La pregunta de l’ignorant:

§ 0 comments § permalink

“I això, et serveix d’alguna cosa?” referint-se, per exemple, a algun dels nostres coneixements adquirits -coneixements poc necessàris per anar fent- o alguna activitat que realitzem i que no cau en lo que hom pot entendre per activitat típica o quotidiana. Plantejar aquesta pregunta és atacar l’essència de la mateixa naturalesa, per que, de què serveix estar-nos tafanejant pel mon durant tota una vida, per acabar sota terra al final dels nostres dies? Vull dir que cap cosa hi ha amb tant poc sentit com la mateixa vida, i potser el cas sigui pitjor, perquè no podem el·ludir-la: hem d’arribar fins al final.

Si aquesta darrera qüestió, la de la vida, no té una resposta que agradi a tots -principalment per que no deu tenir cap resposta- per què cal donar resposta a la primera, la de per què fem el que fem, que és força menys transcendent?

Jo soc informàtic de carrera: m’hi dedico activament i em permet subsistir, però què passa si m’agrada l’egiptologia o la història de l’antiga Roma? Llavors algú et pregunta: tu no ets l’informàtic típic, oi? Doncs no, sembla que no ho soc, i no és que jo sigui atípic, és que m’agrada l’egiptologia i veure com plou mentre escric poesia -o aprofundir en l’etologia dels “Cryptomphalus Aspersus” conegut en l’intimitat per “Caragol Bover”.

Diria que ja tenim prou limitacions com per tenir que anar imposant-nos les que ens suggereixen altres amb preguntes com: i això, de què et serveix?

Salutacions.

Google…

§ 0 comments § permalink

Oceà… és, pels tradicionalistes, el diable fet xarxa. En tot moviment que impulsa alguna cosa nova cap a la superfície de la quotidianitat (veieu com domino el vocabulari i la retòrica?) també n’enfonsa alguna de, fins aleshores, clàssica i establerta, cap a les profunditats de l’oblid -o d’un discret segon pla.

L’accés a la xarxa -a la informació- fa que aquells que no es saben adaptar, o que tenen el seu reialme exclusiu en lo que s’està enfonsant(1), prediquin mal del nouvingut tecnològic: que si Google només rasca la superfície de la informació i el coneixement, que si els llibres i les hores de biblioteca son la única manera d’aprendre, etc.

Resulta que el problema està en ensenyar a aprendre i a fer bon us de la informació -com sempre ha passat i sempre passarà-. A utilitzar-la i a necessitar-la. És, per tant, un problema dels educadors, que han d’ensenyar a l’alumat que Google no és un contenidor de informació i veritats absolutes, sinó que és l’index d’un gran llibre distribuït, però un index intel·ligent, que ens mostra un contingut -resultat de la recerca- segons la seva rellevància. Amb aquesta realitat: realitat Google, cal ensenyar a les noves generacions la manera d’aprofundir en el coneixement tot fent us de les eines que la tecnologia ens ofereix.

Abans he utilitzat el mot intel·ligent per referir-me al cercador Google, i ho he fet perquè els resultats que ens mostra son sensibles al context(2). Aquest és un altre cavall de batalla dels tradicionalistes: la rellevància dels resultats, creuen que és arbitrària, però aquesta possible línia d’argumentació quedaria desmuntada en aclarir que, google, no és un llibre, sinó un index, com deia abans. I una cosa important, no sempre tinguda en compte, és que la rellevància que un cercador dona als seus resultats no és uniforme, no afecta a tota la base de coneixements a la que té accés, sinó als més canviants i més trivials – més quotidians- per tant, els resultats que parlin sobre la segona guerra mundial tindran sempre un valor de rellevància que variarà poc, perquè és un coneixement passat que no varia i no es veu tan afectat pels moviments de la xarxa. En canvi, però, la posició d’una determinada empresa en la llista de resultats d’una recerca sí que es veu afectada per la quotidianitat immediata, així doncs, avui tindrà un rànquing i demà, possiblement, un altre de ben diferent. Imagineu-vos-ho com un gran oceà: el coneixement establert, cert i contrastat, serien zones a l’interior profund d’aquest mar, lluny de la costa, estable, on només una gran tempesta (un gran i magnífic descobriment) pot afectar la seva calma, en canvi, les empreses, les cartelleres de cinema, les ofertes de determinat centre comercial, serien atoms d’informació localitzats vora la sorra de la platja: qualsevol esdeveniment, per lleu que sigui (algú tira una pedra a l’aigua) crea onades que distorsionen la posició que ocupava abans. Ara no em vingueu a dir que al mig del oceà també s’hi pot tirar una pedra, certament, però l’onatge de fons dissimularia la pedrada.

