…ergo sum…

§ 0 comments § permalink

-mono-pensador Video ergo sum. Si canvio pensar (cogito) per veure (video), també soc, però el “sum” (el poder dir: “soc”) requereix d’un element imprescindible per poder afirmar el “video ergo sum” i és la consciència. Jo soc observador de mi mateix i el fet d’observar-me fa que ho faci, només, (o només ho pugui fer) d’una instantània, i que només pugui capturar un moment, però aquest moment és suficient per dir que hi ha un observador i una cosa observada.

Si Descartes hagués dit: “M’observo, llavors, existeixo” ens hauríem estalviat molta retòrica sobre la seva idea que, en el fons, diu que si hi ha un observador que observa els meus estats mentals, és que hi ha estats mentals per observar i, si aquest observador soc jo mateix, llavors puc dir que existeixo, perquè, a més de l’observador, que soc jo, hi ha alguna cosa a observar i, per si això no fos prou: m’observo observant-me: em veig a mi mateix com em miro. Això, observar, no diu res de la profunditat -possiblement insondable- de la cosa observada, tampoc no ho pretenia Descartes en allò de “cogito ergo sum”. Però “m’observo, llavors existeixo” hauria estat més apropiat. En la capacitat d’observar hi ha implícit un acte actiu i conscient de fer alguna cosa, per tant, ja hi ha, també implícita, una certa essència independent i personal, a un altre nivell, potser no superior, però si “amb certa perspectiva”, d’existència. És clar que, incloure allò que vols definir en la definició és fer trampa, però ja ens entenem: qualsevol paraula que utilitzem (pensar, observar, veure, etc, ja inclou el principi actiu de voler fer conscientment). No pretenc, tampoc, fer un discurs sobre el llenguatge i la vida secreta de les paraules, perquè com diu en Eckhart Tolle en el seu llibre “Un nuevo mundo, ahora”, les paraules només son un indicador de la veritat, no pas la veritat mateixa. Hi estic totalment d’acord, encara que ell i jo diferim en alguns aspectes del seu llibre.

En els dos paràgrafs anteriors he utilitzat un munt de paraules per descriure un estat mental, o la observació d’un estat mental. O la constància de que he pogut observar(-me) un estat mental. Paraules i més paraules, però aquestes son elements necessaris per comunicar-nos amb els altres. Si fóssim animals, segurament grunyiríem. Grunyiríem per avisar al grup, si fóssim suricates, que hi ha un depredador aprop, o els avisaríem perquè ens seguissin a buscar menjar. No els podríem comunicar la qualitat del menjar, però això ho faríem tastant i marxant a un altre plat… o quedant-nos per acabar l’àpat. La comunicació de la qualitat és, essencialment, una capacitat humana, entre altres, que ens habilita per no haver d’anar al lloc a tastar el menjar, permetent-nos fer una aproximació del gust que tindrà només per l’aspecte o les recomanacions que ens facin altres.

El llenguatge és essencial. És la nostra eina -la eina humana- d’adaptació al medi. No tenim altres eines especialitzades, tret del llenguatge i la consciència, que ens permet crear escenaris possibles i observar-los. Hi ha, però, la vessant animal que va lligat a la evolució, al cap i a la fi, ser humans és tenir una etiqueta enganxada al nas: som animals. Hi ha instints, hi ha competició per ser el millor i ha sentiments e impulsos. I hi son perquè som animals.

Comportament social.

Com deia abans, som animals. I la socialització no és un invent nostre. Segur que heu sentit anomenar allò de “el mascle alfa” del grup (potser heu vist algun documental de goril·les o micos). No us imagineu pas la feinada que té aquest mascle per convertir-se en alfa, si ho traslladem a comportament humà, aquest mascle hauria d’haver comprat molts calçotets Calvin Klein, regalat cosmètics de la marca “Shiseido” a les femelles del grup i conduir un descapotable de marca! Nosaltres, la societat humana, també tenim mascles i femelles “alfa”, de fet, tothom lluita, constantment, per ser-ne un, per ser un referent, exclusiu i venerat individu que, gràcies a la seva “diferència superior” tingui accés fàcil a un munt d’individus del sexe contrari o a la millor part del pastís: bon menjar, bona casa, accés preferent als restaurants -al menajr, igual que en el “mon animal inferior”- etc.

I, on és la llibertat?

La llibertat rau en reconèixer tots els nostres estats mentals i intentar ser conscients en tot moment deu què estem fent i què ens guia a fer-ho. Disposem, per fer-ho, d’una eina evolutiva que no té preu: la consciència. Cal entrenar-la, però, perquè tenim per costum deixar-nos portar i, posteriorment, veure’ns obligats a observar les conseqüències dels nostres actes impulsius i que, normalment, lamentarem després.

Alguns, d’aquests guia invisible que ens mou la major part del temps, en diuen “amor propi”, altres, “ego” e instint. No seria agosarat, tampoc, anomenar-ho “instint animal humanitzat”. Sigui com sigui, la llibertat està en l’observar-nos. Som, doncs, quan realment ens observem. Som, com deia, conscients de la nostra existència, quan ens observem.

Lo de “Video ergo sum” és, en el meu cas, perquè aquests dies estreno ulleres noves. Les velles tenen ja prop de 15 anys i estan una mica desgastades, tant, que en rebre les noves he redescobert el sentit de la vista de nou i, tant, que s’ha originat, juntament amb altres motius, l’escriptura d’aquest article.

Per acabar: resumim una mica

No existeix el bé i el mal. No hi ha un “home superior” tret d’aquell que sorgeix de ser conscient d’allò que guia les seves mans, tampoc no podem pretendre limitar-ne l’acció, ja que la despesa en energia i comportament per canviar el “comportament” que creiem dolent, ens monotematitzarien, prenent-los, alhora, la llivertat i la perspectiva. La consciència i la observació ens farà lliures i ficarà a les nostres mans aquells actes –o la opció de realitzar aquells actes- que fins llavors només actuàvem com a simples actors d’una pel·lícula: executant un guió.

Fer el mico no és essencialment dolent. Tampoc és essencialment bo ni útil el encendre barretes d’encens i meditar, perquè l’estona que meditem i que lluitem contra nosaltres mateixos, la perdem en l’observació de les coses que realment paguen la pena. Que quines son? Doncs no ho sé. Ho sabreu si us observeu.

Salutacions.

Where am I?

You are currently viewing the archives for octubre, 2008 at .