Oh! Nadal! Oh!

§ 0 comments § permalink

xmas-shoppingPermeteu que us digui que si us sentiu massa obligats a sentir felicitat per aquestes dates, busqueu una manera de distreure-us i no rondineu tant! Us reconec que la família és, de vegades, un autèntic suplici: busqueu-vos, doncs, la manera que no sigui així, al cap i a la fi, en acabar els àpats familiars –sacrifici duríssim, ho entenc- tindreu un lloc calent on tornar per dormir-hi i recuperar-vos del mal tràngol; i m’atreveixo a dir -digueu-me agosarat!- que més d’una comoditat hi teniu en aquest vostre racó de repòs. El transit, les aglomeracions, les compres compulsives us atabalen; m’ho imagino i ús comprenc. I la resta de l’any, què? ¿Que potser aneu a viure al desert i veniu a la ciutat per Nadal només per veure com els altres es deixen els diners en regals i per sentir-vos desgraciats? O és que compenseu l’excés d’amor i alegria (en qualsevol de les seves expressions i en totes les maneres en que hom pugui expressar-los) amb un excés d’infelicitat? és una mena de “mantenir l’equilibri” de monotonia?

No serà que no sabeu com sentir-la? -la felicitat, vull dir- No sabeu com reconèixer-la? Que potser heu oblidat allò que sentíeu de nens? I no em vingueu amb que ja no sou un nen! I en què estàveu pensant, que us ho heu deixat oblidar? Què hi ha que sigui més important?

Si hi ha una data en que és públicament lícit i acceptable mostrar felicitat, per què no aprofitar l’oportunitat?

Salutacions i perdoneu-me si us ha semblat dur, era la meva intenció.

(a propòsit d’un article a “El País” i un altre publicat al BonDia –Andorra- el 23 de desembre del 2009 sota el títol "Amb llums i llaços")

Recordant el present

§ 0 comments § permalink

Fa molts anys el meu pare em va dir que si pogués pitjar un botó -en alguna mena de comandament a distància màgic- per, d’aquesta manera, fer-me conèixer la felicitat, ho faria sense dubtar. Jo em vaig mig enfadar i li vaig dir que res d’això, que jo havia d’experimentar tota realitat de la vida per mi mateix, per dura que fos.

Vaig cometre un error terrible: no agrair-li la intenció. En lloc d’això vaig rebutjar-li les paraules.

Em resultaria molt fàcil dir que llavors era jove i que la rebel·lia natural de l’edat m’excusava de sentir tota mena d’agraïment, però anys després, envoltat de gent adulta, aquell -el de rebuig a la bona intenció gratuïta- encara és el comportament que s’utilitza habitualment en les relacions humanes.

Tinc, doncs, una qüestió pendent amb ell

Una flor.

§ 0 comments § permalink

Una flor blanca és una flor blanca per molt que jo vulgui que sigui vermella. I el dia que jo aconsegueixi que canvii de color, ja no serà aquella flor blanca que vaig veure i sobre la que tant vaig pensar i desitjar que canviés de color. Potser llavors voldré que en sigui d’un altre? Arribats a aquest punt, no puc fer altra cosa que reconèixer que la flor blanca és perfecta i que la imperfecció està en mi.

Força

§ 0 comments § permalink

No té més raó el mar que la costa pel fet que, de copejar-la amb força i repetidament, se n’endugui una part en cada onada. No té més raó l’aigua que la muntanya pel fet que la primera, en gelar-se, esquerdi la roca més dura i se l’endugui en forma de sediments, erosionant-la fins a fer-la desaparèixer. No és tracta d’una qüestió de qui guanya o qui perd, es tracta de què es crea en aquest diàleg constant entre les forces que participen en l’intercanvi, encara que alguna d’elles ho faci, aparentment, d’una forma més agressiva.

Guanyar o perdre, tenir raó o ésser desposseït d’ella és una burda qüestió humana. Voler guanya o tenir por a perdre és una qüestió de por, de por a deixar de ser. Si saps qui ets, què més importa?

(versió 1.0.1337)

Converses amb Nina (i II)

§ 0 comments § permalink

Cal baixar molt avall en els valors quotidians per trobar les arrels d’aquells sobre els que la resta s’han edificat. I cert que la tendència natural és evolucionar-los, crear-ne de nous valorar-los i, o bé adoptar-los o bé descartar-los, però mai oblidant què som. Cal tenir un animaló adormit a la falda –somiant- per sentir la vida. De vegades m’imagino la fortuna que podrien sentir les dones embarassades en sentir els moviments del nadó abans de néixer. Potser per algunes és una molèstia però per altres és una meravella: inexplicable, tant, que han de fer-ho notar a aquells qui tenen a prop en no trobar paraules prou contundents i emotives.

