Egollibertat

§ 0 comments § permalink

egoizm - egoism_bMoltes de les manifestacions de la llibertat personal s’exerceixen en oposició a la llibertat i el benestar dels altres. Hi ha la errònia creença que la llibertat, si no es mostra clarament –fent-ne ostentació-, no és la llibertat autèntica i reconeguda.

Aquesta mal entesa llibertat menysté l’obligació de complir els compromisos adquirits i les bones maneres en les relacions humanes, emparada per un “soc lliure i puc fer el que vulgui!”.

Potser no hauríem de parlar de llibertat, sinó d’egoisme, és clar que, sobre el paper, cap de nosaltres no vol fer mal a ningú però en fem en racionalitzar i convertir l’egoisme: “jo vull això”, en  “jo soc lliure i, per tant, vull [fer] això [peti qui peti]”. I, fins i tot, si ha de petar algú, diem que és pel seu bé.

Pensament ràpid: conclusions lleugeres.

§ 0 comments § permalink

fum Em pregunto si els fòrums i llocs d’opinió de la xarxa, on prima més la velocitat per respondre que la profunditat de la resposta, son eines vàlides per fomentar el coneixement i la reflexió o crear veritables opinions fonamentades.

En els fòrums és habitual que les qüestions que avui son tema de debat, demà passin a un segon terme i, de vegades, desapareguin totalment de la llista de temes per debatre. Suposo que deixen de ser importants. Apunt per pensar-hi: per què deixen de ser importants?

Res no ens obliga a afanyar-nos a donar una opinió, però si de veritat volem contrastar-la, és bo que hi hagi algú que la atengui i la valori, això no és possible si els temes de conversa canvien constantment. Per tant, és essencial ser el primer en opinar sobre la qüestió –si és que es té opinió al respecte- si es vol obtenir alguna mena de contrastació d’idees.

L’altre problema és que potser no tinguem temps de llegir la resposta o, fins i tot, de respondre a qui ens hagi comentat les nostres paraules, perquè el tema haurà canviat.

El cicle de vida de les opinions creades a la xarxa és extremadament curt i les idees sorgides a partir d’aquestes opinions, molt volàtils.

Fum.

Salutacions.

La pregunta de l’ignorant:

§ 0 comments § permalink

I això, et serveix d’alguna cosa?” referint-se, per exemple, a algun dels nostres coneixements adquirits -coneixements poc necessàris per anar fent- o alguna activitat que realitzem i que no cau en lo que hom pot entendre per activitat típica o quotidiana. Plantejar aquesta pregunta és atacar l’essència de la mateixa naturalesa, per que, de què serveix estar-nos tafanejant pel mon durant tota una vida, per acabar sota terra al final dels nostres dies? Vull dir que cap cosa hi ha amb tant poc sentit com la mateixa vida, i potser el cas sigui pitjor, perquè no podem el·ludir-la: hem d’arribar fins al final.

Si aquesta darrera qüestió, la de la vida, no té una resposta que agradi a tots -principalment per que no deu tenir cap resposta- per què cal donar resposta a la primera, la de per què fem el que fem, que és força menys transcendent?

Jo soc informàtic de carrera: m’hi dedico activament i em permet subsistir, però què passa si m’agrada l’egiptologia o la història de l’antiga Roma? Llavors algú et pregunta: tu no ets l’informàtic típic, oi? Doncs no, sembla que no ho soc, i no és que jo sigui atípic, és que m’agrada l’egiptologia i veure com plou mentre escric poesia -o aprofundir en l’etologia dels "Cryptomphalus Aspersus" conegut en l’intimitat per "Caragol Bover".

Diria que ja tenim prou limitacions com per tenir que anar imposant-nos les que ens suggereixen altres amb preguntes com: i això, de què et serveix?

Salutacions.

Eterna renuncia…

§ 0 comments § permalink

Llegia aquest matí un pensament que deia “És la llum la que ens dona la falsa individualitat…”. Tot i que en línies generals he trobat encertat allò que volia dir l’autor, la manera de construir-ho m’ha fet pensar una estona (no massa tampoc, eh!).

Bello-abandono800 La llum és lo que ens permet veure als altres i, per tant, veure’ns a nosaltres mateixos com a “no-altres”, però això és així perquè nosaltres som com som: de carn i ossos i amb un sistema sensorial que la utilitza –i els efectes que aquesta causa en la natura- per identificar objectes, moure’ns, viure, etc. Si funcionem així, quina necessitat hi ha de menystenir-nos utilitzant adjectius i proposicions negatives en construir la nostra realitat o, fins i tot, a nosaltres mateixos? Per què això de “falsa individualitat”? En tot cas, caldria preguntar-se què entenia l’autor per “individualitat”. La única manera en la que podem assolir-la és gràcies a la observació dels altres i això, a la vegada, podem fer-ho gràcies a la llum, sigui quina sigui aquesta llum: agent físic (la llum de sempre), la llum que ens ofereix el coneixement, etc. Qualsevol eina o agent que permeti diferenciar-nos dels altres, és essencial per construir-nos i és absolutament absurd renunciar a allò que som!

I per acabar, el pensament al que feia referència en el primer paràgraf deia alguna cosa com: allò que és ocult, que no se’ns manifesta, és l’origen de l’ésser. Hem tornat a renunciar. I situem, en allò que ens resulta inabastable i incomprensible, la nostra essència. Suposo que ho fem perquè no volem creure que aquesta sigui tan transitòria i puntual, irrellevant, com la nostra carn. Ens entestem en voler ser immortals. I no ens adonem que possiblement ja ho som, però d’una manera més fàcil d’entendre, tan fàcil, que no hi pesem. Clar que, acceptar una cosa fàcil –que pot ser acceptada per tothom- no ens fa diferents i, per tant, la rebutgem automàticament: som i deixem de ser al ritme de la tendència de la majoria –o és al ritme invers de la tendència de la majoria?- sigui com sigui, estem com un llum.

Construim incansablement conceptes nous sobre paraules velles i ja no debatem sobre les idees que pretenem comunicar amb aquestes paraules, sinó sobre les mateixes paraules.

Salutacions.

PS: la imatge ha estat extreta d’aquí.

Reivindicant l’Aurea Mediocritas

§ 0 comments § permalink

En la obscuritat de la ignorància tot pot ser cert perquè no hi ha manera de discernir allò que és fals[i], però en la il·luminada saviesa tot es posa en dubte i cap veritat aguanta el judici de la raó[ii]. I doncs, què queda? El problema no és què queda, sinó què tenim en excés: paraules i discursos.


[i] En la obscuritat de la ignorància -quan no hi ha observador que mesuri el grau de coneixement dels individus observats- seria agosarat afirmar que no hi ha ni falsedat ni veritat i que tot seria acceptable dins dels límits de les necessitats individuals?

[ii] Però no de la raó pura, que existiria de manera independent a l’home si això fos possible, sinó de la raó humana: propietat emergent de les xarxes neuronals que composen el cervell humà. Raó que, erròniament, tendim a creure perfecta e irrefutable.

Where am I?

You are currently viewing the archives for febrer, 2010 at .