28 dies

§ 5 comments § permalink

calendar Aquells dies de cada mes en els que la vida sembla una autèntica merda. El mal humor se t’agafa al baix ventre i una sensació d’inutilitat absoluta t’omple tots els racons. Res no té sentit llavors, però alhora et resisteixes a tirar la tovallola i penses que tot s’arreglarà, que només has de deixar passar algunes hores i tot tornarà a la normalitat. Quina falsa il·lusió! En 25 o 28 dies estaràs igual, un altre cop.

I és que toca molt els collons l’haver-te gastat mitja nòmina l’endemà d’haver-la cobrat, i sabent que, d’alguna manera, hauràs d’arribar a fi de més amb el que et queda.

Salutacions.

Lo difícil és bo.

§ 0 comments § permalink

Mesurem la perfecció –i el valor- d’una cosa pel treball que ens ha costat aconseguir-la. I de vegades som nosaltres mateixos els que inventem valors poc assolibles fent mans i mànigues, després, per intentar arribar a ells; quan ho hem aconseguit pugem dalt del podi i alcem els braços: mireu que bo que soc que he aconseguit aquesta o aquella cosa difícil –que jo mateix he inventat. Si no ens fan “bons” ens ho fem nosaltres mateixos.

Pintar d’una manera poc natural i escriure prosa i vers amb infinitat de regles i mètriques artificials son exemples d’aquesta manera de fer. Sembla que el vocabulari simple i senzill i la pinzellada fàcil i neta no ens fan prou bons a la vista del “poble”.

Jo?

§ 4 comments § permalink

Jo sóc l’Albert Einstein i en Schopenhauer, en Niels Bohr, en Copèrnic, en Newton i en Gal·lileu, soc en Hitler i en Gandhi. La mare Teresa de Calcuta i en Kant, en Nietzsche i en Nash. Sóc una mica estoic, una mica relativista i dogmàtic en la cosa del que és relatiu. De vegades sóc en Maquiavel.

I sóc aquelles frases fetes que trobo arreu on vaig o que llegeixo en el Facebook dels meus coneguts. Sóc la darrera noticia en el darrer mitjà de comunicació caigut a les meves mans i un record dels que, abans que ell, han passat per elles.

Seré la propera noticia i m’enfadaré quan algú digui que he de fer-ho. I en les meves estones lliures tornaré a ser en Kant i en Nietzsche, d’aquests darrer visualitzaré el nom abans de pronunciar-lo, perquè després de tants anys, ara, encara no el sabria escriure correctament si no en veig les lletres.

I quan plogui seré algun poeta famós i repetiré els seus versos, si els recordo. Seré Zara quan necessiti unes sabates barates, seré el Corte Inglés quan tingui més diners i seré, sempre, Burberry.

Recordaré a en Shakespeare quan parli amb altres, perquè seré més jo. I els respondré dient que soc en Descartes quan em preguntin qui soc. Perquè penso. Soc les ombres i les llums d’en Plató i, de vegades, soc el seu Amor, d’altres, sóc en d’en Sade. De vegades també sóc aquell nen que plora, quan veig un nen que plora. I de vegades sóc el violador de l’eixample.

Sóc tot lo que m’envolta. Sóc i no sóc, és igual. Sóc lo que no sóc, perquè el no ser em  defineix el ser i el ser ho fa amb lo que no sóc. Per tant, ser o no ser, té alguna importància? Al cap i a la fi son dues expressions (paraules i, en aquest cas, només paraules) complementàries que defineixen una sola cosa: la meva essència.

Cada cop menys Àlex, menys jo.

Em pregunto què té de dolent descobrir el mon de nou. Descobrir la llei de la gravetat. Arribar a conclusions que altres ja han assolit sense caure en plagi en exposar els meus descobriments.

… crec que això continuarà, perquè aquest ha estat un pensament atrapat al vol… i m’ha agradat la sensació.

Salut

hpim2671

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PS: Aquesta imatge és una fotografia de la pàgina del suplement de cultura del diari Avui en data del 14 de Març (dissabte) on apareix, per sorpresa meva, aquest escrit.

Amb pressa

§ 0 comments § permalink

Per anar a dormir per poder-me llevar d’hora demà.

Per dinar, per tal d’acabar la feina que tinc a mitges i poder fer la trucada pendent.

Per esmorzar, per poder agafar el tren de les 09’12h que em deixarà a l’hora per agafar el metro i arribar a la feina puntual.

Un cop fet tot lo humanament possible per treballar i dormir, on estic jo? Què en queda de mi?

Em veig a estones: em veig passar assegut al vagó del tren mirant al cel. Em veig a l’hora de dinar, mirant a no sé on: mirar perdut. Em veig quan torno o quan vaig.

Soc quan no faig res. I alguns encara s’atreveixen a dir que què faig, que no faig res.

I la veritat és que em trobo a faltar.

Salut!

Where am I?

You are currently viewing the archives for març, 2009 at .