Estoïcisme

§ 1 comment § permalink

180px-Seneca-berlinantikensammlung-1 La novel·la històrica és una bona manera de fer un cop d’ull al pensament humà. Podem rellegir-nos el “Jo, Claudi”, d’en Robert Graves o “Les memòries de Neron” per veure retratada la societat de llavors i intuir la societat moderna en els combats de gladiadors, l’afany per les possessions i l’accés a lo públic. Ja llavors, en aquell temps de societat moderna embrionària, hi havia els “estoics” que feien el paper que avui té guanyat el neo-budisme o neo-orientalisme. Si aleshores els romans anaven a Grècia a buscar coneixement (de fet, l’importaven directament a Roma) nosaltres acudim a Orient (o l’importem).

Feu un cop d’ull a la Wikipèdia fi trobareu una pinzellada sobre aquesta escola filosòfica (els qui sou de tele, més que de llibre, potser recordareu a en Neron, aquell que va cremar Roma, doncs bé, en Seneca un estoic de cap a peus, era un contemporani seu)

A grans trets i a efectes pràctics (m’estalvio d’explicar gran part de la doctrina: aquest no és el lloc adequat per fer-ho) l’estoïcisme postula que per ser lliures, per sentir-nos lliures, hem de deslliurar-nos de les coses materials, no hem de sentir necessitat de tenir coses o de voler ser famós i gran. Sigui dit que al mateix Sèneca se l’acusava de ser un pel hipòcrita, ja que tenia moltes propietats i era conseller del princeps (Nero). Els seus detractors deien que era molt fàcil ser auster quan no tens necessitat de lluitar per viure. Sigui com sigui, en Seneca va sobreviure a les insinuacions malicioses del seu temps i ha arribat fins avui amb la reputació neta i lluent, de fet, en Michel de Montaigne era un gran admirador del filòsof romà i la seva obra beu del pensament de Seneca.

pensador Com sempre, volent dibuixar la fulla d’un arbre, he acabat pintant tot un paisatge boscos. El despreniment de lo material no cal que sigui un “vendre la casa i el cotxe i anar-nos-en a viure sota un pont”, només cal observar-nos i ser conscients de què sentim quan veiem un cotxe com (mireu-vos aquest article de Enric Gil). Jo he dit “observant-nos” però hauria pogut dir, també, “meditant”. La meditació i la auto-observació podrien ben bé passar per conceptes sinònims i per mi ho son, ara bé, meditar es relaciona molt fàcilment en seure al terra amb les cames creuades i patir mal d’espatlla o acabar dolorit, mentre que la observació la pots fer assegut al sofà de casa, còmodament. Al cap i a la fi, lo que importa és resultat final. Son diferents maneres d’anomenar la recerca de l’essència de l’esser humà.

Fem un petit exercici d’honestedat? Si us diguessin que heu de morir en, posem per cas, sis mesos, per què (per quina cosa, quin motiu o raó) ploraríeu? És a dir, per què faríeu un pacte amb el diable per viure més? I , com deia, és un breu exercici d’honestedat, no cal que em contesteu, si no voleu.

Salutacions

PS: Aqui us deixo l’enllaç a dos conceptes interessants:

Va de llibres.

§ 0 comments § permalink

Portada2aed La nostra editorial (D2·EDICIONS) es plau en presentar-vos la segona edició del llibre “de juliol a Juliol” de l’escriptora i professional social Montserrat Sirés. El llibre està organitzat per capítols –com la majoria de llibres! em direu- abordables directament o seguint la seqüència natural de lectura. M’atreviria a dir que cada un d’ells és un bon consell. Un conegut meu em deia l’altre dia que aquest llibre és natural i senzill i que tot i no tenir, aparentment, la intenció de canviar les coses, ho acaba fent. “El llibre posa ordre a les coses” em deia.

I és cert! Aquest llibre posa en veritable ordre aquelles coses que creiem que ja tenim ordenades.

Espero que us agradi.

Salutacions.

