Conèixer

§ 0 comments § permalink

Si vols conèixer una persona, no miris a la persona, dirigeix el teus ulls en la direcció en la que aquesta persona mira i sabràs què busca, d’on fuig i què anhela. La coneixeràs sense interferir-hi amb la teva presència.

Wikileaks

§ 0 comments § permalink

WikileaksAl final no me n’he pogut estar. Toca parlar de wikileaks perquè ja he esquivat massa articles de premsa a favor i en contra d’aquesta web.

I crec que part de l’èxit d’aquest lloc està en la curiositat morbosa que sent la gent en veure assassinats, morts i destrucció. Aquesta web els ho ofereix gratuïtament salvaguardant la dignitat del visitant –perquè veure com maten a algú, un cop i un altre, en aquesta web, ja no és curiositat malaltissa- en etiquetar la difusió de les sagnants imatges com a “denuncia pública” és a dir, que tothom hauria de veure per fer conèixer la veritat que s’amaga rere una guerra il·legal (que potser no ho son totes les guerres d’il·legals?)

Una altra part de la popularitat d’aquesta web s’aconsegueix en mostrar públicament les brutícies de la primera  i més poderosa força armada mundial, la dels EEUU.

Per desgràcia, la majoria de converses en les que he participat sobre aquest lloc giren envers imatges i filmacions, explosions i espectacularitat –això és com una pel·licula!!!- mai van més enllà, mai aprofundeixen en assumptes essencials com ara la necessitat de les guerres de l’Afganistan o Irak o la permanència de tropes estrangeres en ambdós països.

Wikileaks és un lloc essencialment bo i útil, però els lectors i visitants que hi accedeixen son essencialment xafarders i inútils.

Per sort, hi ha un grup  de gent –minoria, encara- que es pren molt seriosament el contingut d’aquesta web; i dic “el contingut” perquè per aquesta gent, que n’hi ha, mentre la informació sigui contrastada els és igual d’on vingui.

Oblidar, immortalitzar.

§ 0 comments § permalink

Qui pretengui matar al seu adversari que consideri primer si amb aquest acte no l’immortalitzarà, per la resta dels seus dies, en la seva memòria.
                                                                                     Nietzsche

Llavors només ens queda ignorar-lo o mostrar indiferència envers ell i deixar que la quotidianitat, poc a poc, s’empassi la rellevància que aquest tenia en nosaltres. Però qui té prou paciència per emprar la quotidianitat –la indiferència- com a arma? Cal anar amb compte perquè si aquesta fos espasa tindria doble fil i de la mateixa manera que consumeix la presencia de l’adversari pot consumir-te si no ets mestre en la paciència.

La clau està…

§ 0 comments § permalink

… en saber-se fer les preguntes adequades per descobrir la veritat absoluta o primera. I la primera pregunta que cal fer-se, ineludible, és: què és la veritat absoluta? La segona, si tenim una resposta per la primera: realment hi ha una veritat absoluta? –veureu que és una mena de reformulació de la primera- Per acabar, si hem trobat resposta a les dues primeres i essencials preguntes, haurem de demanar que algú ens copegi el cap fins haver oblidat totes les respostes que teníem a les preguntes que ens hem fet. Si no tenim ningú a l’abast, podem emborratxar-nos fins a l’extrem de la inconsciència. Allí hi haurà lo més proper a lo que anomenem “veritat absoluta”: el no-ser.

La humilitat en el saber és el primer pas per ser.

Salvador de Madariaga

§ 0 comments § permalink

MEDIANOCHE

Esto le pido a la Suerte:
Al nacer de la jornada,
abrir los ojos y verte.

Y cuando está terminada
la labor,
con el alma descansada
por el amor,
cerrar los ojos y verte.

Y si, la vida pasada,
quiere el sino que despierte
de la nada,
abrir los ojos y verte.

Quan desapareguin els experts…

§ 0 comments § permalink

Què passaria si tots els experts del mon, els de les coses quotidianes, desapareguessin?

Wine figuresQui ens diria si aquest vi és de millor qualitat que aquell altre? S’oblidaria el caviar? Tornaríem a menjar en plats rodons? Sovint deixem que ens aconsellin en massa coses. I és bo rebre consells, però no ens cal un consell per cada cosa quotidiana, ens caldria, només, potser només, per aquelles coses importants que, després de pensar-les molt, no sabem concloure o encarar.

