Casus Belli

§ 0 comments § permalink

No tolerem que una persona propera se’ns mostri superior en alguna cosa. Pot ser-ho, sí, però en la intimitat. Enveja, impotència, rabia, ira.

I esclata una ridícula guerra per veure qui pixa més lluny; amb el temps, s’oblida el casus belli però no s’aturen les hostilitats.

Contradiccions

§ 0 comments § permalink

Una contradicció -o un comportament contradictori- és un comportament present que s’oposa a altres comportaments anteriors en circumstàncies similars.

En aquest punt l’observador pot preguntar-se per què l’actor ha actuat de manera diferent -ja sigui emetent una opinió, resolent un problema, etc. Per què ha canviat d’opinió? Per què actua de manera diferent? I el que és més important: per què, nosaltres, ens atrevim a qüestionar el comportament d’algú titllant-lo d’incoherent o d’hipòcrita? La resposta, en el meu parer, és ben senzilla:

En primer lloc, l’actor no és el mateix; l’escenari en que actua -la vida, la quotidianitat- poden ser molt similars a altres situacions anteriors, però l’actor no és el mateix: vesteix de manera similar, té gustos similars i parla de forma similar, però només l’ignorant de la natura humana creu que és la mateixa persona.

Com va dir Heràclit ja fa uns quants dies:

Cap home no pot creuar el mateix riu dues vegades,
perquè ni l’home ni l’aigua seran les mateixes.

I això és aplicable a qualsevol expressió humana: opinions, maneres d’actuar, maneres d’abordar els problemes, etc.
La segona part del meu discurs afecta a l’observador: per què aquest es pregunta sobre el canvi en la manera d’actuar de l’actor? La resposta també és ben senzilla: per una por ancestral a l’incertesa; por que l’home ha elevat a la categoria de valor adjectivant “coherència” i “principis” a la persona que té per costum actuar de manera previsible. Perquè no ens agrada allò que és imprevisible.

És qui té por a allò que és imprevisible el que qüestiona el canvi de comportament i d’actuar lliurement dels altres. És qui dubta de la validesa dels seus valors el que menysté que altres els canviïn, perquè quan l’actor dubta d’allò que donava per bo fins al moment, l’observador es planteja si ell no hauria de fer el mateix i el canvi requereix de valor i renuncia a la comoditat d’allò a lo que estem acostumats.

Imbecil·litat.

§ 0 comments § permalink

 Quan hom llegeix una frase sentenciosa, un aforismes o un d’aquells escrits que no entén a la primera però que sona bé, sent un orgasme mental que el duu a acceptar acríticament allò que ha llegit, obviant estupideses i descontextualitzacions. Un orgasme és un orgasme, oi?

Tolerància & Intel·ligència.

§ 0 comments § permalink

No pots ignorar a qui pensa de manera diferent a com ho fas tu, en tot cas, pots fer-ho d’aquells que pensen com tu, perquè ni aporten res nou ni suposen un risc pel teu sistema ideològic, però no cometis l’error d’ignorar o menystenir a qui discrepa de la teva opinió.

Qüestió d’ordre

§ 0 comments § permalink

Pots tenir la realitat que vulguis sense canviar-la essencialment. Només cal mirar-la d’una altra manera; la dificultat, però, rau en saber com mirar i en no creure en estructures inamovibles.

La sentència anterior s’extreu del principi d’inducció matemàtica i dels axiomes de Peano.

Aclucalls

§ 0 comments § permalink

Els cambrers desenvolupen una marcada pèrdua de visió perifèrica, talment com si duguessin aclucalls -com bèsties de càrrega- i si no et situes davants dels seus nassos, esdevens perifèricament invisible.

La costum del ridícul

§ 0 comments § permalink

Com ha de funcionar una societat si quan es crea una nova llei, directriu o ordenança que no agrada el primer que es fa és ridiculitzar-la en lloc de discutir-la i refutar-la per via de la raó?

Absurditzar allò que no agrada, deixant de banda la necessària crítica constructiva, és un acte d’irresponsabilitat social. Una societat així és una societat que juga a la contra, reactiva i gens implicada en la construcció social.

Tothom

§ 0 comments § permalink

Visc en un temps en el que tothom és llicenciat en ciències econòmiques; tothom té un màster en macroeconomia; tothom sap cap calcular la gràfica d’equilibri de l’oferta i la demanda per un determinat producte i tothom es capaç de veure, a través d’un glop de guisqui, els equilibris, pilars i tendències que sustenten la societat moderna.

Perdoneu, em deixo el més important: tothom és entrenador de futbol. I aconseguim aquest nivell d’excel·lència llegint, només, la premsa del bar mentre fem el cafè.

… ergo sum. (i II)

§ 0 comments § permalink

Soc un instant. Un gerundi: essent. Una forma gens personal, afegitó a l’instant en que coexisteixo; un breu i senzill canvi estructural en la organització de la matèria, un caos dintre un cosmos dintre un caos en l’ésser, en el sent, d’alguna altra cosa.

I l’ordre canviarà en el mateix femtosegon astronòmic: un cosmos dintre un caos dintre un cosmos i el meu gerundi esdevindrà pretèrit perfet simple amb la mateixa lleugeresa que un pardal executa un saltiró perfecte (present, en aquest cas).

I se’m pronunciarà en forma passada: va ser… havia estat… tot oblidant que encara soc i que sempre seré; en altra forma, és clar.

Caos i Cosmos s’intercanvien els documents universals d’identitat –car, fan la mateixa cara, tots dos, vistos de lluny- i és en aquest punt, on l’home és home i no una altra cosa. És en aquest punt on tot comença i tot acaba.

I les formes verbals, què?

Quantitats i Qualitats

§ 0 comments § permalink

Quantes pàgines ha de tenir el llibre que t’ensenyi a ser tu mateix, si és que hom pot ser alguna cosa que ja no sigui? En tens prou amb un assaig breu? amb una resposta senzilla? o bé vols que qui t’aconselli hagi patit i treballat dur abans de d’aconsellar-te? Coneixes la vida privada d’aquell que t’ofereix el llibre de totes les respostes? Tapa dura o rústica?