Democràcia oblidada.

§ 0 comments § permalink

El poble ha oblidat que és el poble. El poble, esdevingut ignorant en extrem per avorriment d’ell mateix, ja no sap què és la democràcia i, de sobte, s’aixequen lemes infantils i sense sentit.

El poder és del poble! El carrer és nostre! Lluitarem per vosaltres! No oblidem i no perdonem!

El carrer sempre ha estat del poble, però el poble ho ha oblidat. En quin moment va renunciar a ell? No ho sé, suposo que el telèfon mòbil de darrera generació era més atractiu que les llibertats guanyades amb la feina, sang i suor vessada pels nostres pares i avis.

El poder és del poble. El poble ha parlat, diuen. Però quants pobles hi ha i quantes proclames més poden sorgir? I què passa amb aquells que no es senten inclosos amb “el poble” al que alguns fan referència en erigir-se portaveus d’aquest?

Només hi ha un poble i només hi ha una manera per proclamar la seva veu: la democràcia i les urnes. Això implica tolerància envers d’aquells que no pensen de la mateixa manera, també implica acceptar allò que la majoria –aquest cop sí, aquest cop es tracta del poble- decideixi lliurement per boca i ma de cada individu: a les urnes.

Això és democràcia i cap altra cosa no ho és.

Valors individuals, valors socials.

§ 0 comments § permalink

El valor social és dissol en dissoldre’s el grup social que el sustenta, l’individual roman inalterable i, afectat només per les inclemències de la quotidianitat, és en base a ell, al valor individual, que cal construir o reformar els que sustentaran la societat futura, altrament, el resultat serà una societat feble i caduca.

Bel·ligerància i ignorància.

§ 0 comments § permalink

No pots canviar un sistema del que formes i has format part pretenent culpabilitzar als altres dels defectes que comparteixen amb tu.

No pots voler canviar un sistema basant les teves accions en una divisió social, en vencedors i vençuts en els que tenen la raó i els que estan mancats d’ella. Així va començar la guerra civil espanyola. Així han començat totes les guerres santes, així…

…jo tinc raó, tu no, i com que tinc raó estic legitimat a fer allò que em sembla que he de fer.

I el pitjor de tot és que els que es mouen amb el principi de la divisió social son prou ignorants com per no tenir en compte les conseqüències dels seus actes, només els interessa protagonisme social i la legitimitat que dona la massa social furiosa. Massa social, d’altra banda, ignorant en essència.

Llibertat, senzillament.

§ 0 comments § permalink

Conèixer i utilitzar conceptes senzills, aquells que son abastables per tothom, no aporta prestigi, així doncs n’hem inventat tants de complicats i pesants que ara ens resulta impossible arribar a l’essència veritable de les coses.

La llibertat –la que es gasta aquests dies- és una andròmina voluminosa inventada per la societat capitalista. Si partim de la premissa mercantil que la llibertat no és altra cosa que opcions i alternatives, la conclusió cau pel seu pes: com més diners, com més productes generi la industria, més lliure és l’individu al tenir la possibilitat de fer més en poder triar entre més.

Paguem per ser més lliures.
Comprem la llibertat a terminis.

En el moment en que es relaciona un producte de mercat amb un valor humà, el primer n-plica el seu valor i el segon el divideix en la mateixa mesura. Si el valor humà és la llibertat, aquesta queda reduïda a un simple acte de consum: a més consum, més llibertat. El producte que et dona més llibertat és el més preuat, el més valuós i la llibertat és redueix a triar entre les diverses ofertes. Normalment és un cotxe –per si hom esperava que fos un llibre-

És ben fàcil concloure, doncs, que la llibertat és el resultat d’una operació matemàtica subjectiva: quan, de les opcions que tenim, se’n resta una, som una opció menys lliure; per tant, aquell que mai no resta opcions és l’únic que manté un estat de llibertat constant, això és, aquell a qui ningú no li ofereix opcions perquè no té necessitat de més opcions; això és, aquell que sap i coneix el valor de les coses senzilles.

Llibertat és un telèfon mòbil per poder actualitzar l’estat del facebook i no perdre el contacte amb els cinc cents amics-lliures que tens. Llibertat és un iPAD amb el que poder estar al dia de les ofertes de consum. Llibertat és poder comprar música, perquè algú va dir un dia que no només de pa viu l’home (de música tampoc, afegeixo jo). Llibertat és un iPod per poder escoltar lo que volem quan volem i on volem.

El diner ens ha ensenyat a voler i quan volem no som lliures, només fem allò que ens han ensenyat a fer: voler.

La llibertat no existeix per se; aquest és un concepte essencialment lligat la mancança de molts altres principis humans: moviment, expressió, etc. i les seves respectives mancances.

D’un concepte que només existeix quan d’altres es veuen minvats hem passat a un concepte construït segons els plànols i les indicacions del consum: llibertat és poder tenir (telèfons, ordinadors, etc)

(aquest text és un esborrany)

Exclusiu!

