Haiku…

§ 0 comments § permalink

… és una instantània d’un moment en el mon del poeta seguint una mètrica determinada. Però quina instantània del mon puc prendre, si m’he de remetre a un seguit de mètriques? llavors, ja no ho és del mon, sinó de la mètrica i la norma establerta.És evident que hi ha una desnaturalització de la norma original en voler quadrar la mètrica occidental amb la original japonesa. Però qui diu que cal fer-ho?

El Haiku és, només, un exemple, però, per què no adaptar-ho a la resta de quadratures del cercle autoimposades per assolir el glamourque atorga la norma?

No Callis!

§ 0 comments § permalink

Digues allò que vols dir.
Pregunta allò que vulguis preguntar.
No suposis, no construeixis sobre el no-res i la incertesa.

Les Maneres

§ 0 comments § permalink

Hi ha mil maneres de fer les coses, però només aquella que he triat, em definirà per la resta dels meus dies. Ja sigui la tria per acció o per omissió.

Estoïcisme

§ 1 comment § permalink

180px-Seneca-berlinantikensammlung-1 La novel·la històrica és una bona manera de fer un cop d’ull al pensament humà. Podem rellegir-nos el “Jo, Claudi”, d’en Robert Graves o “Les memòries de Neron” per veure retratada la societat de llavors i intuir la societat moderna en els combats de gladiadors, l’afany per les possessions i l’accés a lo públic. Ja llavors, en aquell temps de societat moderna embrionària, hi havia els “estoics” que feien el paper que avui té guanyat el neo-budisme o neo-orientalisme. Si aleshores els romans anaven a Grècia a buscar coneixement (de fet, l’importaven directament a Roma) nosaltres acudim a Orient (o l’importem).

Feu un cop d’ull a la Wikipèdia fi trobareu una pinzellada sobre aquesta escola filosòfica (els qui sou de tele, més que de llibre, potser recordareu a en Neron, aquell que va cremar Roma, doncs bé, en Seneca un estoic de cap a peus, era un contemporani seu)

A grans trets i a efectes pràctics (m’estalvio d’explicar gran part de la doctrina: aquest no és el lloc adequat per fer-ho) l’estoïcisme postula que per ser lliures, per sentir-nos lliures, hem de deslliurar-nos de les coses materials, no hem de sentir necessitat de tenir coses o de voler ser famós i gran. Sigui dit que al mateix Sèneca se l’acusava de ser un pel hipòcrita, ja que tenia moltes propietats i era conseller del princeps (Nero). Els seus detractors deien que era molt fàcil ser auster quan no tens necessitat de lluitar per viure. Sigui com sigui, en Seneca va sobreviure a les insinuacions malicioses del seu temps i ha arribat fins avui amb la reputació neta i lluent, de fet, en Michel de Montaigne era un gran admirador del filòsof romà i la seva obra beu del pensament de Seneca.

pensador Com sempre, volent dibuixar la fulla d’un arbre, he acabat pintant tot un paisatge boscos. El despreniment de lo material no cal que sigui un “vendre la casa i el cotxe i anar-nos-en a viure sota un pont”, només cal observar-nos i ser conscients de què sentim quan veiem un cotxe com (mireu-vos aquest article de Enric Gil). Jo he dit “observant-nos” però hauria pogut dir, també, “meditant”. La meditació i la auto-observació podrien ben bé passar per conceptes sinònims i per mi ho son, ara bé, meditar es relaciona molt fàcilment en seure al terra amb les cames creuades i patir mal d’espatlla o acabar dolorit, mentre que la observació la pots fer assegut al sofà de casa, còmodament. Al cap i a la fi, lo que importa és resultat final. Son diferents maneres d’anomenar la recerca de l’essència de l’esser humà.

Fem un petit exercici d’honestedat? Si us diguessin que heu de morir en, posem per cas, sis mesos, per què (per quina cosa, quin motiu o raó) ploraríeu? És a dir, per què faríeu un pacte amb el diable per viure més? I , com deia, és un breu exercici d’honestedat, no cal que em contesteu, si no voleu.

Salutacions

PS: Aqui us deixo l’enllaç a dos conceptes interessants:

Superpoblació i supervivència

§ 0 comments § permalink

El títol d’aquesta peça, està agafat una mica amb pinces, però ja em serveix. La idea és la següent: si per sobreviure cal treballar, i la tecnologia, tal i com evoluciona, fa prescindible  la ma d’obra humana, de què hem de viure si no hi ha/haurà feina perquè tota la faran les màquines? Abans, els pares, buscaven que els fills tinguessin una petita finca, una mica de terra per garantir-los la autosuficiència alimentària, però avui els progenitors volen que els seus descendents tinguin una bona feina -en una oficina, si pot ser. És evident que “les oficines” cada cop estan més automatitzades i, tard o d’hora, l’automatització serà total. També és cert que ens hem oblidat dels treballs físics i ja no sabem com fer-los.

