No!

§ 0 comments § permalink

Sempre t’han dit que iniciar una negociació amb un No a la butxaca et farà fort. Potser t’han dit que seràs més respectat i potser, fins i tot, creguis que l’altre, aquell amb qui et reuneixes, és el teu enemic i que et prendrà poc menys que l’honor i la credibilitat o ves a saber què…

El teu problema està en que en acabar-la només te n’hauràs endut, de trofeu, paraules i, molt possiblement, un enemic més –aquell qui tu creies que ho era, ara ho és.

Mantenir la negativa per mantenir la posició és una despesa d’energia important que mai no acostuma a compensar l’esforç de les parts per arribar a una entesa. L´únic que se’n beneficia és el teu ego, fútil e irrellevant com tu –com jo o com qualsevol altra cosa o ésser viu.

I parlant d’egos, ja ho deia en Marc Aureli:

Tantes persones importants que hi ha hagut i tantes altres que les han admirat. Però tant els uns com els altres han seguit el mateix camí: la mort. Tots som iguals en ella i no tornarem pas per veure quants ens recorden.

Qui recordarà els cops que has dit No? Però tens raó: qui recordarà els cops que has estat benvolent i concil·liador?

Deia en Reinhard Selten (premi Nobel d’economia al 1994) que negociar no és seure i escolar a l’altra part, sinó que és saber què vol. I qualsevol inici de negociació que dugui una negativa a cedir de bon principi –cedir no és perdre- no va ben encaminada.

Però bé, suposo que esmorzant les coses es veuen d’un color més amistós, així doncs, jo segueixo amb el meu cafè… tu, si vols…

… pots ignorar això que acabes de llegir i anar a barallar-te amb qui vulguis.

Aeterna pueritia hominis

§ 0 comments § permalink

No hi ha prova més clara d’immaduresa que fer ostentació d’allò que t’és donat a aconseguir per tu mateix o bé d’allò que un animal, sense raó ni intenció, pugui aconseguir, perquè fins i tot les rates es reprodueixen!

PS: tinc el llatí de 2on de BUP una mica rovellat. El títol pretén dir: “La infància eterna de l’home”

La importància d’un croissant (i V)

§ 0 comments § permalink

Quan atrevir-se a entrar requereix esforç, perquè et sents menys i vols ser igual, com abans; quan obrir la porta i sentir-se observat fa mal; quan els estrips dels pantalons, pocs, encara, esdevenen finestres que creus immenses i et sents a la vista de tothom, despullat.

Quan has de triar entre un paquet d’arròs o dos pots de cigrons. Quan l’esmorzar és un cafè i el dinar, bé, el cafè de després de dinar. Quan un diumenge te n’adones que has de passar de llarg pel quiosc i això et serveix d’excusa per no entrar a esmorzar, perquè no vols fer-ho sense els suplements de la premsa del cap de setmana.

Quan els veus sucant el croissant al cafè amb llet,
i empipar-se per tenir els dits ensucrats,
i tu t’ho has de mirar.
No pots fugir.

Quan de la llàgrima que atures en treus amor envers tu. Quan encara et creus digne d’alguna cosa i el fred t’obliga a resguardar les mans a les butxaques, te n’adones que no tens res per atrapar entre els teus dits, tret de records; és llavors quan…

… te n’adones de la importància que té un croissant.

I la ràbia –que potser és gana- et mostrarà com la teva tan estimada dignitat es podreix a la fresca de les primeres hores del matí d’un primer diumenge de primavera i, llavors, ja massa tard per tot, tornes a les qüestions importants: arròs o cigrons. Potser una mica de vi. Però t’hauràs d’esperar fins demà, dilluns.

Entretant, algú ja ha acabat d’esmorzar. Es fica la jaqueta, pren la premsa sota el braç i, amb certa felicitat, obre la porta de vidre rere la que tu ets invisible, i, mentre surt, esdevens una molèstia –una visió incordiant- per la pau d’algú que, potser encara, no ha entès la importància que té un croissant.

Where am I?

You are currently viewing the archives for març, 2011 at .