Quatre Coses…

§ 0 comments

… sobre quatre coses sense massa importància.

Deu fer un parell d’anys -gairebé tres- que vaig obrir aquesta parada. Inicialment aquesta pàgina no tenia cap mena de interés -per mi tampoc- només era una afició, una curiositat per veure la reacció de la gent i per no avorrir-me; bé, ara no toca ser mentider, també escrivia per aquella vanitat sana que tots tenim -sí, tots!- però amb el temps, vaig anar decidint o permetent que la meva vida professional es veiés reflectida en aquest lloc per que, vulgui o no, avui en dia qualsevol cosa que facis en la xarxa té certa repercussió en la vida privada o professional, per exemple, en acudir a una entrevista de treball l’entrevistador sempre pot buscar al Google el nostre nom i veure què som. Ves a saber si els resultats del Google son més encertats, exactes i efectius que un test psicotècnic.

Sigui com sigui, here i am. La veritat és que no em preocupa.

Ara, colors.

Diuen que el color groc, anar vestit amb alguna peça de color groc, és senyal de personalitat. De fet, el groc és un color igual que qualsevol altre però lo cridaner d’aquest fa que poca gent s’atreveixi amb ell, per tant, qui el vesteix rep el respecte de qui no el sap vestir. Una cosa similar passa amb el color negre. Anar vestit de negre, amb tons apagats, també és senyal de personalitat, de fet, qualsevol comportament / acció no estàndard ho és. Resumint: ser particular és tenir personalitat.

… i sabates.

Els extrems son la clau -no els de les sabates, sinó els de les maneres quotidianes de fer. Una persona té classe -diu la cosa popular- quan es gasta 200Euros en unes sabates. Una persona també té classe quan se’n gasta 19 per un altre parell -igualment funcional-  ara, demanar que siguin maques… l’estètica no s’inclou en el preu però per 19 euros jo em puc permetre el caminar còmodament i sentir-me orgullos, amb classe i personalitat i, és més, puc anar pels mateixos carrers que aniria si me’n hagués gastat 200 i, bé, a qui no li agradin les meves sabates, que no se les miri. Què és això d’anar mirant als peus de la gent!?

… i finalment, internet.

La xarxa també vesteix. Jo m’atreveixo a vestir de negre i a escriure poesia en el meu blog. A dur unes sabates de 19 euros i al mateix temps a proposar solucions pels problemes del mon i, fins i tot, a reinventar la sopa d’all. Per que, quina diferència hi ha entre expressar la teva opinió política en un sopar amb els amic o fer-ho en una pàgina web? En principi és més enriquidor fer-ho a la web per que dels amics no s’aprèn massa cosa nova (normalment triem els amics per afinitats) en canvi, en la web, sempre trobaràs algú que et repliqui més o menys intel·ligentment. Ens hem d’estar de vestir-nos amb les millors opinions -a la web- per por a que la nostra reputació laboral quedi tocada?

Suposo que això també és tenir personalitat, oi? Tret que la personalitat sigui una excusa feta a mida per excloure o incloure a voluntat a determinats grup de persones i comportaments: “… és un tio amb una personalitat un pel excèntrica. Fora!” o bé “… duu un barret amb molta personalitat: m’agrada!”

Que coi! vestiu-vos com vulgueu i feu excentricitats -que donen molta personalitat- per que només ho podreu fer mentre sou vius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

What's this?

You are currently reading Quatre Coses… at .

meta