Recordo que els meus amics, i jo mateix, des de ben petits treballàvem amb els pares: érem nens ramaders i pagesos, després de les classes (d’EGB) anàvem al camp a aprendre a fer la feina que era possible que féssim la resta dels nostres dies si no funcionàvem prou bé amb els estudis. Apreníem a esporgar els arbres, a cuidar els porcs i les vaques i a conduir un tractor amb el seu respectiu remolc; apreníem els principis bàsics de la vida i així, si les coses en un futur anaven "mal dades", sempre podíem tornar a la terra per continuar vivint.

En un futur proper ens veurem abocats, sense remei, a la fam, perquè ni IKEA, amb tota la seva bona voluntat i saber fer, podrà moblar totes les oficines i despatxos que els nous pares demanen i demanaran pels respectius fills! La distància entre el productor i el consumidor s’està fent gran, gairebé insalvable, el productor es cansa de produir i desitja que els seus fills siguin com els del consumidor i gestor i es passin la vida asseguts en una oficina.

Especulem durant un paràgraf

Veig una família que viu en una bona casa familiar, dos plantes i un jardinet. Una mica més enllà de la tanca que separa la finca de la dels seus veïns, hi ha les parcel·les de “producció bàsica”, petits camps de conreu de, com el seu nom -inventat- indica, productes bàsics de consum: tomàquets, faves i mongetes, una mica de fruita i, els de més recursos, amb una petita granja. Tota ella automatitzada. Aquesta família, juntament amb les altres veïnes, constituirien una petita cooperativa, de manera que els productes que una d’elles no produís, ho fes una altra. Aquest procés, és clar, estaria totalment automatitzat. El pares treballen a la ciutat -al centre- i nens, van a l’escola o, potser, tenen l’aula allí mateix, al menjador.

La unitat familiar com a unitat productora-consumidora

Suïcidi assistit.

Altrament anomenat eutanàsia. Ens volen fer viure cent-cinquanta anys, tant si volem com si no i, qui ens pagarà la pensió? Qui ens donarà menjar? Qui produirà? Perquè, si vivim més, generem més despeses i consumim més. Seguiu vosaltres mateixos la cadena de dependències.

La única preocupació és viure, sigui de manera natural o antinatural (burlant els mecanismes d’envelliment de la natura i mantenint, per mitjans artificiosos, la durada d’una vida) sense tenir en compte altres factors que també influiran en la qualitat de vida futura o la "sostenibilitat" de la mateixa de forma independent. I es que no pensem "globalment" (ara que el terme "globalitat" i els seus derivats estan tant de moda)

El problema que tenen aquests problemes (valgui la redundància) és que nosaltres no els patirem i, per tant, confiem que algú, en un futur de ciència ficció, ens ho slucionarà. D’altra banda, tampoc no estem en temps de revolucions i cap revolució agrària o econòmica ens solucionarà la papereta, perquè la dinàmica social actual esvaeix qualsevol indici de revolució -canvi sobtat i per la força(obligat o no natural): ens hem protegit, també, contra les revolucions que, en molts casos, son el mecanisme de la evolució.

Fins aquí les especulacions d’un divendres de pont.

Salutacions.

PS: La imatge ha estat extreta de la WIKIPÈDIA

Que escrivim, què llegim?

§ 1 comment § permalink

450scifi17 Ja fa temps que el temari literari ha quedat reduït a la novel·la de situació, fàcil, típica, cinematogràfica i evident. Les obres que tenen més sortida, tret de comptades excepcions, son aquelles que es limiten a representar vivències pròpies del autor o generades amb poc esforç imaginatiu, això no treu, és clar, que estigui més o menys ben escrita o que no sigui mereixedora d’un premi.

És freqüent llegir sobre amors i desamors, infidelitats i maquinacions policíaques i a la gent que se la veu amb un llibre de ciència ficció sota el braça se la titlla de raret, de friqui o alguna cosa pitjor. I és que sembla que hem oblidat que la evolució tecnològica i científica ha estat originada per imaginacions inquietes que van més enllà de llegir aquell problema de veïnatge que han vist cent cops al “Diario de la Dolores” (o era Patricia?).

Hi ha històries fantàstiques que podrien fer pensar molt i molt al lector, si fossin escrites. Però sempre llegim el mateix i no ens arrisquem a rés nou. I no estic dient que busquem autors super-progres que escriguin lletrejant al inrevés o que canviïn la estructura de la oració per voler semblar diferents; estic dient que cal buscar autors que canviïn el fons enlloc de la forma. N’hi ha.

Segur que si busqueu una mica, en trobareu. Només cal que us atreviu a llegir allò que normalment us fa por (no sigui que us diguin que sou rarets) llegir.

