Donar la cara…

§ 0 comments § permalink

Hi ha coses per les que cal donar la cara, altres en les que no cal i en algunes no es pot. Quan no es pot, sigui pel motiu que sigui, no és pot i el sacrifici o l’esforç de fer-ho pot no pagar la pena. De fet, aquest esforç ens acostuma a causar un dolor i una ansietat que van molt més enllà del que ens causaria l’assumpte en qüestió, tot plegat per poder dir que hem estat valents de fer-ho, però la valentia no es mesura en fer una cosa que no es pot perquè, certament, la valentia no existeix més enllà de la paraula i, per tant, mai no hauria de ser el motiu que ens dugués a iniciar una acció penosa.

Una mica d’idealisme.

§ 0 comments § permalink

Penso que en una societat que podria ser millor, més digna, més justa, tots tenim l’obligació de ser una mica idealistes. –Mònica Terribas. TV3.

La Mònica Terribas té molta raó. Sense l’ambició de millorar, de veure les coses com haurien de ser enlloc de conformar-se com son, no canviarà res, i cada matí ens llevarem i ens queixarem del nostre entorn, des de la vida que ens ha tocat viure, amics i feina, fins allò que ateny als països de l’altra banda del mar. No sabem arreglar casa nostra, però tenim la solució pels problemes del veí.

Això és així perquè no sabem fixar-nos en nosaltres[i], no ens agrada veure’ns i necessitem fixar-nos en els altres: què tenen, què fan, com son, com vesteixen, etc. De manera que només que hi hagi una sola persona –la llavor- que deixi de ser idealista per centrar-se en les seves possessions, contaminarà el seu entorn immediat que, alhora, farà el mateix amb el seu i així fins convertir en consumidora una societat que podria aspirar[ii] a ser la societat perfecta; l’aspiració a la perfecció és lo més aproximat a ella que qualsevol ens pot assolir, per tant, la sola aspiració a ella és sempre la millor elecció possible.

L’individu de la societat consumista no mira l’altre per garantir-li el benestar, com seria d’esperar, sinó per envejar-lo. No pot estar sol, però tampoc sap estar acompanyat.

Començarem a ser feliços quan aprenguem a estar sols [amb nosaltres mateixos] –Jo. Quatre Coses.

Ara per ara necessitem massa l’altre per veure la nostra imatge i el nostre èxit  social reflectits en ell i la conclusió és, doncs, que una societat idealista és una utopia.


[i] No, no em refereixo en ser presumits o vestir bé i cuidar-nos, perquè això no és fixar-se en un mateix: ens vestim i presumim per a que ens vegin, per tant, continua sent un fixar-se en el veí

[ii] Que hauria d’aspirar en tot moment a la societat ideal, ja que aquesta, com a fet, és una utopia i, per tant, un impossible. Aspirar a una cosa [bona] inassolible és caminar pel camí de la perfecció, impossible gairebé per definició, però cada passa feta ens acostem a la perfecció; perfecció que, inevitablement, anem redefinint en aquest camí vers ella.

Construint ponts.

§ 1 comment § permalink

humber_bridge_shot1 La llibertat està en la possibilitat real de fer. I la possibilitat (o possibilitats) en un sentit humà i pragmàtic, és aquell conjunt de punts de futur assolibles en un sol salt temporalment immediat i possible de dur a terme per mitjans propis.

Ser lliure és poder decidir si sortir, o no, al carrer, si comprar pa i pernil o comprar-se, ja fet,  l’entrepà de pernil amb formatge. És triar entre llenties o cigrons. Però si no hi ha diners estalviats en alguna banda –o el que faci falta per dur a terme el pas del present actual al futur desitjat la paraula “llibertat” no aplica a voler-se comprar un ordinador; i no serà un exercici de llibertat el demanar un crèdit per comprar un cotxe, ni una casa ni un vaixell. No aplicarà, tampoc, en l’ús d’expressions com ara "ser lliure" (per anar-se’n de viatge o de vacances a…) si no hi ha els mitjans per dur-ho a terme sense cap artifici extern a nosaltres.

