Ahir i avui (i II)

§ 0 comments § permalink

Continuant amb l’article anterior i aprofundint una miqueta més (no gaire més tampoc) deixeu que m’aturi, un altre cop, a contemplar la literatura d’avui.

D’avui vol dir dels darrers deu anys. Concretem més: la literatura dels darrers deu anys creada per autors que ara fa deu anys tot just començaven a saber qui eren. Jovent, vull dir.

En un temps on tot lo profund ja ha estat mostrat i ja no queden idees per descobrir, la majoria ja han estat descobertes o bé les hem intuït i oblidat, no queda altra cosa que moure’ns per la superfície de la realitat, però compte, no estic dient, quan parlo de superfície, que no calgui estudiar als clàssics i les seves maneres, o les teories literàries d’una manera més o menys profunda, és clar que sí que cal fer-ho, però no hem de caure en l’error de considerar-les perfectes i úniques, perquè seria tancar portes a la evolució natural, que es duu a terme no sempre de manera intencionada: la majoria de vegades és per mandra d’aprofundir, i altres per la artificiositat amb que cal impregnar-les per que siguin considerades vàlides. Trencar amb el passat de vegades aporta beneficis incalculables.

És prou freqüent, avui, veure contes curts (ja de per si curts, els contes) micro-relats o altres formes literàries, arreu on mirem. La poesia torna a prendre força, molta força, de manera que molta gent la produeix, més que no pas la consumeix, tot sigui dit! I en aquest darrer cas, potser hi ha més producció que demanda perquè tenim la mala costum de no tenir en compte (no escoltar) a qui ens envolta i aquests es valen de la poesia –considerada com un gènere especialment indicat per trametre sensacions i sentiments- per fer-se escoltar.

Els contes curts i els micro-relats també guanyen molt terreny, però això és així perquè tenim la capacitat de crear –al gaudir d’una educació cada cop més bona i d’uns mitjans d’informació cada cops més rics i complets- i poc temps per fer-ho, de manera que, l’anada i tornada a la feina en tren o autobús, ens ofereix temps més que suficient per crear un parell d’aquests relats; és clar que, llavors, ens caldrà una mica més de temps per acabar-ho de polir, però tot plegat, amb unes poques fraccions de temps lliure, en tindrem prou per treballar-los. És, doncs, evident, que el ritme de la societat altera i crea nous gèneres literaris. Això ha passat sempre, tampoc no vulguem descobrir la sopa d’all un altre cop, però el procés és molt més acusat darrerament degut a que ens movem molt més ràpid i a la “homogeneïtzació” (o difuminació de l’individu en el grup) que ens reclama, en certa manera, el mostrar-nos novament com a individus a banda del grup al que pertanyem, ja sigui el grup de la nostra feina, els nostres amics, o el barri.

Personalment crec que son símptomes d’una mateixa malaltia: la desindividualització, malaltia per la qual passem de ser un a formar part de l’u col·lectiu.

Salutacions

Vida contemporània vs. d’actituds clàssiques.

§ 0 comments § permalink

Piano_Gra2 Música, literatura, arquitectura i altres projeccions de maneres de l’home van canviant tal i com ho fa la societat. O no. Més aviat no.

Fa uns segles, els burgesos –els que tenien temps per perdre sense tenir que preocupar-se gaire per haver de treballar- van descobrir que les coses difícils i relativament complexes els mantenia en una posició privilegiada –més encara, si és que això era possible. La música clàssica –que llavors era relativament moderna- i que difícilment s’entén i aprecia el primer cop que s’escolta: que cal aprendre-la per apreciar-la, esdevingué la nau de batalla principal d’aquest sector de la societat. La música del poble, senzilla, ballable i a l’abast de tothom, els igualava amb els plebeus i això ho podien permetre.

Fixeu-vos que després d’uns quants segles, la gent encara continua anant a l’opera a veure i escoltar llargues sessions de música i crits soporífers, quan no estridents (pel volum, no pas per la entonació i el saber fer de qui els produeixen). El fet d’acudir a la òpera, al Liceu, al teatre, és a dir, el mantenir la cosa clàssica i relativament difícil d’entendre crea certa exclusivitat. I, bé, la gen aprèn a estimar-ho i ho fan sense cap dificultat. És com tocar el violí des de petits: s’odia al principi, però un cop en saps, i encara que la cosa continua essent difícil, agrada, perquè hem aprés a que allò ens fa exclusius i diferents a la resta, encara que costi moltíssim i requereixi de molta tècnica i temps.

Avui les coses han canviat una mica i, precisament per això, per aquest canvi, fa que els amants de la vella escola de classes (i no és que ho vulguin conscientment) reprenguin amb més força les antigues maneres per fer-les contrapunt de les noves.