PS: el podreu trobar a la web de la editorial o bé a la vostra llibreria habitual. Ah! Com que som una editorial jove, si la vostra llibreria habitual no el tingués, que ens el demanin a d2edicions@gmail.com

Logotip

§ 2 comments § permalink

logo No em pregunteu el perquè de la necessitat d’un logotip en un blog. Potser sigui com la signatura clàssica però en versió digital. De la mateixa manera que la grafologia pot extreure certs trets de la nostra personalitat en veure la nostra marca –signatura- també se’n podria treure algun en observar el logotip del blog.

La imatge és fonamental en allò que fem. Encara que de vegades no ho vulguem reconèixer, és la nostra eina de seducció en el mon gràfic (visual).

Els elements que formen el logotip, en el cas d’aquest blog, son una rosa (isotip) i la paraula “QUATRECOSES” (logotip). Ja que el blog segueix una estructura marcadament geomètrica i clara, he decidit provar sort retallant el centre de la rosa i encabint-la en un romb. Hi ha algun problema d’excés de blanc al voltant del logotip, però estic en vies de soluciar-ho.

header Cal recordar que tot logotip (o imatge gràfica representativa) té un entorn principal en el que se n’explotarà l’ús. Paper, web, cartelleria, etc. cada entorn requereix d’unes característiques adequates al medi en el que s’imprimeix. En la web, i gràcies al blanc de fons, puc aplicar-hi ombres i relleus; en paper hauria de ser “pla”.

El perquè de la rosa? En primer lloc perquè m’agrada. No hi ha cap altre motiu de nivell similar al que exposat, però si que en podria trobar altres relacionats amb els significats de la rosa en la cultura catalana i en la heràldica en general; com deia, però, cap d’ells com el primer: perquè m’agrada. Al cap i a la fi, és el meu blog.

Salutacions.

PS: si us plau, si teniu algun comentari a fer-me sobre com va canviant el blog, no dubteu en fer-me’l arribar.

Màxims i mínims.

§ 0 comments § permalink

untitled La vida està plena de màxims i mínims. De coses plenes de saber (màxims) compreses en espais mínims (una o poques frases) i d’enormes muntatges audiovisuals i campanyes publicitàries que no son capaces d’acabar amb la por que sent l’ésser humà per la mort (una cosa ben senzilla).

Aquests dies he tingut la oportunitat de llegir l’obra d’en Rober Graves (el senyor de la foto) “Jo, Claudi” i seguir-la amb en “Diari de Neron”, d’Alain Darne.

Una repassada a la història, encara que sigui novel·lada, ens ensenya com ha canviat la concepció de les coses des de els orígens dels temps fins als nostres dies. Abans la mort era una cosa quotidiana, present i habitual: esperable i molt possible. Avui és allò de lo que fugim constantment. Tant, que fins i tot deixem en mans d’altres la responsabilitat de “morir-nos” o de que ens morin(1).

imageVolem sen recordats. No ens hem donat compte, encara, que des de el moment de néixer, ja som un record que serà oblidat en poques generacions i hem aprés a tenir pànic d’aquesta idea, és un pànic que vivim en cada moment del dia; fixeu-vos en la televisió, veureu quants anuncis hi ha de productes que anuncien mantenir l’envelliment allunyat de nosaltres. Fixeu-vos com ha canviat el mercat laboral: els “senior” d’avui en dia son llicenciats amb uns cinc anys d’experiència laboral, quan fa uns anys en calia més de deu per poder rebre aquesta categoria. Lo vell ja no serveix.

Arribarà un moment en que l’esser huma, la persona, quedarà descatalogat deu minuts després de néixer. En un lloc on ens agrupem sis mil milions de persones, es fa molt difícil ser algú especial. Es fa impossible trobar alguna activitat diferent per aconseguir la diferència i tenim tendència a refugiar-nos en aquelles que es practiquen a milers de quilòmetres de nosaltres o tornar als orígens, quan tot era més fàcil. Evidentment, fent-ne ostentació.

I jo em confesso pecador del mateix pecat: sentir desig d’eternitat.

És clar que, donar sentit a una vida tampoc no és una feina senzilla. Viure per uns valors, amb un bé i un mal al voltant dels quals fer girar la nostra existència és més difícil del que sembla. O potser sigui més fàcil del que em penso. Els antics –no cal anar massa lluny en el temps- es treien la vida per l’honor. Què és avui l’honor? Encara existeix aquest valor, més enllà d’un constructe legal per aixecar els diners als veïns?

