Exclusiu!

… a tu no t’agrada fer allò que fa la majoria, però, per què mires què fa la majoria? –Perquè seran la meva audiència quan vegin que soc diferent. Perquè necessito ser observat, perquè sense ells, no soc.

Creences (i II)

… és per això, per la futilitat de la memòria i el soroll de la quotidianitat, que cal renovar periòdicament les nostres creences i valors.

A diferència de la certesa –empírica- allò que hom creu es veu degradat per la pròpia quotidianitat humana perquè la creença està en un estat energètic superior –no natural- al de la certesa i per mantenir-la en aquest estat cal una aportació d’energia constant.

Tot plegat es tracta de mantenir enlairat el globus aerostàtic: sense l’aportació de calor, d’energia, no hi ha sustentació.

La quotidianitat moderna aporta una quantitat excessiva de soroll a la nostra vida, dispersant la nostra atenció envers d’un miler de coses i, alhora, disminuint la quantitat d’energia dedicada a la sustentació del nostre sistema de creences; és natural, doncs, que adoptem sistemes de valors molt propers a allò que ens resulta quotidià alhora que econòmic energèticament: diners, èxit social, possessions immobiliàries, etc.: son els nostres valors moderns.

Creences

Siguin quines siguin les creences d’un home, l’únic objectiu que tenen és acompanyar-lo en el camí de la mort, ajudar-lo a morir i permetre-li rebre el gran premi final: ser recordat o esdevenir immortal.

Els ingredients justos.

Una bona recepta és aquella que té la quantitat justa d’ingredients, que reposa en l’equilibri dels principis culinaris i que satisfarà a la majoria de paladars.

Excloc d’aquesta definició a aquella elit que, per poder ser tal elit, varia artificialment els seus gustos per sortir d’allò que agrada o que segueix la majoria.

El moviment “indignats” ha afegit a la seva recepta un ingredient que desequilibra la recepta original: el dret a l’autodeterminació. Segur que, d’alguna manera més o menys artificiosa, han relacionat les demandes originals amb aquest dret, però si abans, la recepta, era del gust de tothom, ara ho serà de pocs.

Personalment crec que la decisió d’aixecar l’acampada ha estat força assenyada, sempre que no es deixi perdre l’esperit original –la consciència de que hi ha un problema social- i, d’alguna manera, es permeti participar a tota la societat trametent aquesta necessitat de canvi i evolució social d’una manera, potser menys espectacular, però més efectiva amb les assemblees de barri o organitzant xerrades informatives.

Tot plegat es tracta de tornar a trobar la recepta equilibrada de manera que sigui apetitosa per tots els paladars.

L’altre dia algú em va dir…

… que d’aquí a uns anys, no massa, tot seria un sol ordinador, una gran xarxa "pseudo-neuronal" de la que emergiria una certa mena de consciència. Sobre lo de la consciència, no hi estic massa d’acord, i bé, sobre lo de que la gran xarxa esdevindria en un sol ordinador, doncs tampoc. Sembla que ens deixem portar per la nostra imaginació i pel cinema a l’hora de construir el futur. Pel cinema, sobre tot: evidentment, volem que en la pel·lícula de la nostra vida els herois s’acabin casant i que visquin feliços i que algú ens acabi traient les castanyes del foc quan tot està apunt d’anar-se’n avall. Però bé, aquesta és una altra història.

D’altra banda, us n’heu adonat que no tenim  cap bon escriptor de ciència ficció en Català? i, ep! em refereixo a obres del tipus "space opera", no m’estic referint a infumables relats filosofo-esotèrics. Trobo a faltar un Scot Card o un Herbert català.

Us hi animeu? Qui s’atreveix a fer una novel·la de CF en Català?

Laboro… o no…

T_modelo_rulbendoSe’ns paga, a aquells que tenim la sort de tenir una feina, per allò que fem. Se’ns paga per estar un determinat nombre d’hores al dia executant les tasques més diverses. Se’ns paga el que se’ns paga per complir un horari.

Per què, llavors, ens costa tant acceptar que els nostres superiors en la jerarquia empresarial vulguin saber en què dediquem el nostre temps? Serà que tenim alguna cosa a amagar com ara que no estem dedicant tot el temps a la feina i que en passem més del degut navegant per internet o fent petar la xerrada amb els companys? Serà que ens toca en l’orgull o en… ves a saber què, que ens creguin irresponsables de fer allò que ens hem compromès –per contracte- a fer?

… quatre pensaments…

El treballador té dret al seu sou, l’empresari, a saber que allò que està pagant és per una feina que s’ha dut a terme correctament.

Costums

image

 

Humans,
    massa humans.

I em preguntà: què busques?

