Va de canvis.

Cal entendre la realitat de les coses abans de pretendre canviar-ne cap.

És més fàcil creure que la realitat és incorrecta perquè no s’adapta a la idea que tenim d’ella: vivim en una idealització de la realitat i volem –forcem- que les coses s’ajustin a nosaltres en lloc d’entendre-les (aprehendre-les).

I, de vegades, un cop entesa, la realitat -les coses- no és podt canviar sense canviar-ne l’essència, i canviar l’essència d’una cosa, la destrueix.

EXIT

Quin saber busques fora de casa? Potser el creus millor que el teu? No t’han ensenyat bé els teus avantpassats? No t’emocionis de trobar llibres mil·lenaris amb títols impronunciables, perquè aquells que els han escrit també han mort: la vida no té una sortida d’emergència. No et satisfarà pas allò nou que aprenguis, ho farà la creença i l’esperança que en el nou saber adquirit hi hagi el camí cap a la immortalitat.
Però et deixaràs enganyar, oi?


El meu lloc.

horse

Fins que no siguis plenament conscient[i] que la matèria que forma la teva ma és fruit de l’explosió -fa milers de milions d’anys- d’una estrella[ii], no podràs alliberar-te de l’egocentrisme d’aquell qui es creu únic i eix vertebrador de l’univers o, més modestament, de la vida en el planeta. No podràs, alliberar-te, tampoc, de les creences i mites fruit d’aquest egocentrisme.

Un breu recordatori –literaturitzat– a mi mateix.

Publicat prèviament el desembre 27, de 2010.


[i] Més enllà de d’una simple acceptació del fet.

[ii] La imatge que acompanya aquest text és la nebulosa cap de cavall, que està en el cinturó de la constel·lació d’orió (la primera estrella de l’esquerra del cinturó). Vegeu també aquest enllaç sobre la Nebulosa D’orió

No!

Sempre t’han dit que iniciar una negociació amb un No a la butxaca et farà fort. Potser t’han dit que seràs més respectat i potser, fins i tot, creguis que l’altre, aquell amb qui et reuneixes, és el teu enemic i que et prendrà poc menys que l’honor i la credibilitat o ves a saber què…

El teu problema està en que en acabar-la només te n’hauràs endut, de trofeu, paraules i, molt possiblement, un enemic més –aquell qui tu creies que ho era, ara ho és.

Mantenir la negativa per mantenir la posició és una despesa d’energia important que mai no acostuma a compensar l’esforç de les parts per arribar a una entesa. L´únic que se’n beneficia és el teu ego, fútil e irrellevant com tu –com jo o com qualsevol altra cosa o ésser viu.

I parlant d’egos, ja ho deia en Marc Aureli:

Tantes persones importants que hi ha hagut i tantes altres que les han admirat. Però tant els uns com els altres han seguit el mateix camí: la mort. Tots som iguals en ella i no tornarem pas per veure quants ens recorden.

Qui recordarà els cops que has dit No? Però tens raó: qui recordarà els cops que has estat benvolent i concil·liador?

Deia en Reinhard Selten (premi Nobel d’economia al 1994) que negociar no és seure i escolar a l’altra part, sinó que és saber què vol. I qualsevol inici de negociació que dugui una negativa a cedir de bon principi –cedir no és perdre- no va ben encaminada.

Però bé, suposo que esmorzant les coses es veuen d’un color més amistós, així doncs, jo segueixo amb el meu cafè… tu, si vols…

… pots ignorar això que acabes de llegir i anar a barallar-te amb qui vulguis.

Aeterna pueritia hominis

No hi ha prova més clara d’immaduresa que fer ostentació d’allò que t’és donat a aconseguir per tu mateix o bé d’allò que un animal, sense raó ni intenció, pugui aconseguir, perquè fins i tot les rates es reprodueixen!

PS: tinc el llatí de 2on de BUP una mica rovellat. El títol pretén dir: “La infància eterna de l’home”

Continuum

Com saps, cada matí en despertar, que ets la mateixa persona que se’n va anar a dormir la nit anterior?

Màxima Suprema

Allà on sigui que vagis, allà seràs!

