La fe, Nadal, i altres qüestions de mandra.

§ 0 comments § permalink

Postal_Nadal_184Sí, heu llegit bé: qüestions de mandra. Fent un cop d’ull per la blogsfera, per veure què pensa la gent de les coses, quines son les inquietuds que mouen al meu veí o per simple xafarderia, he vist aquest article, és breu, però l’he trobat interessant per que m’ha fet pensar (feia dies que no ho feia: vacances, compres, fred, mandra, etc.) en coses tan profundes. Normalment, no m’enganyaré pas a mi mateix, els meus pensaments son superficials i, eus ací la clau de la qüestió: la superficialitat de tot plegat.

Un exemple:

Em llevo a les cinc del matí, després de dutxar-me i de fer-me el primer cafè ràpid, tot això mentre penso què tinc pendent de fer quan arribi a la oficina, em dirigeixo a la estació de ferrocarrils. Fa fred, vaig ràpid per no sentir-ne tant, mentre elaboro complexes excuses per si alguna cosa de la feina no surt bé, excuses per no anar a fer el cafè amb un amic meu, excuses per… arriba el tren: lluitem una mica –els altres passatgers i jo, vull dir, per aconseguir seient- amb mirades del tipus: “jo he arribat primer”/”però jo soc més ràpid, tinc la cama més llarga”, etc.

Un matí de feina dura, estressant, amb quantitats ingents de informació que ens arrosseguen quotidianitat avall (webs de esports, de viatges, d’entreteniments, etc.)

La tarda. No és massa diferent al matí.

Arribem canats a casa…

On hi ha, en aquesta voràgine diària, un instant per a Deu?

Aquesta breu història és aplicable a la majoria de nosaltres.

Té sentit el projecte Cristià avui? Què ens ofereix el projecte cristià per ser cregut, etc…?

Senzillament, un projecte religiós no hi té cabuda en la nostra societat, no mentre el nostre ritme de vida copsi i col·lapsi les nostres hores. Jo crec que mentre haguem de racionalitzar la necessitat de Deu o de qualsevol projecte religiós a la nostra vida, no ens en sortirem (de incloure a Deu, vull dir, de la vida és relativament fàcil sortir-se’n). La nostra quotidianitat està plena de causa-efectes, plena de justificacions i justificants, com volem incloure, doncs, un deu en la nostra vida? No ens cal, oi? Ja tenim els diners i els embussos, altre prioritats, com si diguéssim.

Prèviament al plantejament d’aquestes preguntes (Deu, projecte Cristià, etc) cal haver adoptat un altre estil de vida determinat, un de més tranquil, un que ens permeti seure tranquil·lament vora la llar de foc (o el radiador) i escriure, llegir i entendre, pensar i sentir, sense cap tipus de pressa.

En fi, és només, un pensament de diumenge, sota un cel blavíssim de fred intens, a Sabadell.

Salutacions,

Un Regal

§ 1 comment § permalink

Podtada eBook Per dormir,
he triat els espais
entre els nostres
insomnis,
que pengen
dels fils de la llum
en paratges
massa
desèrtics.

Per si algun dia
falto,
et deixo
uns petons plantats.

Ester Fenoll Garcia "Esmorzar Perfecte"

 

Per aquestes dates és costum fer regals.

La majoria d’ells poc útils per no dir que només serveixen per adornar aquelles postades (prestatges) buides. Buides de llibres.

Regalar poesia és regalar opcions. I és regalar un repte, també. Millor que qualsevol trencaclosques, puzle o qualsevol altre entreteniment, la poesia permet (al menys a mi) sintonitzar amb l’autor i descobrir fotografies de la vida preses des d’un angle certament particular.

Com a editor, què us he de dir? Compreu llibres! Però quedaríeu sorpresos en veure com persones que diuen que no els agrada la poesia han quedat encantades (encisades) amb aquest llibre.

Podeu provar-ho. És, només, un regal.

de Juliol a Juliol

§ 1 comment § permalink

Portada_thumb[1] Fitxa tècnica:
Títol: De Juliol a Juliol
Autor: Montse Sirés Comas, Barcelona.
ISBN-13: 978-84-612-0497-7
Editat per: D2:EDICIONS
Col·lecció: Autoajuda
Mides: 125×190, rústica
Pàgines: 120
Preu: 12 €

Em plau presentar-vos el nostre segon llibre, bé, el segon llibre de la editorial D2:EDICIONS. Si voleu més informació sobre aquest llibre podeu adreçar-vos a la web de la autora: Montse Sirés Comas.

Per adquirir aquest llibre, podeu dirigir-vos a la web de la editorial.

El guionista estúpid.

§ 0 comments § permalink

52aafb050e Una noia plorant al volant d’un cotxe, en una carretera mal senyalitzada. Mitjanit -o més. La pobra noia aparta –imprudentment- la vista del camí per ficar la radio. Segueix conduint.

Per segon cop torna a apartar la vista de la carretera per augmentar el volum de la música.

I segueix conduint.

De sobte, i prenent un gir inesperat –inesperadíssim- la radio mostra interferències que fan que, per tercer cop –i de manera igualment inesperada- la protagonista deixi d’atendre la conducció per sintonitzar millor l’aparell.

Un instant després, algú –un presumpte fantasma o aparegut (en altres pel·lícules és un animal)- passa per davant de l’automòbil causant l’accident de la pobra i desvalguda noia (que jo diria més aviat: estúpida).

(Doncs li està ben merescut, per no atendre la conducció)

El pitjor de tot és que a costa d’aquest monumental despropòsit inicial, hi hagi una hora i mitja de pel·lícula. La imprudent conductora hauria d’haver mort. Però no. És com quan la policia del cinema (la que apareix en les projeccions cinematogràfiques, vull dir) obté les proves de manera il·legal, invalidant el cas, etc. Doncs bé, aquesta pel·lícula, la de la noia conductora, hauria de ser invalidada. Clar, hauria d’haver mort en l’accident i com que es la "prota" doncs no hi ha… argument, posem per cas. Ara que, amb la "prota" viva, tampoc no en queda massa… però aquest és un altre tema.

En les pel·lícules, qui condueix despistat, parlant per telèfon, canviant d’emisora de radio, mirant mapes, etc., mai no acaba mort, com a molt surt de la carretera. En la vida real hom acostuma a morir, però això és trivial, una petita llicència que es pren la vida.

La segona “mateixa” escena en dos dies (de dos pel·lícules diferents, és clar).

Salutacions,

PS: d’on coi surten aquests guionistes?

Where am I?

You are currently viewing the archives for desembre, 2007 at .