En el cas concret de la literatura i els blogs: encara no es considera “escriptor” a qui escriu digitalment, entenent per digital com que el mitjà de difusió de la informació és la xarxa, el PDF o el Word (Write, si sou del mon OpenOffice). Hi ha persones que dediquen al seu blog moltes hores al dia, que es preparen els texts, que els corregeixen i quan ho creuen adequat, el publiquen. Els de la vella escola no ho veuen bé per que… és massa fàcil. I com que és massa fàcil, no té mèrit, encara que la informació tramesa o publicada sigui valiosíssima. Com deia en algun article anterior, això és una lluita per ser. Per definir-se i en aquest afany de ser i definir, la nova generació ha trobat en la tecnologia la possibilitat d’enlairar-se i orbitar la burgesia, de manera que aquells mitjans que ofereixen aquesta possibilitat, estan gaudint d’un molt bon moment; posem per cas les impremtes de la xarxa, que permeten publicar el teu llibre sense haver de passar per la valoració de l’editor. Automàticament, però, els amant de la vella classe s’afanyen a desmerèixer i menystenir aquestes noves possibilitats, perquè, clar, com poden permetre que algú publiqui un llibre sense passar per les penúries que segurament han passat ells?

Tinc més proper el cas de la literatura, però també podria parlar de la música: grups musicals que busquen alternatives per fer conèixer la seva obra i s’aprofiten de la xarxa i el seu potencial per publicar la seva obre sota llicències obertes i en mitjans com YouTube o altres.

És clar que, un cop s’homogeneïtzi la cultura, la música i altres arts “toves” (vull dir, a l’abast de més gen que no pas les “dures”, com podria ser la escultura, en qualsevol de les seves varietats) ja es cuidaran la burgesia clàssica de buscar altre maneres per recuperar la exclusivitat, perquè, com deia, tot es redueix a una lluita de classes i, en el darrer esglaó, en lluita d’individus per poder ser (perquè el ser és compon, en una bona mesura, de com ens veuen –com som- pels altres)

Salutacions,

Desdefinicions.

§ 3 comments § permalink

He vist aquesta paraula encapçalant un article al bloc d’en Jesús M. Tibau: “Un racó dalt del mon” me l’he quedat, bé, me n’he quedat una còpia o, si més no, la prenc prestada una estona per encapçalar aquest article (o post; tractar-lo d’article sona pretensiós i de post, anglicisme. Res, que tornarem a “article”).

Mentre venia en tren, que fa per pensar mentre passen el paisatge i els quilòmetres, donava voltes al conceptde de competitivitat -laboral, per exemple- i al de tenir un racó al “hall de la fama”: perdurar.

Parlem, per exemple, del coneixement:

Fa uns quants segles les grans persones ho eren perquè el seu coneixement i sabiduria afectava la quotidianitat de qui els envoltaven, és a dir, impactava en la majoria d’àmbits del seus conciutadans. Observem, així, que els pocs personatges que destacaven llavors, han perdurat fins avui en dia: Sòcrates, Kant, Nietzsche, Plató -no cal que estiguin cronològicament ordenats- Newton, Galileu i algun més… potser en Fermi, l’Edisson i en Bell; pocs més. Després d’alguna d’aquestes revolucions culturals i tecnològiques que es produeixen de tan en tant, després de especialitzar-nos tant i més en branques concretes de la ciència, ja no hi ha manera de destacar sobre la resta d’homes. Som un més i, en el moment en que desapareguem, ho farem del nostre entorn més immediat, no hi haurà transcendència en l’acte de esfumar-se i, no cal dir, que hi haurà dos o tres persones disposades a ocupar el lloc que nosaltres ocuparem sense saber, la majoria de vegades, qui hi havia abans d’ells. Segurament tampoc no els interessarà saber-ho: és irrellevant per la feina que han de fer. I ja son ben conscients que la abandonaran per qualsevol altra oportunitat millor.

Potser seria bon moment de desdefinir alguns conceptes i per tornar-ne a dibuixar els contorns. La felicitat, la fama, la eternitat: el voler tenir un lloc influent entre el veïnat, a la feina, ser el centre de la conversa; ai la vanitat! -cosa ben humana d’altra banda. Fer-ho -redibuixar aquests conceptes- ens podria permetre el prescindir de la lluita amb el veí pel pam quadrat de terra vora la tanca del jardí, i potser ja no ens caldria “pixar a les cantonades”, com fan els gossos, per marcar el territori a la feina. Suavitzaríem el llenguatge, de manera que un “no vull” es convertís en un “m’agradaria que” o “potser podríem provar a” o, fins i tot “amb això ja n’hi ha prou”. Son aquests petits canvis els que no vulneren l’espai de l’altre.

Com deia, i si no ho deia ho dic ara: tot es redueix a gaudir d’una estona de tren, dels quilòmetres, i del paisatge.

Salutacions

Com caldria comprar un llibre.

§ 6 comments § permalink

Sembla que les editorials ja ens facin mitja feina al dir-nos quins llibres cal comprar. Que com ho fan? Doncs d’un amanera molt subtil: fent tirades d’un milió d’exemplars! I nosaltres ens deixem enganyar com a badocs! I vinga! Tots en fila per passar per caixar a pagar el nostre flamant best-seller!