No hi penseu més… per entendre aquesta dita no cal res!

Llibertat, addendum (afegitó)

Continuant amb la llibertat i aquesta mena d’assumptes tant, tant… interessants, cal dir que, sovint, aquell que forma part d’un ramat no sap què hi ha altres coses fora d’aquest ramat, de fet, sovint, creu que el ramat és el millor lloc on pugui estar, perquè, clar, la majoria no pot estar equivocada. En el moment en que hom s’atreveix a ser crític amb el ramat o amb els seus comportaments, costums, etc., s’acostuma a quedar sol i, alhora, es atacat i aïllat del grup.

Una mica més de llibertat

Qui és més lliure, aquell que seu davant la tele dos o tres hores al dia deixant que li prenguin la vida –amb l’excusa que ho fa perquè vol- o aquell que l’apaga i es pregunta què està mirant i què l’atreu tant d’allò que mira? encara que després la torni a encendre i segueixi mirant-la?

Suposo que coincidireu amb mi que el segon cas, aquell que és pregunta coses, és el que mostra un grau de llibertat més elevat.

El truc, en tot això -en la vida, en la feina, etc.-, està en pensar abans de fer, en ser crític amb tot allò que donem per fet o que ens donen per fet. Està en apartar-nos una mica del grup i observar què mou al grup i si volem que allò que mou al grup ens mogui a nosaltres. Encara que després d’aquesta reflexió tornem al ramat, serem una ovella més lliure que les altres i, lo que és millor, sabrem que en un moment donat, en podrem sortir. Perquè, si no saps de què formes part, no saps de què pots escapar si cal.

Dites i Desconnexions.

L’he titulat “Dites i Desconnexions” perquè de vegades és interessant veure com s’allunya de la realitat, aquell que la diu, per fer-se-la venir bé.

L’altre dia en vaig llegir una que deia:

L’home és allò que és –allò que viu i com ho viu-, no allò que té i poseeix.

No hi ha un ser sense un tenir i es comença per tenir la vida. Un cop ets viu tens gana i si no tens una bona eina per sortir de cacera és molt probable que et moris d’inanició perquè un altre s’haurà emportat la presa que tu també perseguies. Potser, també, et voldràs reproduir –és un impuls genètic- i si no tens una bona eina per foragitar els teus competidors sexuals, possiblement les millores genètiques que duus –ves a saber, potser n’aportis alguna- es perdran.

Fent un salt en la evolució, posem per cas, de cent vint mil anys, si no tens (o tenies) un cavall i un carro que et permetin desplaçar-te a les teves terres per treballar-les, possiblement la teva família es mori de gana.

Un defensor de la llei és valerós perquè té una eina –porra o pistola- que el fa sentir segur i li garanteix que podrà enfrontar-se amb lo que convingui sense perdre-hi la vida. Un soldat és valent per l’arma que duu a sobre, un bon cuiner ho és perquè té anys d’experiència a la seva esquena i perquè té un lloc on experimentar, etc. ad infinitum –i més enllà-.

I sents felicitat perquè no et falta res. I ets amable perquè res no et preocupa, perquè tens una llar on tornar. I ets comprensiu amb qui té menys perquè saps que és tenir poc, però ara, com que ja tens, ets i et mostres amable i comprensiu.

Per tant, ets allò que tens, potser no al cent per cent, però sí en un percentatge força elevat. I, ves per on, resulta que ens passem mitja vida negant i renegant allò que som gràcies a allò que tenim; ens afartem de dir que lo material no importa, que lo que importa és lo espiritual, que cal estar centrats en viure la vida i gaudir d’allò que tenim. Quin mal hi ha en voler tenir? Clar, sempre i quan allò que pretens no sigui a costa del benestar de ningú més… ara que, si ens remuntem a la prehistòria, sempre hi ha en joc el benestar d’algú!.

També som altres coses, però partint de la base de poder exclamar en públic: soc! I, per ser, a banda de pensar –com deia Descartes-, cal tenir.

Jo sé que soc un perepunyetes.

Where Am I?

You are currently browsing the Aforismes category at Quatre Coses.