La importància del croissant (i IV)

§ 0 comments § permalink

Perspectives

lionel-chiche-portiche-cafe-et-croissantQuin és el problema, no disposar d’un diari amb el que informar-se del mon o no saber estar amb tu mateix, sol, mirant no-sé-on, l’estona que dura el cafè amb llet i el croissant? Per què baixem a esmorzar al Viena –a la mateixa hora, sempre!- els que ho fem habitualment? Què hi ha en aquell moment –gratificant, per mi- que el fa tan atractiu? És clar, no oblidem la premsa, que és tan important com la temperatura de la llet o el farciment del croissant. Coincidim cinc o sis persones cada diumenge, els més afortunats tenim premsa, els altres van preguntant si el periòdic és nostre o de l’establiment i si és així, “per favor, guardi-me’l quan acabi de llegir-lo que li vindré a buscar

No puc evitar preguntar-me què hi fan –què hi fem- allí, què hi ha en les seves vides? Quina rutina els mou? Em descobreixo mirant-los mentre esmorzo; hi ha una mena de plaer en aquest fet: observar la realitat i a aquells que la observen en format DIN A3 et dona perspectives noves i t’ofereix un munt de “perquès” més atractius i morbosos que les noticies del dia anterior que, d’altra banda, ja son aigua passada.

I és que rere la tassa del cafè amb llet hom pot observar el fluir –gairebé fugir- de la vida com un observador aliè, extern, allunyat d’aquesta corrent vital –i no sempre agradable- que passa plàcidament mentre el croissant encara és tendre i calent. Com qui seu vora el riu i observa l’aigua així observem lo quotidià. Però tot plegat és qüestió de perspectiva –falsa, en aquest cas- el plaer del croissant es fugisser, molt fugisser i la il·lusió de ser, només, un observador –com aquell fotògraf de guerra que rere l’objectiu de la càmera es creu salvat del plom de la bala: immune- s’esvaeix quan ens fiquem la jaqueta per sortir al carrer tot entrant, de nou, en aquesta corrent que només uns instants abans havíem oblidat que ens arrossegava. Potser és aquest l’objectiu? Oblidar que la vida ens arrossega i se’ns endú?

Sempre, tard o d’hora, hi ha algú que rebenta amb el plom i hi ha algú altre que ho retrata i un tercer que, un diumenge qualsevol, a primera hora del matí, a raser de la pols i les bales, de les inflacions i economies agonitzants, es pren un cafè amb llet i un croissant mentre s’aboca al riu per no mullar-se.

Perspectiva.

Salutacions
(versió 1.0)

Paraula de Mou!

§ 0 comments § permalink

“Todos los equipos salen a medio gas contra el Barcelona”

… sense excepció…

… i les cebes tendres couen.

§ 0 comments § permalink

200px-Tao.svgCom diu el llibre del Tao (en Xinés, en Japonés: camí o via)  cal no allunyar-nos del centre: de l’equilibri entre el voler saber i allò que ja sabem o experimentem naturalment. La font de plaer –vital- està sempre al nostre abast i d’ella en podem extreure porcions de realitat i saber essencial amb els sentits (olor, tacte, gust, vista, oïda). Hem nascut preparats per ser conscients d’aquesta realitat, aprofitem-la, sentim-la. L’equilibri ha de ser entre lo que som i lo que no som: allò que està en nosaltres: l’intel·lecte, i allò que està fora de nosaltres: lo que anomenem realitat-per-els-sentits. Una mena d’equilibri entre allò que som i allò que no som.

És clar, però, que no esperem que algú ens digui que els alls verds piquen i les cebes tendres couen quan li preguntem per allò que creiem essencial. Però què és més essencial, saber d’on venim i on anem o si l’all pica i la ceba cou? Per les girafes que mengen acàcies els resulta essencial saber que el gust que tenen les fulles d’acàcia en determinades circumstàncies no els faran pas cap bé per la salut, ans al contrari, perquè son tòxiques (llegiu l’article de la Wikipèdia sobre el sistema de defensa de determinades espècies de acàcies). No oblidem que seguim sent animals; voler fugir d’aquesta condició és poc menys que una estupidesa i abans de voler “evolucionar” hem d’haver acceptat aquesta condició de “coses mortals”.

Salutacions

Els alls verds piquen…

§ 1 comment § permalink

… i les cebes tendres couen.