D’anys ençà la societat ha construït ponts per unir dos punt que, naturalment -de forma natural, vull dir- mai no estarien units: ha creat ponts (eines) per unir el present ben determinat amb el voler d’un futur poc natural. Aquests ponts son els crèdits, ja siguin econòmics o de qualsevol altra mena; però, què passa quan cauen aquests ponts? Passa que ens trobem en un futur en el que no hauríem d’haver arribat mai i en el que no tenim cap possibilitat de tornar al futur al que hauriem arribat de manera natural si no haguéssim emprat aquests artificis creadors de possibilitats (pseudo-llibertats).

De fet, jo diria més, diria que vivim sobre un d’aquests ponts en el que no en veiem els extrems, perquè la nostra realitat no és ja una situació des de la que se’ns permeti passar a una altra de millor amb una mica de sacrifici, estem en una eterna hipoteca, en un crèdit de per vida, en una eterna pseudo-llibertat. No m’estranya, doncs, que considerem la actual crisi econòmica com una mena de monstre inhumà que ens destrueix la llibertat (fictícia) amb que hem construït el nostre present.

A proòsit de la carta d’un lector a “El País” en la que es queixava de l’enriquiment de les grans constructores “…con nuestra ruina”. Jo més aviat diria que s’han enriquit gràcies a la nostra ambició i al ,relativament desviat, concepte de llibertat que tenim.

Aquests text encara és un esborrany. Una idea capturada al vol i escrita a corre-cuita.

Opinió

§ 0 comments § permalink

Sovint les persones no existeixen fins que no s’han vestit d’opinions i conviccions públiques que, generalment, extreuen dels mitjans de comunicació. Així esdevenen ridícules titelles que ballen al so de l’editor que no busca altra cosa que incrementar les vendes a través de l’impacte mediàtic. Extrec, d’aquí, que la nostra societat és absurdament fictícia i escassa d’intel·ligència pròpia –amb capacitat d’opinar i de treure conclusions per ella mateixa.

A propòsit d’una conversa sobre Dret Penal.

La filosofia

§ 0 comments § permalink

Auguste_Rodin_-_Grubleren_2005-02 En termes entedors i intel·lectualment proletaris, és a dir, per la gent del carrer, és aquella ciència complicada, sense massa sentit pràctic, que s’ocupa de coses com ara la existència veritable de la realitat, la composició de les coses sensibles, el llenguatge, la possibilitat de l’existència de les idees com a referència d’allò perceptible –que existeix pels nostres sentits- i molts altres conceptes complexos  que requereixen de varies pàgines per ser explicats i moltes hores per ser entesos. Per tant, quan hom parla de filosofia, s’acostuma a relacionar, com deia, amb una cosa complicada i es defuig el tema o bé es canvia el vocabulari per no fer referència a aquesta paraula. Qui s’arrisca a utilitzar el mot s’arrisca, també, a ser considerat pel grup com una persona lleugerament “repel·lent” i, com no, pedant.

Hi ha un problema que cal resoldre perquè resulta que molts de nosaltes –potser tots?- constantment ens fem preguntes sobre la vida i les coses que habiten en ella: la virtut, la veritat, el sentit de la vida, l’amistat, l’amor, etc i alhora defugim les respostes que la filosofia ens dona –què té aquesta paraula que maleeix la disciplina d’una manera tan injusta!? Perquè d’aquests assumptes també se n’ocupa la filosofia, només cal fer un cop d’ull a “El Banquet” d’en Plató, una obra curta que parla sobre l’amor.