Si hom pensa massa les coses –si es fa pregutnes- el tracten de friqui i raret i el mateix entorn ens lliga de mans i peus –sota pena de menyspreu, d’aquell que, aparentment, no fa mal i es de broma. Sembla que les coses de la vida i les grans preguntes, siguin qüestions íntimes e individuals. Pots follar-te a qualsevol que t’hagis lligat en una nit de festa i alcohol –l’alcohol ajuda, diuen- mentre no li parlis del sentit de les coses. Intimitat amb reserves? Un altre cop, actituds oposades.

I és que tampoc no és massa estrany que amb la especialització de la societat moderna, qui faci ordinadors només conegui d’ordinadors o qui treballi de traductor cregui que no ha de saber rés d’aquestes màquines infernals i que vagi dient, tot el dia “no, si a mi, això dels ordinadors… oh! em fan por”.

Per què no ens atrevim a trencar les barreres interdisciplinàries? Quantes pors desapareixerien del nostre cor si llegíssim una mica més d’història (o històries d’història).

 

Aquest text és només el comentari d’un blogaire sense massa pretensions, almenys en aquesta nit. Què seria de la vida si no pugués escriure sobre les quatre coses que em passen pel cap? Podria fer-ho en privat, és clar, però i la vanitat? em reconec vanitós, com tothom. Així doncs, aquí us deixo aquestes quatre ratlles (que en relaitat en son algunes més).

Salutacions.

 

(1) Eutanàssia, mort digna, etc.

Com deia el Capità Enciam…

§ 0 comments § permalink

camisa … els petits canvis son poderosos, i eus ací que estic canviant l’aspecte d’aquesta pàgina web: aspecte més clar i més centrat en la informació important. Encara he de veure on situo els enllaços que tenia al meu antic QuatreCoses i les pàgines sobre mi, etc. Però tot arribarà.

Per si us interessa, aquesta plantilla l’he trobat per internet (no, no l’he dissenyat jo) està feta amb JavaScript, però és molt fàcil treballar sobre ella per afegir-hi coses.

De moment els comentaris son tancats i si voleu dir-me alguna cosa, ja sigui tant del contingut com de l’aspecte, podeu fer-ho a alex.galletero@gmail.com.

Salutacions.

PS: pel que fa a la imatge la història és la següent: buscaba la d’alguna camisa, alguna cosa que fes referència al canvi de vestit i he trobat aquesta. M’ha agradat ino me he aturat a busca-ne cap altra; es titula “Muchaca de la camisa blanca”, de Baltahsar Klossowski de Rola.

Hiper-Internet (esborrany)

§ 0 comments § permalink

L’altre dia llegia un article molt pesat i lleig, amb paraules de moltes síl·labes, que parlava d’Internet i de com aquesta tecnologia ha afectat a la nostra quotidianitat. La veritat és que ja fa dies que veig texts d’aquesta mena, son assaigs que pretenen fer palès el canvi esdevingut (ja estic escribint com ells!) en la societat i en l’individu al veure’s bombardejat amb tota mena d’informació.

No se si això que estic escrivint és un altre assaig, una crítica a la tendència actual o pèrdua de temps en divendres tarda. Sigui com sigui, crec que en aquesta mena d’escrits s’exagera una mica sobre això de la tecnologia, o sigui que he decidit dir la meva. Ara us fico en antecedents.

Abans de l’Hiper.

Abans d’això no hi havia res, tret de foscor e incertesa, ganes de coneixement i frustració per no poder-lo obtenir: mentida! Abans d’això hi havia un tipus de vida adequat al nivell de informació que rebia l’individu. Des de la aparició de la impremta i fins als nostres dies l’home ha estat assetjat per multitud de publicacions periòdiques de tot caire: polítiques, literàries, i ja en els orígens de la premsa escrita, quan en un paper –tamany llençol de llit de matrimoni- s’hi trobava informació sobre multitud d’aspecte de la vida quotidana, ja es podia parlar de proto-hipertext.

Després de l’Hiper.