El mon que hi ha en la ment de la Nina –la gata- mentre somia, em fa veure el mon –meravellós- que hi ha en tu mentre dorms. Si la vida present en tan minúscula criatura se’m presenta d’aquesta forma tan grandiosa… entenc que em costi copsar-te en un instant… tanmateix no em canso de contemplar-te i de veure’t: de ser conscient de tu.

I aquesta ignorància que mostrem de les coses essencials i la indiferència envers la resta de criatures de la Terra, em fa entendre que l’estiguem destruint: ens resulta més fàcil còrrec cap a alguna banda que –la triarem mentre correm o escapem de ves-a-saber-què- que deixar que un gat se’ns adormi  a sobre en una plàcida tarda de diumenge.

Salutacions
(versió 1.1.1811)

Passa…

§ 0 comments § permalink

… més de lo que caldria esperar que passi: nens que neixen sense nom ni esperança, gent que respon amb un cognom fals perquè no sap quin és el seu de debò i que mai no sabrà perquè no hi ha res ni ningú al seu voltant, tret de la fam i la mort rere les cantonades.

I què diferencia l’acte fruit de l’ambició de ser perfecte amb l’acte i actuació natural de la perfecció? l’esperit de qui els duu a terme i la confusió que genera qui els observa i ho explica segons la seva ambició.

N’hi ha que neixen sense nom ni esperança i que moren al carrer sense llàgrimes que dolguin la seva absència.

I jo he pres una decisió simple.
Però això no minimitza el meu dolor.

absurditats rere l’ampolla o el color. La marca o… absurditats. Tanmateix demà i dema passat i l’altre, sortirà el sol. i Jo no seré jo i els meus records seran una pinzellada, ara pluja, ara bosc ara un instant, ple de consonants i vocals, d’espais i sons.

I jo he pres una decisió simple.
Però això no minimitza el meu dolor.

i dema d’avui en milers…
… demà, d’avui, en milers.
Amb pauses.

Qui ets tu…

§ 0 comments § permalink

… per dir-me a mi que no puc descobrir el meu mon com si res hagués estat descobert? Per què dius que els meus pensaments son estúpids i mil cops pensats abans que ho fes jo?

Que potser no tinc dret d’experimentar-ho tot en l’únic temps de vida del que disposo i disposaré mai? He de renunciar conèixer per mi mateix perquè altres ja han conegut abans? Així doncs, de què em serveix ser viu?

La història està plena de mestres, però en algun moment de la nostra vida hem de deixar de ser màquines de repetició que només mostren la quantitat de memòria que tenen al recitar, un cop i un altre, frases i dites pronunciades per aquells que s’han sentit plens en viure-les; cal aprehendre-les en silenci i convertir-les en bocins de Tao.

L’amor a la paraula.

§ 0 comments § permalink

imagesBé, volia un títol que cridés la atenció i que no fos massa llarg. Disculpeu-me si no s’ajusta totalment al cos d’aquest text. Tampoc no és massa important, però.

Tot és ràpid! Velocitat a dojo! Del pensament al paper –al blog- en un instant! És com si en veure el primer préssec de la temporada a la branca del presseguer el collim sense deixar que maduri. Sí, potser trobarem a algú que li agradi la fruita “al dente” però el cas és minoria i si volem arribar a lo més profund de l’esperit del lector cal madurar el missatge –que no és altra cosa que una safata de fruita ben presentada- i per presentar el missatge madur, cal que madurin, alhora, les paraules que el composen.

“Tonteries” oblidades com el temps verbal –no perquè un sigui més correcte que un altre, que també, sinó perquè un pot donar més força que un altre al missatge que volem trametre- son essencials en el crear literari. I la creació literària no és la novel·la o la poesia, només, és el text d’un blog, és una carta escrita pausadament, és el peu d’una fotografia o un microconte. Com més breu sigui la peça, més selecta ha de ser la fruita que triem per despertar els sentits dels lectors.

El color de la paraula és essencial en una espècie -la humana- que ha construït el seu univers sensible amb elles.

Fruita i paraules, si fa no fa…

… aquest és un apunt per mi.

Where am I?

You are currently viewing the archives for desembre, 2010 at .