La Confessió

§ 0 comments § permalink

La confessió és un acte alliberador degut a l’elevat preu que  paguem en confessar: donar la cara pels nostres actes i patir la vergonya i humiliació que sentim en fer-ho, però, quin és el guany o la recompensa per humiliar-se i passar vergonya? La resposta és fàcil: restablir la confiança en nosaltres d’aquell que ens atorga el seu perdó. Però potser no sigui un acte totalment sincer, i és que de vegades ens convé subornar a l’altre amb el nostre acte de contrició.

Potser no seria del tot equivocat creure que l’espècie política és més de la darrera opció que de la primera: subornar l’ofès amb la pròpia humiliació, costosa en imatge i, potser, sincera, però sempre per conveniència. En canvi, l’home del carrer, el privat, allunyat de la cosa pública, creu actuar per honor o per altres valors que suposa elevats, però acaba buscant el mateix, un restabliment de l’status quo.

Anti-Pro.

§ 0 comments § permalink

Aquest text es fruit d’una conversa entre un servidor i una altra persona, per tant, en primer lloc li demanaré disculpes si fos el cas que es sentís indefens i mancat del “dret de rèplica” en llegir-lo, si mai fos coneixedor d’aquesta pàgina web. És també, però, la continuació d’un pensament conseqüència d’aquella conversa i per això em permeto continuar-lo aquí.

No hi ha coses essencialment bones o dolentes, prenen aquest color depenent de la nostra educació, valors, etc., per tant, abans de determinar la bondat o maldat d’algú o d’alguna idea –posem per cas que estem parlant d’un filòsof- cal haver-lo estudiat i cal que ens generi sensacions certes i sensibles –que les puguem notar nosaltres mateixos- i que ens permetin posicionar-nos a favor o en contra del personatge o de la idea d’estudi. Tot i això, i depenent de la persona o idea a la que estem valorant, caldria no extreure-la del seu context social per fer-ne la valoració, perquè, per norma general, les idees i les persones son fruit –son construïdes- sobre un ampli fonament quotidià de manera que no es possible extreure la idea del seu context històric i social a l’hora de valorar-la.

Ara bé, és molt freqüent posicionar-nos a favor o en contra només per dur penjada la xapa de “hi estic a favor” o “hi estic en contra”. Amb això ja es pressuposa que, si portem aquesta xapa, és perquè som molt coneixedors del tema; normalment no és així perquè si el savi reconeix la seva ignorància, com podem pretendre, nosaltres ignorants, saber allò que no hem estudiat?

Actituds (I)

§ 0 comments § permalink

El teu mon es redueix a casa teva. Al control sobre els teus coneguts i aquells amb qui et relaciones i qualsevol tonteria, qualsevol cosa fútil i insignificant en el temps, t’altera. Recuperes el control fent sentir culpable al veí, a l’amic, al conegut, amb paraules que, en altre temps, et van fer sentir culpable a tu. I et delates més del que et penses perquè només sabem fer mal amb allò que ens ha fet mal –coneixem la seva efectivitat!- i així mostrem les nostres ferides en brandar les paraules, revelant el nostre passat.

Estàs disposat a perdre’t en aquesta lluita? Si és així, endavant, si no, retira’t abans que l’enemic que t’acabes de crear –i que encara no et coneix- et conegui massa.

I es actitud de perdedor el buscar la victòria lluny del camp de batalla, a l’esquena de l’enemic; d’altra banda, per molt mal que parlis d’ell, si no en rep les conseqüències, si no coneix ni veu la teva bel·ligerància, estàs perdent el temps i de veritat vols perdre l’únic temps de vida que la natura t’ha donat en fer mal nom d’algú que ja t’ha oblidat?

Temps, perdut?

§ 0 comments § permalink

Per recordar que fa una trentena d’anys que estic morint. Que en tinc, en potència, una trentena més per viure però que cada dia que passa he mort una mica més.