§ 0 comments § permalink

… a tu no t’agrada fer allò que fa la majoria, però, per què mires què fa la majoria? –Perquè seran la meva audiència quan vegin que soc diferent. Perquè necessito ser observat, perquè sense ells, no soc… i faig el que fa tothom.

Creences (i II)

§ 0 comments § permalink

… és per això, per la futilitat de la memòria i el soroll de la quotidianitat, que cal renovar periòdicament les nostres creences i valors.

A diferència de la certesa –empírica- allò que hom creu es veu degradat per la pròpia quotidianitat humana perquè la creença està en un estat energètic superior –no natural- al de la certesa i per mantenir-la en aquest estat cal una aportació d’energia constant.

Tot plegat es tracta de mantenir enlairat el globus aerostàtic: sense l’aportació de calor, d’energia, no hi ha sustentació.

La quotidianitat moderna aporta una quantitat excessiva de soroll a la nostra vida, dispersant la nostra atenció envers d’un miler de coses i, alhora, disminuint la quantitat d’energia dedicada a la sustentació del nostre sistema de creences; és natural, doncs, que adoptem sistemes de valors molt propers a allò que ens resulta quotidià alhora que econòmic energèticament: diners, èxit social, possessions immobiliàries, etc.: son els nostres valors moderns.

Creences

§ 0 comments § permalink

Siguin quines siguin les creences d’un home, l’únic objectiu que tenen és acompanyar-lo en el camí de la mort, ajudar-lo a morir i permetre-li rebre el gran premi final: ser recordat o esdevenir immortal.

Els ingredients justos.

§ 0 comments § permalink

Una bona recepta és aquella que té la quantitat justa d’ingredients, que reposa en l’equilibri dels principis culinaris i que satisfarà a la majoria de paladars.

Excloc d’aquesta definició a aquella elit que, per poder ser tal elit, varia artificialment els seus gustos per sortir d’allò que agrada o que segueix la majoria.

El moviment “indignats” ha afegit a la seva recepta un ingredient que desequilibra la recepta original: el dret a l’autodeterminació. Segur que, d’alguna manera més o menys artificiosa, han relacionat les demandes originals amb aquest dret, però si abans, la recepta, era del gust de tothom, ara ho serà de pocs.

Personalment crec que la decisió d’aixecar l’acampada ha estat força assenyada, sempre que no es deixi perdre l’esperit original –la consciència de que hi ha un problema social- i, d’alguna manera, es permeti participar a tota la societat trametent aquesta necessitat de canvi i evolució social d’una manera, potser menys espectacular, però més efectiva amb les assemblees de barri o organitzant xerrades informatives.

Tot plegat es tracta de tornar a trobar la recepta equilibrada de manera que sigui apetitosa per tots els paladars.

L’altre dia algú em va dir…

§ 0 comments § permalink

… que d’aquí a uns anys, no massa, tot seria un sol ordinador, una gran xarxa "pseudo-neuronal" de la que emergiria una certa mena de consciència. Sobre lo de la consciència, no hi estic massa d’acord, i bé, sobre lo de que la gran xarxa esdevindria en un sol ordinador, doncs tampoc. Sembla que ens deixem portar per la nostra imaginació i pel cinema a l’hora de construir el futur. Pel cinema, sobre tot: evidentment, volem que en la pel·lícula de la nostra vida els herois s’acabin casant i que visquin feliços i que algú ens acabi traient les castanyes del foc quan tot està apunt d’anar-se’n avall. Però bé, aquesta és una altra història.

D’altra banda, us n’heu adonat que no tenim  cap bon escriptor de ciència ficció en Català? i, ep! em refereixo a obres del tipus "space opera", no m’estic referint a infumables relats filosofo-esotèrics. Trobo a faltar un Scot Card o un Herbert català.

Us hi animeu? Qui s’atreveix a fer una novel·la de CF en Català?

Laboro… o no…

§ 0 comments § permalink

T_modelo_rulbendoSe’ns paga, a aquells que tenim la sort de tenir una feina, per allò que fem. Se’ns paga per estar un determinat nombre d’hores al dia executant les tasques més diverses. Se’ns paga el que se’ns paga per complir un horari.

Per què, llavors, ens costa tant acceptar que els nostres superiors en la jerarquia empresarial vulguin saber en què dediquem el nostre temps? Serà que tenim alguna cosa a amagar com ara que no estem dedicant tot el temps a la feina i que en passem més del degut navegant per internet o fent petar la xerrada amb els companys? Serà que ens toca en l’orgull o en… ves a saber què, que ens creguin irresponsables de fer allò que ens hem compromès –per contracte- a fer?

… quatre pensaments…

El treballador té dret al seu sou, l’empresari, a saber que allò que està pagant és per una feina que s’ha dut a terme correctament.

Where am I?

You are currently viewing the archives for juny, 2011 at .