No fa mal.

per racons bruts i humits
soc ombra perduda
d’algú que un dia passà
per allà on no deuria.
oblidada, ombra,
sagnant de vidamorta que creix
en l’instant que s’oblida en ser.

i un mirall em diu que no soc re
que ple de formes buides em presento
encaixades per atzar en un moment,
a corre-cuita
an un racó bruit i humit.
on s’hi oblidà
–l’atzar i Déu-
la meva ànima.

mentre la bombeta arrenca llums a la cambra,
i el groc fosc -putrefacte per poc-
em deixa veure les mans,
m’arrenco de mi sensacions
forçades
amb erotisme culpable.

mentre ell llit se m’empassa,
blau rascat i esquinçat,
mirall de cel en tempesta inventada pel cec
tanco els ulls per escapar,
però no hi ha sortida,
tret de mi, que no soc bo per jo.

I lligat pel destí a un espai infectat d’olors estranyes.
sol, em trobo amb mi i em pregunto
qüestions inventades,
-“què hi fas aquí?”-
també, per una ment malalta
però no hi ha resposta en aquesta vidamort.

he sentint que deia, un que ja marxava.
que no fa mal.

què, no fa mal?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

What's this?

You are currently reading No fa mal. at Quatre Coses.

meta