I és que ja saben le que es fan. Darrerament tenim el nostre racó de cervell més crític una mica atrofiat. Recordo quan era més jove, que venia els divendres a Barcelona a entregar els deures de primer de BUP -ho vaig estudiar al INBAD, em passava un parell d’hores, si no més, voltant llibreries: La Catalònia, Happy Books, La Casa del Llibre, etc. mentre esperava que es fes l’hora d’agafar l’autobus de l’Alzina Graells cap a Lleida. Fullejava aquells llibres que m’agradaven, en llegia algunes pàgines i, si de veritat em feia el pes, la següent setmana el comprava (no sense llegir-ne un parell de pàgines més, no fos cas que la setmana anterior hagués fet una mala tria).

Puc, per tant, dir amb tot l’orgull del mon, que els llibres que em comprava eren, de veritat, els millors que hi havia en aquell moment.

Però què vol dir treure un milió d’exemplars al mercat? A banda del fet en si, els editors pretenen dir-nos que el llibre que fan és molt i molt bo, tant, que no en tenen prou en dur-lo a les llibreries per donar-nos la oportunitat de fullejar-lo! Que, a més, ens recalquen que com que el llibre és tan bo, s’arrisquen i en fan un milió d’exemplars. I nosaltres, com no pot ser d’una altra manera, acostumats a que ens duguin on creiem que volem que ens duguin, no dubtem ni un instant en comprar-lo.

Salutacions i que tingueu una bona lectura.

PS: per cert, què esteu llegint ara? (quin llibre, vull dir)

Llibres

§ 0 comments § permalink

A banda de les biblioteques o llibreries hi ha altres llocs on podem trobar-los: el tren, metro, autobús o en mans d’algú que s’ha aturat a llegir-ne un -ni a prendre el sol ni a descansar: a llegir, senzillament a llegir. També ens vesteixen, fent de peça de bijuteria -o de preciada joia- com qualsevol anell o arracada.

Però deixeu-me que ara els classifiqui d’una manera peculiar: segons complementin a qui els porta; així doncs, n’hi ha, com deia, que vesteixen, altres que entretenen i, els que menys, ensenyen. I son poc els que agraden, la majoria es queden en un “no ha estat malament” o bé “es passa l’estona, llegint-lo” és a dir, que és suportable i et permet xerrar d’ell amb els teus coneguts. » Read the rest of this entry «

Dibuixant personatges…

§ 0 comments § permalink

En la tècnica de l’impressionisme el pintor obvia els detalls de la seva obra deixant que sigui l’espectador qui recreï l’escena retratada. Aquesta recreació necessita de les vivències de l’espectador: aquest ha de tenir referents per poder acabar de construir allò que l’autor li intueix.

Son aquestes caracteritzacions les que lliguen al visitant de la galeria d’art, a l’espectador, en la trama, fent que aquest “conegui” gairebé de primera ma, les caracteritzacions dels personatges.

Fixeu-vos en el canvi d’aspecte del Joker, arxienemic d’en Batman.

7196a   Cult

En el primer cas hi ha un personatge que s’ha ficat el vestit de feina, en aquest cas, d’antiheroi, de dolent de la pel·lícula, és a dir, que podríem dir que exerceix de dolent a temps parcial, traient-se el vestit de Joker quan arriba a casa per no malmetre la psicologia dels seus fills, si fos el cas que en tingués.

En el segon cas, en canvi, hi ha una persona, essencialment maligna, que no té cura del seu aspecte senzillament per que no li importa l’aspecte que pugui tenir. És una persona fosca, antiheroi per accident, però que descobreix que sap fer el paper.

La caracterització del primer personatge és completa, no hi ha lloc per que l’espectador acabi d’omplir els espais, les entre-línies: ja ens donen un antiheroi complet. El mal-pintat d’armilla verda, amb la camisa mal planxada, ens fa intuir -crear- una persona amb problemes, negra i turmentada, de sentiments viscerals i buits de remordiments. D’animal afamat que, acabat de saciar i que espera tornar a tenir gana, entretant, en aquests instants de calma, l’espectador l’observa i el crea.

Dibuixant personatges.

Salutacions.

Recursos per a escriptors.

§ 0 comments § permalink

Navegant per la xarxa he trobat aquesta eina. És gratuïta i us la podeu descarregar e instal·lar sense cap problema. Es tracta d’una mena de “calaix de sastre” sobre la que construir l’esquelet d’una història i quan dic història incloc també: obra de teatre, guió de cine, radiofònic, cinema, etc.

L’eina té “perfils” d’objectes, com ara “personatge” o “escena”. En el primer cas, podreu entrar les característiques físiques del personatge, orígens costums i qualsevol cosa que us ajudi a construir el caràcter sense tenir que carregar amb els papers -llibretes o post-it’s- on acostumeu a definir els personatges.

Si a l’ordinador hi teniu el vostre editor de texts, per que no tenir-hi també, d’una forma centralitzada, la llibreta amb els apunts de la trama i els personatges? Es clar que això no treu que mentre passegeu per la platja dugueu el vostre quadern i el bolígraf d’escriure-històries.

Espero que us faci servei.

Salutacions.

PS: Ah! hi ha la versió en Català.

Where am I?

You are currently viewing the archives for maig, 2008 at .