I actualment, només ha canviat el suport de la informació. Qui vol estar informat busca, qui no, llegeix una novel·la o mira la televisió. En l’era de internet hom parla d’una hiperacceleració o hiperparal·lelització dels fluxes de informació que rebem (quines expressions tant lletges i complicades) i s’invente paraules amb el prefix "hiper" (com segurament haurien pogut ser inventades pels lectors de qualsevol periòdic dels anys ’30)

La veritat és que jo no crec que hagi canviat res, res en essència, vull dir. Senzillament som conscients de que estem en temps de canvis (canvi més o menys important) i ens fixem en nosaltres. És cert, però que aquest allau d’informació genera comportaments molt sorprenents i curiosos. Eus ací uns quants:

En els ferrocarrils.

Més d’un cop -per no dir cinc-cents- he vist gent que al entrar al ferrocarril (Plaça Catalunya, Origen i destí de la línia S2 dels FFGG) deixen la jaqueta o el que diguin en un seient lliure -per reservar-lo- i busquen com a desesperats qualsevol exemplar de periòdic d’aquests que son gratuïts. He vist gent que surt del vagó on ha reservat lloc i va al vagó del darrera a buscar-lo. N’agafen tants com poden (de diferents, és clar).

En les papereres.

Era assegut esperant un taxi quan s’acosta un noi ben vestit, amb una bossa d’ordinador portàtil penjada a l’espatlla i sabates llustroses (quanta filigrana per dir que era un noi com jo o com qualsevol altre, és a dir, que aparentava no passar dificultats econòmiques) enlloc de seure al banc on jo era, es dirigí a la paperera que tenia a la meva dreta, mira una mica, hi fica la ma i treu dos exemplars d’aquests periòdics, llavors sí, s’assegué al banc on jo era assegut.

I com aquests exemples en conec altres. Sembla que la gent tingui necessitat de saber. O bé de saber, saber què passa al món, o bé de no sentir-se inferior als seus contertulis en no tenir cap informació/cosa curiosa de què parlar mentre es pren el cafè a la feina, per això busca amb tanta avidesa les fonts d’informació, generalment mal redactada i amb uns titulars més valuosos que la pròpia noticia (valuosos per la manera en que estan escrits, sempre se’n pot fer broma pels disbarats que diuen en voler dir una altra cosa)

Fins ara era la moda. És moda aquesta bota, aquesta faldilla, aquest polo, aquest xPod, ara és moda la informació: saber qui ha fet què, trobar aquella noticia que ningú no s’hi ha fixat i et fa ser "el rei" de la conversa durant un moment –el del café. Si la moda elevava l’individu de baix status a un esser "contemplable" per la resta de mortals, la informació permet que hom se senti involucrat en la societat que reflexa aquesta informació, per que aquesta és una eina per dir: "-Ei, aquí estic jo, i hi estic per que sé".

Certament em fa passar una bona estona aquell personatge que entra al tren i enlloc de buscar seient, busca periòdic, si us en fixeu -feu-ho- veureu que mou el cap com un felí, estira el coll, aixeca ells ulls, els acluca per aguditzar la vista (instants abans de llançar-se sobre la presa) i veure si realment es tracta del 20minuts o del ADN i finalment s’hi llança. Digne del National Geographic, però que en lloc de produir-se la acció en la sabana africana, es produeix en un vagó de tren.

Amb internet passa el mateix, exactament el mateix. Tothom vol saber aquella pàgina d’on baixar-se pel·lícules, encara que sap que no tindrà prou temps vital per baixar-se-les totes, però que és feliç en dir que a casa seva en té set mil.

Quan la informació que la gent busca no és útil per l’individu la explicació al fet de buscar-la o voler-hi accedir a (a quantitats ingents de informació) l’hem de buscar en la medicina/psicologia: patologies socials i del comportament. Tenir aquella informació, aquella pàgina web, allò que ningú altre no té, ens fa especial, ens fa sentir diferents.

Tret de les persones que es dediquen a la notícia, a quanta gent mínimament culta veureu "perseguir" àtoms de informació? Jo vaig amb el meu llibre, i no m’omple –no em serveix de res- anar amb deu diaris a sota el braç. Jo tinc un llibre que m’entreté, que em fa vibrar i passar bones estones i em permet imaginar coses fabuloses. La meva necessitat de informació -de noticies del mon- la supleixen els telenotícies.

… Continuaré en un altre moment…

Where am I?

You are currently viewing the archives for novembre, 2008 at .