En primera persona

§ 0 comments

El retorn de l’individu.
El declivi d’un estat. Parla un poble.

La meva llibertat no depèn de la teva misericordiosa gràcia i, per tant, tampoc no ets ningú per dir-me què no puc fer. És cert que fins ara havia acceptat unes regles de joc, lliurement ho vaig fer, però el compromís no era etern. Tan bo vaig ser per acceptar-les com ho soc ara per rebutjar-les -totes dues accions son fruit de la meva llibertat- i això ningú no m’ho pot impedir perquè la terra que trepitjo no es teva, és meva! I si t’has cregut alguna altra cosa sobre aquesta propietat, tu tens un problema, no jo.

De la mateixa manera jo decideixo quina llei em regeix i no estic desobeint la teva: en un acte de pura llibertat individual decideixo imposar-me un corpus legal nou, corpus legal que beu de la llei més àmpliament reconeguda: El Dret Internacional. D’aquí bastiré la meva nova norma.

Hauria estat perfecta una separació entesa i parlada però t’entestes en creure que no puc marxar perquè tu no vols; recordes que fins fa uns anys la dona no es podia divorciar si l’home no acceptava el trencament? Et recomano que creixis una mica i t’acostis als nous temps: la voluntat d’un individu mai no està per sobre del d’un altre i ja sé que em diràs que la de molts individus sí i tal i qual. Tampoc!

Deia Sèneca, allà per l’any 58 d.C. que allò que fa la multitud no acostuma a ser lo millor per a l’individu i que no és bo ser una ovella més del ramat.

La imposició de la voluntat de molts individus inerciats per l’statu quo, individus que decideixen encadenar-se a un govern corrupte i dia rere dia es queixen de les cadenes que duen, mai no serà bona ni acceptada per mi.

Per això et dic: adéu i sort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

What's this?

You are currently reading En primera persona at .

meta