Temps per ser feliç, temps per treballar, temps per mi, temps per tu. Temps per, per no res, per aturar-me i mirar què tinc i decidir què em sobra i amb què em quedo. Temps per començar un nou viatge i dir adéu a aquells amb que m’he creuat en algun moment; adéus més o menys costosos, en temps, temps per romandre i veure passar el temps per la finestra del tren, imatge romàntica del pas del…

Recordem a qui ens fa mal, a qui ens insulta, a qui ens esclavitza, però no recordem a qui ens cedeix el seu temps, a qui decideix estar amb nosaltres, perquè sí.

I així valorem a les persones per lo que aconseguim d’elles, no pas pel temps de vida que ens cedeixen.

I aquest no és un concepte buit: és essencial.

Fons i forma de la vida.

§ 0 comments § permalink

untitledEn què som bons? Què fem aquí? De veritat hi ha persones millor que altres, millor preparades per la vida a les que cal respectar i fer cas? Què els fa més respectables? Què o qui els dona aquesta superioritat moral e intel·lectual? La resposta a aquesta darrera pregunta és fàcil: nosaltres mateixos –i la nostra baixa autoestima. Creem els herois que no son altres que aquells que, per sort, esforç o el que sigui, han aconseguit allò que nosaltres no hem pogut; i m’atreveixo a dir que en un 99% dels casos, no és que els altres siguin millors que nosaltres, és que nosaltres creiem que ho son o bé que no som tan bons com ells. Ens falla l’autoestima.

Tots –un “tots” construït des de la individualitat de cadascú de nosaltres[i]– anhelem la popularitat, no perquè aquesta tingui, per se, res de bo, sinó perquè ens duu a la expressió màxima de reconeixement social. I És un comportament ben animal el voler estar al capdamunt de la piràmide jeràrquica i l’home no és una excepció en la seva animalitat: lluitarà fins arribar aconseguir el màxim de reconeixement possible per ser considerat millor i més respectable. I un cop aconseguit, què?

Viscut des de la ignorància, això és perfecte, ja deia Marc Aureli que la vanitat i la ignorància solen ser més fortes que la saviesa, les dos primeres es mostren com a objectius finals a assolir: la vanitat és alhora, camí i destí; la ignorància és una virtut que m’agradaria cultivar i gaudir més sovint, malauradament, però, un cop acomiadada, és impossible de retrobar.

En canvi, la saviesa, és un camí infinit que no acaba mai, no es pot assolir res perquè el savi s’adona de la seva exclusivitat en l’univers i, en aquesta escala, esdevé conscient de la seva insignificança. És clar que això no agrada a ningú: ningú no vol ser no-res. Tots preferim sentir-nos exclusius i, alhora, saber que formem part d’un tot, i la millor manera d’aconseguir-ho és creant uns valors artificials que ens obliguen a observar-nos i a reconèixer-nos mútuament, així, creem categories, títols i arbres genealògics que es remunten a l’origen primigeni. El problema de tot plegat rau en que quan, per mala fortuna, se’ns acut observar-nos a nosaltres mateixos –a mi, a l’individu- ens veiem sols i gairebé no ens coneixem, car, hem estat tant de temps observant als altres, volent ser l’altre que per poc que no oblidem qui som. Així doncs, farem el bé de manera ben visible, per ser reconeguts, i farem el mal amb la mateixa intenció. L’altruisme tampoc no existeix.

Salutacions.

Post Scriptum: la imatge que encapçala aquest text –i potser sigui l’element més important- hi és perquè vull que hi sigui. No per cap altre motiu. M’agradava. Tant de bo pogués justificar d’aquesta manera totes i cadascuna de les accions de la meva vida, amb la senzillesa d’un impuls bàsic.


[i] Començant per jo i per tu i per les nostres circumstàncies.

Where am I?

You are currently viewing the archives for octubre, 2009 at .