Tenim una dita d’en Descartes per cert moment, una altra d’en Newton, d’en Marc Aureli o d’algú altre i si les d’aquests antics no ens convencen, en busquem d’altres més modernes.

match-shoes-to-work-clothes_120708Comprem gadgets pel mòbil o l’ordinador que ens il·luminen diàriament amb una dita; com va dir Plini el Vell: “nulla dies sine linea” que vindria a dir, cap dia sense una línia [dita o aforisme], que busquem amb deliri. Quanta raó que té aquest o aquell, diem, en llegir màximes que elevem a la categoria d’universals i que l’autor, normalment mort segles enrere, deuria de dir referint-se a una cosa molt concreta del seu temps i context. I ens creiem que, anys després, encara té la validesa que tenia llavors. Però és l’ambigüitat de les paraules tretes de context allò que les fa adaptables a qualsevol situació actual. No és que qui les digué fos més o menys savi, és que son tan buides de contingut, amputades del seu context inicial, que cauen bé en qualsevol lloc.

I així, màxima rere màxima, expert rere expert, deixem que els altres ens visquin la vida, ens diguin què ens agrada, què ens agradarà i perquè la música clàssica és millor per l’esperit que qualsevol peça musical moderna. Forçosament ens ha d’agradar aquell compositor, bé, pot no agradar-nos, però si fem que ens agradi, ja veurem com ho fem, guanyarem, a més, posició social i respecte.

Què curiós és l’esser humà, oi? No deixarà de fascinar-me la alegre incompetència (indiferència?) amb la que vivim aquesta única i sola vida que ens toca viure.

Salutacions.

Allò que és bo i allò que no ho és.

§ 0 comments § permalink

Per a la pedra, tant bo és que la llancin cap a munt com caure de nou al terra. No hi ha ni bé ni mal en aquests fets.

                                                         Meditacions. Marc Aureli.

z-2009-05maig-28-054aaPer a l’home és qüestió de vida o mort poder agafar el “metro” que sent arribar a l’estació mentre baixa les escales tot i saber que en menys de dos minuts en passarà un altre. S’hi jugarà la vida per no deixar-lo passar. Però després de tres o quatre generacions, qui recordarà aquesta fita? qui reconeixerà els riscos –extremadament trivials, estúpids i fútils- assumits en una vida de presses?

En la escala geològica no som altra cosa que pedres, però la consciència ens impedeix reconèixer-ho. La consciència i l’arrogància, que ve a ser el mateix.

Viure en plenitud.

§ 3 comments § permalink

En una de les seves accepccions, el DIEC diu que la plenitud és la “qualitat de ple”; llavors s’ha d’entendre que viure en plenitud és viure sense mancances i això esdevé quan ho tenim tot. Però què és aquest tot?

La societat, la moda, la tecnologia i les maneres de viure quotidianes canvien tan ràpidament que fa que la cosa d’avui sigui res l’endemà perquè una altra de nova l’haurà substituït i això ens crearà una mena de buidor un: “ho necessito”, que ens farà córrer envers la nova cosa, moda, tecnologia, etc.: estarem –o ens sentirem-, sempre, eternament incomplets.

Així doncs, m’atreveixo a dir que l’estat ideal de plenitud és aquell en que mai no tinguem la necessitat d’omplir-nos amb res i això serà quan en lloc de ser recipients, siguem contingut.

Com deia en Bruce Lee: “… be water, my friend…”

… be water…

És clar que, aquells que tinguin la capacitat –econòmica- d’anar-se omplint tal i com van buidant-se, son els més propers a assolir aquesta plenitud. Plenitud material, si voleu, però n’hi ha alguna altra? una d’espiritual? Això ja us ho deixo a vosaltres.

Haiku…

§ 0 comments § permalink

… és una instantània d’un moment en el mon del poeta seguint una mètrica determinada. Però quina instantània del mon puc prendre, si m’he de remetre a un seguit de mètriques? llavors, ja no ho és del mon, sinó de la mètrica i la norma establerta.És evident que hi ha una desnaturalització de la norma original en voler quadrar la mètrica occidental amb la original japonesa. Però qui diu que cal fer-ho?

El Haiku és, només, un exemple, però, per què no adaptar-ho a la resta de quadratures del cercle autoimposades per assolir el glamourque atorga la norma?

No Callis!

§ 0 comments § permalink

Digues allò que vols dir.
Pregunta allò que vulguis preguntar.
No suposis, no construeixis sobre el no-res i la incertesa.

Where am I?

You are currently viewing the archives for octubre, 2010 at .