Superpoblació i supervivència

§ 0 comments § permalink

El títol d’aquesta peça, està agafat una mica amb pinces, però ja em serveix. La idea és la següent: si per sobreviure cal treballar, i la tecnologia, tal i com evoluciona, fa prescindible  la ma d’obra humana, de què hem de viure si no hi ha/haurà feina perquè tota la faran les màquines? Abans, els pares, buscaven que els fills tinguessin una petita finca, una mica de terra per garantir-los la autosuficiència alimentària, però avui els progenitors volen que els seus descendents tinguin una bona feina -en una oficina, si pot ser. És evident que “les oficines” cada cop estan més automatitzades i, tard o d’hora, l’automatització serà total. També és cert que ens hem oblidat dels treballs físics i ja no sabem com fer-los.

Recordo que els meus amics, i jo mateix, des de ben petits treballàvem amb els pares: érem nens ramaders i pagesos, després de les classes (d’EGB) anàvem al camp a aprendre a fer la feina que era possible que féssim la resta dels nostres dies si no funcionàvem prou bé amb els estudis. Apreníem a esporgar els arbres, a cuidar els porcs i les vaques i a conduir un tractor amb el seu respectiu remolc; apreníem els principis bàsics de la vida i així, si les coses en un futur anaven "mal dades", sempre podíem tornar a la terra per continuar vivint.

En un futur proper ens veurem abocats, sense remei, a la fam, perquè ni IKEA, amb tota la seva bona voluntat i saber fer, podrà moblar totes les oficines i despatxos que els nous pares demanen i demanaran pels respectius fills! La distància entre el productor i el consumidor s’està fent gran, gairebé insalvable, el productor es cansa de produir i desitja que els seus fills siguin com els del consumidor i gestor i es passin la vida asseguts en una oficina.

Especulem durant un paràgraf

Veig una família que viu en una bona casa familiar, dos plantes i un jardinet. Una mica més enllà de la tanca que separa la finca de la dels seus veïns, hi ha les parcel·les de “producció bàsica”, petits camps de conreu de, com el seu nom -inventat- indica, productes bàsics de consum: tomàquets, faves i mongetes, una mica de fruita i, els de més recursos, amb una petita granja. Tota ella automatitzada. Aquesta família, juntament amb les altres veïnes, constituirien una petita cooperativa, de manera que els productes que una d’elles no produís, ho fes una altra. Aquest procés, és clar, estaria totalment automatitzat. El pares treballen a la ciutat -al centre- i nens, van a l’escola o, potser, tenen l’aula allí mateix, al menjador.

La unitat familiar com a unitat productora-consumidora

Suïcidi assistit.

Altrament anomenat eutanàsia. Ens volen fer viure cent-cinquanta anys, tant si volem com si no i, qui ens pagarà la pensió? Qui ens donarà menjar? Qui produirà? Perquè, si vivim més, generem més despeses i consumim més. Seguiu vosaltres mateixos la cadena de dependències.

La única preocupació és viure, sigui de manera natural o antinatural (burlant els mecanismes d’envelliment de la natura i mantenint, per mitjans artificiosos, la durada d’una vida) sense tenir en compte altres factors que també influiran en la qualitat de vida futura o la "sostenibilitat" de la mateixa de forma independent. I es que no pensem "globalment" (ara que el terme "globalitat" i els seus derivats estan tant de moda)

El problema que tenen aquests problemes (valgui la redundància) és que nosaltres no els patirem i, per tant, confiem que algú, en un futur de ciència ficció, ens ho slucionarà. D’altra banda, tampoc no estem en temps de revolucions i cap revolució agrària o econòmica ens solucionarà la papereta, perquè la dinàmica social actual esvaeix qualsevol indici de revolució -canvi sobtat i per la força(obligat o no natural): ens hem protegit, també, contra les revolucions que, en molts casos, son el mecanisme de la evolució.

Fins aquí les especulacions d’un divendres de pont.

Salutacions.

PS: La imatge ha estat extreta de la WIKIPÈDIA

No importa què escriure, lo important és fer-ho.

§ 1 comment § permalink

Hi ha persones amb una gran capacitat inventiva, altres tenen potenciada la capacitat narrativa i alguns saben especular amb qualsevol cosa i sobre qualsevol tema. Els hi agrada construir ciutats espacials, crear civilitzacions o, senzillament, vestir-se de detectiu privat amb gavardina i barret i sortir al carrer a desemmascarar criminals.

Hi ha, també, aquells que es pregunten el “perquè” de les coses, que redescobreixen la sopa d’all a cada instant i necessiten viure allò que altres, abans que ells, ja han viscut. Aquesta gent necessita reconstruir el mon per utilitzar-lo en el seu temps de existència i ho fa fent-se preguntes que altres, abans que ells, ja han fet i han respost. Però les respostes d’altres no sempre satisfan la necessitat vital -d’una vida relativament breu- i els cal arribar a conclusions similars per ells mateixos. Similars o totalment oposades.

Els primers, escriuen novel·les i contes, els segons, articles i assaigs. Be, la distinció no és tan categòrica, però ja serveix pels meus propòsits. Ah! Entre mig hi ha els poetes. Observadors i especuladors, inventors de històries i qüestionadors incansables de l’instant en que viuen.

Independentment del grup al que volem o creiem pertànyer és necessari que ho escrivim tot -o garn part! O un boci. Un petit fragment, també val-

Un blog és una eina per pensar i especular. També ho és un quadern i un bolígraf. Però sembla que resulta més senzill deixar escrita alguna cosa a la xarxa, perquè ens la vegin i valorin, que deixar aquest quadern nostre de paper a les persones més properes a nosaltres.

Ens estem construint.

Ens construïm en cada pensament i en l’us quotidià de la llengua, perquè ens permet donar forma a les nostres “interioritats”, ja siguin literàries o d’investigació (novel·la o assaig) però és impagable aquesta capacitat de escriure i observar els comentaris i observacions que altres fan a les nostres paraules. Creixem gràcies a ells i, possiblement, ells ho fan gràcies a nosaltres.

És clar que hi ha coses que hem de fer sortint al carrer i interactuant amb els altres, però aquest article no es refereix a la totalitat de la vida quotidiana, sinó, només, a aquella part íntima que, sense la tecnologia de la xarxa, duríem a terme tancats a la biblioteca, a l’escola, a la universitat o a casa amb uns quants llibres.

No crec que cap educador menystingui la capacitat educativa d’un blog o d’un fòrum. Estic segur que la majoria d’ells coincidiran amb mi en que cal promocionar-ne l’us per obrir l’intel·lecte al mon  i aprendre a afrontar-nos amb la crítica.

Però si jo no en sé d’escriure!

… jo tampoc.

Salutacions.

Where am I?

You are currently viewing the archives for setembre, 2008 at .