encara, per veure les nostres paraules impreses en paper abans que difoses a través de la xarxa. Algú encara podria intentar replicar-me dient: "- Sí, però quan jo rebi l’arxiu per internet, també me’l imprimiré".

Certament, podria donar-se el cas, però tot i així enlloc d’imprimir els 1000 exemplars  -quantitat mínima per poder considerar viable un projecte editorial- que amb feines se’n vendran 500, només s’imprimiran aquells que realment vulguin ser llegits.

Si hi ha altres materials per abrigar-nos, per que ens entestem, encara, en voler un abric de pell.

Salutacions.

Man In The Middle

§ 0 comments § permalink

S’anomena d’aquesta manera a una tècnica informàtica (o en qualsevol altre tipus de comunicació) en el que per algun motiu s’introdueix un element entre l’emisor i el receptor de manera que tots dos comunicants creuen que estan parlant directament amb l’altre extrem del canal de comunicació.

Aquest element “introduït” simula ser l’altra banda del canal per les dues parts, així doncs, aquest “tercer en discòrdia” gaudeix de la confiança -per engany- de totes les parts involucrades en la comunicació.

Un requisit per ser un bon “Man in the middle” és que cap de les dues parts ha de saber de la nostra existència per que llavors no seriem altra cosa que un simple “intermediari conegut” i se’ns podria manipular per potenciar alguna de les dues bandes o, senzillament, els comunicants deixarien de tramentre informació sensible entre ells.

Sobre la capacitat de mobilització.

§ 4 comments § permalink

images.jpegUn altre dels aspectes socials en que la tecnologia ha influït més és en la capacitat de propagació ideològica i de mobilitzaci social. Les manifestacions convocades per SMS o per e-mail (o per propagació d’idees entre comunitats blogaires) desvinculen, fins a cert punt, la política i el manifestant, fent que aquest es manifesti nomsé per allò que vol -manifestació puntual- i fent que aquest acte, el de manifestació, esdevingui quelcom personal e íntim, reforçant la creena de possibilitat de canvi individual (jo puc canviar les coses, jo puc marcar diferncia).

La tecnologia, i més concretament aquella que afavoreix el moviment de informació, està canviant la societat. De fet, no crec que triguem massa en tornar a definir la Democràcia, doncs ens estem acostant a un lloc on la majoria, tot i tenir el pes dels vots, no pot evitar que la minoria ‘faci’ per que aquesta s’autoorganitza de forma autònoma i, senzillament, exclourà la majoria que no combrega amb ella.

Salutacions.

El màrqueting del software lliure.

§ 2 comments § permalink

Què és el software lliure?

Bé, en aquestes hores suposo que a tothom li deu de sonar de què va això del Software Lliure o, com es diu per aquí: programari lliure. Estem parlat de programes que no cal comprar. Aquesta, crec jo, que seria la definició més entenedora per a qui no li cal entendre de llicències sinó de si cal o no pagar per utilitzar un programa.

» Read the rest of this entry «

Where Am I?

You are currently browsing the Tecnologia category at .