Com a editor, he rebut obres eròtiques, poètiques, històriques, totes elles assolides amb més o menys fortuna, similars a altres cent ja publicades, però fins ara ningú no s’ha atrevit a enviar-me res de ciència ficció. Compte, la ciència ficció no té per que tractar de “naus espacials” o robots, tot i que normalment ho faci, ja que son les persones amb especialitats científiques –tecnològiques- les que tenen més capacitat inventiva, les més curioses, les que es pregunten per les conseqüències de coses que encara no existeixen (és a dir, que miren dos passes més enllà de lo actual) en contraposició de qui construeix una història basada en les pel·lícules que ha vist, o en els esdeveniments històrics que li han explicat, o ha llegit, altres cent cops.

Salutacions,

Llibre de paper

§ 2 comments § permalink

kindlesk Quan hem deixat de voler aprendre, per aprendre a aparentar? Hem aprés que si parlem de llibres la gent ens respecta i ens té per persones cultes. Hem aprés a construir una biblioteca i a ensenyar-la als nostres convidats per que elogiïn el nostre bon gust: qui és més ignorant, l’elogiat o l’elogiador?

I no se’ns acut preguntar a l’amo de tants llibres sobre les coses del mon i sobre els sabers secrets de la humanitat, clar, nosaltres suposem que tots els llibres que té han estat llegits i ell sap que ho creiem.

Aparença.

Tot això ve a propòsit del nous dispositius electrònics que, tard o d’hora, substituiran el llibre de paper. Tindran capacitat per milers de llibres (ja la hi tenen) i el coneixement que contindran en format digital serà igual de bo, o dolent, vàlid o invàlid, encertat o no, que pugui tenir qualsevol llibre de paper.

Què fa, doncs, que tot autor –autor novell, principalment- prefereixi la “paperificació” a la divulgació de la seva obra? Jo només hi veig una resposta: la vanitat. L’orgull de tenir alguna cosa que et fa exclusiu.

D’aquesta vanitat se n’aprofiten les noves editorials del tipus POD (print on demand) que ofereixen als autors que no troben editorial la possibilitat de imprimir el seu llibre.

En el passat l’objectiu era difondre el pensament, avui es tracta de difondre el paper.

Intueixo que aquest serà el primer esborrany d’una sèrie d’articles sobre aquest tema.

Fins aviat.

Salutacions

Sobre la capacitat de mobilització.

§ 4 comments § permalink

images.jpegUn altre dels aspectes socials en que la tecnologia ha influït més és en la capacitat de propagació ideològica i de mobilitzaci social. Les manifestacions convocades per SMS o per e-mail (o per propagació d’idees entre comunitats blogaires) desvinculen, fins a cert punt, la política i el manifestant, fent que aquest es manifesti nomsé per allò que vol -manifestació puntual- i fent que aquest acte, el de manifestació, esdevingui quelcom personal e íntim, reforçant la creena de possibilitat de canvi individual (jo puc canviar les coses, jo puc marcar diferncia).

La tecnologia, i més concretament aquella que afavoreix el moviment de informació, està canviant la societat. De fet, no crec que triguem massa en tornar a definir la Democràcia, doncs ens estem acostant a un lloc on la majoria, tot i tenir el pes dels vots, no pot evitar que la minoria ‘faci’ per que aquesta s’autoorganitza de forma autònoma i, senzillament, exclourà la majoria que no combrega amb ella.

Salutacions.

La importància del Croissant (i II)

§ 4 comments § permalink

D’esprés del croissant d’aquest matí he fet un parell de voltes a la qüestió de lo que anomenaré la evolució de la informació o evolució informativa. Fins ara, els mitjans de comunicació habituals, és a dir, aquells que coincideixen amb nosaltres a l’hora d’esmorzar, dinar, sopar, etc., eren la única font d’informació de lo que passava al mon; no n’hi havia d’altres.

Avui, però, qui disposi d’una connexió a la xarxa ja és capaç de triar què vol veure, quina opinió política vol rebre i si no s’és una sola de sabata, voldrem coneixer altres opinions alternatives (més que res per que ara, el tenir la oportunitat de saber i no aprofitar-la, et fa reu de ser insultat, lleument, és clar)

 Si abans el mitjans de comunicació eren considerats la mateixa informació, ara han esdevingut (o estan en procés d’esdevenir) un altre lloc on contrastar-la.  

I ara jo soc l’exemple: en llevar-me cada matí i lo primer que faig abans de sortir de casa és passar a fer una ullada per la blogsfera, que és realment un nou e importantissim mitjà de comunicació i de movilització d’idees.

Que no se us escapi.

Salutacions,

Escriure

§ 2 comments § permalink

Mentre anomenem al fet de escriure en les nostres respectives pàgines web “blogejar” o de qualsevol altra manera que no sigui “escriure”, estarem relegant a un segon terme aquest acte i esdevindrà una escriptura de segona categoria.

No crec que hagi de ser així.

El sol fet de escriure ja ens enriqueix -allà on sigui que ho fem- i, si a més, ens permet dir la nostra, millor encara, per que estarem creant opinió o bé contrastant-la amb altres persones.

» Read the rest of this entry «

Where Am I?

You are currently browsing the Esborranys category at .