Ja n’he parlat aquí en altres ocasions, però ho faré un cop més: entre els grecoromans hi temin els estoics i els epicuris i entre els més moderns hi tenim en Nietzsche i els seus meravellosos aforismes. Dels primers us recomano dos llibres: “Cartes a Lucili” d’en Sèneca i “Meditacions” d’en Marc Aureli. De Nietzsche us recomano els seus aforismes. Si els llegiu no podreu evitar sentir curiositat per aquest autor i potser buscareu una mica per internet. A banda de lo que s’hagi dit d’ell (patia esquizofrènia) els aforismes que té son magnífics i tret d’alguns que mostren certes pautes lligades al temps en que va viure la resta son actuals i vàlids. Aquests tres filòsofs (en Marc Aureli, a més de ser emperador de Roma, també se’l considera una mica filòsof) s’ocupen, parlen, tracten –o com vulgueu anomenar-ho- de les coses bàsiques de la vida. Observen i recomanen, però ho fan d’una manera íntima, gairebé en silenci, perquè allò de lo que s’ocupen és cosa de tots, és un mal que pateix tot home (si és que és pot anomenar així a la vida i les seves coses) i no és pot fer de mestre quan allò que s’ensenya ja és conegut pels alumnes, perquè tothom neix sabent morir i estimar i tots estem predisposats a lo social: la amistat i altres relacions. Aquests filòsofs fan recomanacions fruit de la observació. Perquè nosaltres no? Què no tenim que ells sí han tingut? Res. De fet, tenim massa.

Què em sobra?

Feina. Ocupacions i distraccions: és impossible observar el mon (l’exterior i l’interior) si no tenim temps per nosaltres. No podem pensar en allò que ens preocupa si hem de justificar –als mics, a la parella, als pares- el temps que ens passem asseguts mirant al sostre, passejant a soles o asseguts en el banc d’un parc veient com passa la gent i com flueix la vida. La cosa és pitjor quan creiem que ens hem de justificar a nosaltres mateixos aquest temps, aquests moments d’aparent inactivitat i de màxima intimitat.

Oi que som complicats?

Nada

§ 0 comments § permalink

Nada

yo fui nada
antes de seguir siendo nada

pero quizás ahora,
desde mi privilegiada posición,
pueda querer morir con dignidad.

…para poder seguir siendo:
nada.

Contemplació

§ 0 comments § permalink

El cos en descomposició d’un animal no és una cosa agradable de veure i per molts tampoc no ho son ni el llamp ni el tro. N’hi ha que tremolen en veure una aranya i xisclen en veure un ratolí.

Aquests encara no han (hem) aprés a veure el conjunt de les coses i no valoren -perquè no han descobert- allò que les anima: l’univers, el tot. Avui en dia parlar d’univers et duu a els extrems: o bé ets astrofísic, o bé astròleg, o ets expert en la ciència o en la mística. Però enmig d’aquestes dues posicions n’hi ha una altra: hi ha un fet –o un moviment constant- absolutament independent de les paraules i aquest és l’univers. En ell s’hi dona l’opinió, el llamp i el tro, l’organització i reorganitnazió de la matèria i l’èsser humà, i per moltes maneres que aquest tingui d’observar i anomenar l’univers, aquest seguirà essent independent del concepte que d’ell tingui un observador qualsevol i fins que no descobrim allò que ara està cobert per paraules, fins que no contemplem, no podrem conèixer ni saber.

La por només es presenta a qui desconeix els orígens d’allò que l’atemoritza. Quan la por desapareix, com a molt, hi quedarà la precaució que cal tenir envers allò que ens pot fer mal.

Riqueses?

§ 0 comments § permalink

Perquè, quin problema hi ha en omplir els calaixos de diners i joies –o qualsevol altra cosa material i de valor? Per elles mateixes, les riqueses i els diners no son ni bons ni dolents, però si el tenir-los marca la diferència entre sentir-nos bé i segurs o malament i desemparats, no cal cap justificació per recaptar-ne quants més millor. Ara bé, cal ser conscient, sempre, que quan morim haurem de deixar-los i prendre consciència d’això hauria de deslliurar-nos de l’avarícia i permetre’ns mantenir l’equilibri entre lo necessari i lo excessiu.

Where am I?

You are currently viewing the archives for agost, 2009 at .