Sobre les idees…

§ 1 comment § permalink

… que apareixen a mitja nit, just després de ficar-nos al llit…

Mai hem de deixar perdre un pensament. Qui sap si aquest pot ser important o la clau de la nostra vida? En el moment de la gènesi, si altres assumptes requereixen la nostra atenció, un senzill bolígraf i un paper ens ajudaran a continuar en un altre moment.

Que no ens faci mandra aixecar-nos del llit a mitja nit per escriure allò que pot ser important, ni demanar disculpes -si cal- a algú per fer un parèntesi en una conversa per tal de poder atrapar el fil d’un cabdell i seguir-lo en un altre moment.

Anit vaig perdre un parell de pensament. Avui hauria preferit quedar desvetllat, per que ara no els trobo i em sembla que els vaig creure interessants.

Però estic de vacances.

Salutacions

Què en sabem de l’art?

§ 0 comments § permalink

Del cinema, de la novel·la moderna i de la poesia? Les mesurem en funció del nostresky_120x600_booket07 temps lliure i de la quantitat de llibres o pel·lícules que devorem en una setmana; si ens n’empassem poca quantitat conservem, encara, la humilitat que ens permet gaudir-ne, si n’afartem, encara que no les assaborim, ens creiem que res ni ningú pot oferir-nos cosa nova, i creiem que ja ho hem tastat tot. Acabem desencisats.

Aquest matí, mentre llegia la premsa he vist la carta d’un lector que es preguntava què era la poesia per ell (i s’ho preguntava a ell mateix en un diari), tot seguit afirmava que era morta, que la poesia del segle XXI està mancada de tota bellesa.

És cert que cada cop es fa més difícil ser original per que cada cop hi ha més producció, però també hi ha més consumidors del producte i no tots els consumidors tenen accés a tots el productes, per tant, o bé el consumidor que afirma que la poesia és morta té molt temps lliure, o bé no tenia res millor a fer que escriure una carta a un diari per deixar palesa la mort de la rima.

Dels més de sis mil milions d’humans que vivim a la terra, tots anem a dormir per la nit (la majoria) tots morim, tots ens enamorem, tots entristim. Molts es casen i es divorcien, alguns tenen fills, altres els adopten. Els afortunats, hereten, el que no ho son tant, treballen, altres delinqueixen.

No hi ha massa originalitat en això, tots fem gairebé el mateix i el cinema, la novel·la, la poesia, son fruit d’aquesta manera de fer gairebé idèntica, per tant, és cert que el fons -la història a explicar- és el mateix, similar, semblant, però quan llegim poesia estem mirant a una persona als ulls -que tenen forma de vers i de vegades s’escolten amb rima- quan anem al cine, ens deixem envoltar pel que veiem, de fet, ja no hauríem de veure, sinó que hauríem de deixar-nos introduir en la trama. El mateix passa amb la novel·la.

És un error llegir poemes alhora que se’ls compara amb altres, anar al cinema comparant aquest director amb aquell, obrir una novel·la sabent que no ens agradarà per que l’autor té cognom anglosaxó. L’accés a l’art s’ha de fer des de la nuesa d’esperit.

Per sort, jo us garanteixo que ni la poesia, ni el cinema, ni la novel·la, han mort.

Salutacions,

L’essència de l’art, és ell mateix.

Un dia més. (437 paraules)

§ 0 comments § permalink

El dia arrencava llums d’esperança a la ciutat, mentre el vell es sentia morir cada en raig de sol que superava l’horitzó. Amagava la cara sota la pell dels anys. Es negava a despertar i sortir del carreró. » Read the rest of this entry «

Alternatiu.

§ 0 comments § permalink

toma-thumb Ja va dir Nietzche que calia apartar de nosaltres el [mal gust de] voler coincidir amb molts, i acabava el seu discurs afirmant rotundament que lo que pot ser comú mai té massa valor individual.

També és cert que l’home tendeix als extrems, per tant, passem de el comú a l’anticomú, és a dir al marginal. Anomenar-ho d’aquesta manera: marginal, afegeix a l’extrem cert toc de indigència, per tant no dubtem en canviar el terme: marginal (de marge/extrem) a alternatiu.

Música alternativa, cinema alternatiu; la cosa alternativa defineix al nou humà acomodat, però amb certa pretensió ‘cool’ (i que no li costi massa feina arribar a la cool-esa).

Uns anys ençà, una nova manera de fer s’ha apropiat del terme “alternatiu” i és la que podria definir com “faig per que tinc diners per fer”, hi ha, doncs, pel·lícules de cinema “alternatiu” amb actors i directors que es permeten el luxe (per que son “cool” i rics) de fer produccions sense gastar-s’hi un cèntim i sense cobrar; clar, fan cinema alternatiur (una altra manera de fer cinema) però aquest cinema no és gratuït per l’espectador, per que l’actor i el director hi guanyen molt, molt més que diners, hi guanyen l’admiració dels devoradors de coses alternatives i “cool”, hi guanyen reputació que els serveix per a les produccions “habituals”.

Lo alternatiu, en el moment en que entra en el circuit popular, (com a opció no dificultosa de tria) entra en el mercat, i guanya en popularitat fins que ho és tant que deixa de ser alternatiu i esdevé un producte de més.

Però que da bé dir que t’agrada el cinema alternatiu, oi?

Salutacions,

Un dia qualsevol…

§ 0 comments § permalink

… com avui o com ahir (segurament com demà).

Fent un cop d’ull per internet (per la blogsfera, on hi viu, realment, la quotidianitat) mentre em prenc el cafè de mig matí, me n’adono del contrast entre lo real i lo que volem que sigui real, en el darrer cas: lo que volem que sigui real, és allò amb que voldríem construir el nostre entorn, aquella sèrie de esdeveniments que no ens afecten massa directament -per lo importants que son- i que pretenem que siguin essència de la nostra vida: la mort d’un filòsof del que algú ens va parlar un dia i que si no fos per la seva mort, no recordaríem mai més, o bé, que en Rodrigo Rato hagi tornat a Espanya.

Coses massa grans -llunyanes o irrellevants- per un individu, però que creiem que ens fan grans al incorporar-les a la nostra vida: si la vida -la realitat important- és allò que mostra la tele, que escoltem a la radio o que llegim en la premsa, ens sentim importants al incorporar-ho al nostre dia i, per tant, mirem la tele, escoltem la radio i llegim tots els periòdics que cauen a les nostres mans o que cacem al metro, bus o tren.

En canvi, lo real, la nostra realitat, és -per definició- aquella que no importa (que creiem que no importa) a ningú per ser massa irrellevants en comparació amb lo que veiem al mon.

Com sempre passa, preferim allò que no som(1), allò que creiem que és -que la societat- valorat enlloc d’allò que ens construeix, i és que necessitem el mirall de la societat i del nostre entorn per poder-nos veure a nosaltres mateixos, no ens serveix saber que podem, que fem o que sabem, hem de dir-ho: puc! faig! sé! per tant, soc!

Som en funció de lo que els altres em mostren que soc que, alhora, és lo que jo vull que creguin que soc.

Complicat, oi?

Salutacions, 

(1) però no com a objectiu a ser, sinó per que allò que no som és extern a nosaltres i en el camí d’aconseguir-ho, som

Where am I?

You are currently viewing the archives for juliol, 2007 at .