Buscar la veritat és com voler descobrir la soledat, cap de les dos no existeix sense el seu oposat, però totes quatre: veritat i mentida, soledat i comunió, no son altra cosa que constructes humans per afavorir la supervivència, son modificadors de la percepció d’individualitat que fan més suportable l’idea de la finitud humana.

Lletres i Quotes

Els de la dreta fan responsables dels problemes socials als estrangers; al menys això sembla que diuen que passa a Badalona; els anti-sistema, als bancs i, com no, al sistema; els criminals culpabilitzen als seus còmplices i, fins i tot, al diable. La culpa i la responsabilitat son dues patates calentes que no convé tenir massa estona a les nostres mans.

Suposo que és natural enviar ben lluny la responsabilitat –no assumida- dels nostres actes i si, per sort, trobem algú a qui carregar-li amb els nostres defectes i frustracions, ho farem sense miraments i, com no, amb la consciència ben tranquil·la.

Alegreu-vos! Ja tenim a qui penjar!

 

Money-Euro-Notes-460x308A la classe política per no saber fer i els banquers per avaricionar a tort i a dret! Ah! i a l’empresari, per voler fer diners! quin pecat tan imperdonable!  (i no oblidem al veí, que, o bé és polític, o bé té un negoci i guanya més que nosaltres) Però alguna cosa em diu que per molt que es confessi el veí, Deu no ens perdonarà a nosaltres, encara que tinguem la certesa que ell –el veí- és el culpable de tots els nostres errors: Si es que ens ha incitat! Si és que ens ha enganyat per comprar! Si és que és ell qui ens ha fet consumidors inconscients i compulsius!

Però en el moment d’anar a comprar un cotxe (de marca respectable, faltaria més!) no hem mirat si ens el podíem permetre, car, ho pagarem a terminis i així si que podem, oi? Tampoc no ens hem adonat que la hipoteca la pagarem durant 30 anys i, recordeu el cotxe? el cotxe l’estarem pagant juntament amb la hipoteca o el lloguer. Seguim sumant? 500€ en un televisor de 42 polzades (si no ho és de més és perquè no ens hi cap a casa), 200€ en una videoconsola; un mòbil nou cada any, les quotes del mòbil, les quotes d’internet… quotes i quotes i lletres i més lletres.

I la signatura del préstec per anar de vacances, sí, aquell microcrèdit, ara no dissimuleu, l’hem fet nosaltres; ni el banquer ni la financera.

Però tampoc no tot es redueix a tu i a mi o al veí:

Hem fet creure a les constructores (i a les fortunes que han invertit en elles) que nosaltres, els consumidors, faríem mans i mànigues per tenir una casa o dos i, què m’has dit! a construir, que falten cases! El cotxe del pare, el de la mare i el d’algun fill. Quotes i combustible, assegurances, pàrquing i què més? Què em deixo? Hem fomentat el consumisme i, com no, hem fomentat la creació d’un mercat basat en aquest consumisme compulsiu. Però ho hem fet nosaltres.

Sí, suposo que podríem canviar el sistema electoral, suposo que podríem tancar als banquers a la presó, si trobem el delicte amb que imputar-los, clar, perquè fer-nos enfadar encara no ho és. Tampoc no és delicte que ens embarguin la casa, però podríem inventar-nos alguna cosa, pensem-hi…

Fos com fos, després d’aconseguir que el veí faci penitència, nosaltres continuaríem sent nosaltres i tan bon punt ens passés alguna cosa, sortiríem a buscar un altre veí.

El problema no està en el sistema, ni en el capital. El problema està en el consumidor –en mi, en tu, en tothom- que no li ha fet cap lleig ni al capital ni al sistema. Hem deixat que ens pensin (que pensin per nosaltres allò que ens convé), ens hem deixat convèncer.

No és que siguem culpables,
      és que som imbècils!

El dia després.

O la inèrcia del moment propici.

La conjuntura social d’aquest moment fa que sigui l’adequat per moure veus i per manifestar les idees i neguits propis a la societat, per demanar i esperar el suport dels conciutadans.

Fer les coses quan és el moment propici només és el començament i és fàcil, molt fàcil; però compte! després del moment propici hi ha tot un seguit de moments que no ho son tant i que la força i energia per moure la societat és infinitament més gran, tret que les llavors, sembrades en el moment adequat, hagin caigut en terra fèrtil.

I la terra no és fèrtil 
                  si no es treballa en el moment propici.

Avui cal pensar en demà, millor dit, en el demà, en aquell demà que no hi ha eleccions i que la quotidianitat torna a ser la monòtona protagonista de les nostres vides. Què passarà el dilluns vinent? H ha plans i arguments per mantenir les manifestacions? i, fins quant?

És el moment, tant pels que treballem com pels que no ho fem, de planificar una mica el futur immediat.

Quants demanaríeu vacances a la feina per passar els dies a les concentracions? (per exemple)