No se si el símil és l’ adequat, però ara mateix és el que tinc més a ma.

Fins la propera.

(1) Amb aquesta magnitud ho qualifiquen.

(2) Qui busca ha de saber con crear aquest “context” al que és sensible el cercador, ex: no és el mateix buscar “Sandwich” que “Sandwich nobleza” o “ Sandwich conde”. Qui busca ha de tenir un mínim de cultura per que la recerca sigui efectiva. A banda de saber com buscar (símbols condicionals: “” AND, OR, etc.)

Passa-ho!

§ 0 comments § permalink

El proper dijous 17 a les 19h hi ha la presentació, al restaurant ORGÀNIC, del llibre "de juliol a juliol" de Montse Sirés. L’acte acabarà amb un espectacle de música i, ja que hi sereu -si veniu, és clar- podreu quedar-vos-hi a sopar.

Podeu passejar per la web del restaurant i fer-vos una idea de com és el lloc, però segons m’han dit -i no us estic fent propaganda- és un lloc força interessant i amb una manera particular i saludable de veure la restauració vegetariana.

A més, si us entra gana mentre fem la presentació, estareu al lloc adequat.

Podeu comprar el llibre o no, no és obligatori, com tampoc no ho és quedar-s’hi a sopar, però us agradarà conixer el lloc si no hi heu estat mai.

Salutacions.

Un Aforisme…

§ 0 comments § permalink

atura't… és una cosa tan breu, que pot ser interpretada de moltes maneres, també és fàcilment criticable. D’altra banda me’ls estimo, els respiro. Trobo que és la manera més sincera i espontània de fer filosofia -i propagar-la.

Recordo quan estudiava aquesta assignatura a BUP i COU, sobretot a COU i la manera en que ho feia -ho fèiem. Si al principi estudiàvem als autors i les seves idees profundament, al final, abans dels exàmens de selectivitat, tots corríem buscant aquell manual, breu, que en poques pàgines ens mostrés la veritat d’aquell autor difícil. Aquests manuals -resums- prosperaven, n’hi havia per tot arreu! i avui en dia sembla que, per la gran majoria, no hi ha altra veritat que la ve ben empaquetada en no més cent vint-i-cinc pàgines de mida reduïda, enquadernada amb portada brillant i amb una fotografia que doni aparença d’antiguitat al contingut (amb l’aparença ja n’hi ha prou), serveix un retrat de Kant, posem per cas, a l’estil Warhol.

Estem en un temps de dinamisme exacerbat, d’excés de velocitat, de fet, crec que ja no sabem aturar-nos. No sabríem què fer amb el temps, i la inèrcia que ens mou -encara que no anem enlloc, tampoc no recordem d’on venim- no ens permet aprofundir en els assumptes importants de la vida. I no volem -diem que no volem [necessitem] quan en realitat no podem per que no sabem- aprofundir en experiències vitals importants, en tenim prou en que algú altre ho hagi fet i que ho hagi escrit en alguna banda. En basten els tres primers resultats del Google quan algun dubte ens distreu i d’aquests resultats, en tenim prou amb la primera pàgina que carrega el nostre navegador web. Ja no investiguem, ja no ens aturem: consumim “tapes” d’informació al buscador de la cantonada.

Aquí us presento un aforisme d’en Nietzsche:

Voler equivocar-se – Els envejosos d’olfacte fi intenten no conèixer totalment als seus rivals, d’aquesta manera poden sentir-se superiors a ells.

Salutacions.

Where am I?

You are currently viewing the archives for abril, 2008 at .