Aquesta va ser la resposta d’un mestre Zen 3.0 (sí, també s’han adaptat al mon de les noves tecnologies). L’alumne li preguntà què podia fer per ser feliç i on començar a buscar aquesta felicitat. Relacionada amb la pregunta anterior, i ja que hi era, va aprofitar per preguntar-li com s’havia de respondre davant d’una ofensa i si calia tornar-s’hi o deixar-la passar. Aprofitant el moment, i com que tenia al vell a la seva disposició –per això havia pagat- l’agosarat alumne l’inquirí, també, pel per què de la vida i de la mort.
-L’exercici de buscar les preguntes adequades és esgotador i essencial- va afegir l’alumne, volent impressionar al vell mestre, que lluïa el cap afaitat amb una Gilette Fussion i que desprenia una subtil fragància a afteshave; el vell, després de somriure un instant –potser menys- va respondre:

Els alls verds piquen; les cebes tendres couen.

Meitats

§ 0 comments § permalink

La meitat del mon està plena de gilipolles.
pel que fa a les dones, no en tinc cap queixa.

Homo homini Lupus

§ 0 comments § permalink

Tant de bo l’home fos un llop per a l’home;
fins i tot entre desconeguts(1)!

És prou evident que el llop té una fama que no es correspon a la realitat.

(1) La frase original diu: ““Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit.”: “Llop és l’home per a l’home, i no home, quan desconeix qui és l’altre” (Original extreta de la Wikipèdia)

La Importància del Croissant (i III)

§ 0 comments § permalink

croissantSota la música d’un bigam de fusta i envoltat per la acollidora calor d’un bon sistema de calefacció, l’abordatge del mon esdevé una trivialitat insignificant. L’abordatge, és clar, de la realitat simplista, reduïda a un parell de dotzenes d’imatges i un nombre similar de titulars –ben estudiats- per cridar l’atenció de l’ànima del lector, que ofereix la premsa escrita, puntualment, cada dia.

Rètols en negreta, algun en cursiva, opinions i comentaris, cartes de lectors que signen amb nom i cognom i que retallaran la pàgina per ensenyar-la als amics i coneguts. Suplements de cultura, de moda, de costums i de complements.

La importància, essencial, del croissant (acompanyat d’un cafè amb llet) està en la manera en que trivialitza aquests intents de comunicar una visió “opinada” del mon, parcial, amb veritats folrades de tendències e interessos. La importància del croissant rau en que, un cop has acabat d’esmorzar, allò que queda és la satisfaent buidor que t’omple l’esperit mentre la música que es despenja d’un bigam de fusta banya aquest instant d’hiperconsciència.

I la premsa –el mon!- un cop s’ha acabat tot, resta vora la safata de l’esmorzar: no cal que me l’endugui a casa: he vist el mon i he decidit oblidar-lo.

§ 0 comments § permalink

Per què les coses no som com haurien de ser? – preguntà. I la resposta que obtingué fou: wú

Wú (o Mu)  és la resposta que un mestre Zen acostuma a donar quan una pregunta no és correcta. En aquest cas, la resposta –occidentalitzada- que jo donaria és:

Totes les coses son –sempre- com haurien de ser, el problema està en entendre perquè l’univers ha pres aquesta configuració i no una altra, és a dir, què fa que les coses siguin com son. L’univers no està lligat a cap deure –haver de ser- humà.

D’altra banda, qui fa aquesta pregunta creu, potser inconscientment, que no forma part de l’univers de les coses que haurien de ser com… de manera que allò que li passa és, o bé per atzar desafortunat que s’acarnissa amb ell o bé per alguna voluntat divina incomprensible. Oblida que hom és part essencial de les coses que haurien de ser com… i no son com…

Viatjant amb excés d’equipatge.

§ 0 comments § permalink

Viatges amb el teu infern a la bossa i quan estàs cansat, quan t’atures un instant, el treus i el contemples; invoques els dimonis, els teus dimonis, i et compadeixes de tu mateix per la vida que t’ha tocat viure i en la que has atresorant cada record de patiment i dolor, cada desgràcia, cada desencís i cada pèrdua i quan la quotidianitat ja no et satisfà t’atures i obres la bossa de viatge, i el mires: el teu infern particular.

La mort de l’esperança.

§ 1 comment § permalink

El PP Català proposa que els immigrants sense feina siguin repatriats.

I els parats –nacionals- de llarga durada, que ja han exhaurit el subsidi d’atur, què han de fer? suïcidar-se per improductius? Acceptem que els immigrants treballin en les feines que cap nacional vol fer, però no acceptem que mantinguin l’esperança d’una vida millor fent-los fora quan ja no son útils? Em fa por que un partit polític cregui adequada aquesta manera de fer política: la discriminació [segons la utilitat de l’individu]. D’aquí a res instal·laran cambres on, un cop arribats a la jubilació, puguem suïcidar-nos en silenci.

De vegades necessito que el meu enemic em recordi qui soc mostrant-me qui és ell. Desgraciada i necessària dualitat!

Where am I?

You are currently viewing the archives for novembre, 2010 at .