Moltes de les manifestacions de la llibertat personal s’exerceixen en oposició a la llibertat i el benestar dels altres. Hi ha la errònia creença que la llibertat, si no es mostra clarament –fent-ne ostentació-, no és la llibertat autèntica i reconeguda.

Aquesta mal entesa llibertat menysté l’obligació de complir els compromisos adquirits i les bones maneres en les relacions humanes, emparada per un “soc lliure i puc fer el que vulgui!”.

Potser no hauríem de parlar de llibertat, sinó d’egoisme, és clar que, sobre el paper, cap de nosaltres no vol fer mal a ningú però en fem en racionalitzar i convertir l’egoisme: “jo vull això”, en  “jo soc lliure i, per tant, vull [fer] això [peti qui peti]”. I, fins i tot, si ha de petar algú, diem que és pel seu bé.

Llegia aquest matí un pensament que deia “És la llum la que ens dona la falsa individualitat…”. Tot i que en línies generals he trobat encertat allò que volia dir l’autor, la manera de construir-ho m’ha fet pensar una estona (no massa tampoc, eh!).

La llum és lo que ens permet veure als altres i, per tant, veure’ns a nosaltres mateixos com a “no-altres”, però això és així perquè nosaltres som com som: de carn i ossos i amb un sistema sensorial que la utilitza –i els efectes que aquesta causa en la natura- per identificar objectes, moure’ns, viure, etc. Si funcionem així, quina necessitat hi ha de menystenir-nos utilitzant adjectius i proposicions negatives en construir la nostra realitat o, fins i tot, a nosaltres mateixos? Per què això de “falsa individualitat”? En tot cas, caldria preguntar-se què entenia l’autor per “individualitat”. La única manera en la que podem assolir-la és gràcies a la observació dels altres i això, a la vegada, podem fer-ho gràcies a la llum, sigui quina sigui aquesta llum: agent físic (la llum de sempre), la llum que ens ofereix el coneixement, etc. Qualsevol eina o agent que permeti diferenciar-nos dels altres, és essencial per construir-nos i és absolutament absurd renunciar a allò que som!

I per acabar, el pensament al que feia referència en el primer paràgraf deia alguna cosa com: allò que és ocult, que no se’ns manifesta, és l’origen de l’ésser. Hem tornat a renunciar. I situem, en allò que ens resulta inabastable i incomprensible, la nostra essència. Suposo que ho fem perquè no volem creure que aquesta sigui tan transitòria i puntual, irrellevant, com la nostra carn. Ens entestem en voler ser immortals. I no ens adonem que possiblement ja ho som, però d’una manera més fàcil d’entendre, tan fàcil, que no hi pesem. Clar que, acceptar una cosa fàcil –que pot ser acceptada per tothom- no ens fa diferents i, per tant, la rebutgem automàticament: som i deixem de ser al ritme de la tendència de la majoria –o és al ritme invers de la tendència de la majoria?- sigui com sigui, estem com un llum.

Construim incansablement conceptes nous sobre paraules velles i ja no debatem sobre les idees que pretenem comunicar amb aquestes paraules, sinó sobre les mateixes paraules.

Salutacions.

PS: la imatge ha estat extreta d’aquí.

En la obscuritat de la ignorància tot pot ser cert perquè no hi ha manera de discernir allò que és fals[i], però en la il·luminada saviesa tot es posa en dubte i cap veritat aguanta el judici de la raó[ii]. I doncs, què queda? El problema no és què queda, sinó què tenim en excés: paraules i discursos.

[i] En la obscuritat de la ignorància -quan no hi ha observador que mesuri el grau de coneixement dels individus observats- seria agosarat afirmar que no hi ha ni falsedat ni veritat i que tot seria acceptable dins dels límits de les necessitats individuals?

[ii] Però no de la raó pura, que existiria de manera independent a l’home si això fos possible, sinó de la raó humana: propietat emergent de les xarxes neuronals que composen el cervell humà. Raó que, erròniament, tendim a creure perfecta e irrefutable.

Al augmentar el nombre de variables, les matemàtiques es col·lapsen, llavors només ens queda la mística.

                         (Mario Conde, “Cosas del Camino” editorial nous.)

No senyor. Lo que es col·lapsa no és el mètode, sinó la nostra capacitat per seguir utilitzant-lo. Fixeu-vos si som egocèntrics que no som capaços d’admetre les nostres limitacions i, en lloc d’això, destruïm les nostres eines tot culpabilitzant-les d’insuficiència i ineficàcia.

                                                    (Alex Galletero, “Quatre Coses”)

Tot sigui dit: aquest llibre d’en Mario Conde –“Cosas del Camino” va ser tot un descobriment, tant de l’autor com del llibre. Feia molts anys que no queia a les meves mans una lectura tan interessant . En aquest blog veureu que no acostumo a recomanar gaires llibres, però he de fer una excepció per recomanar-vos aquest. A banda de la meva objecció a la reflexió del senyor Conde –estic d’acord en moltes altres reflexions de l’obra- insisteixo en recomanar-vos-el.

Em pregunto per què soc reticent a fer allò que em proposo fer. I la resposta que em dono no em sembla convincent, per tant, concloc que allò que em disposo a eliminar –i que potser vulgui mantenir- no ho necessito. I em pregunto, també, perquè em resisteixo a oblidar alguns records i coneixements o a canviar una costum. Em responc que allò que vull oblidar m’essencia. I concloc que no ho necessito, perquè allò que m’essencia no està -no ha d’estar!- lligat a la necessitat del meu jo social i conscient.

És un error intentar capturar una idea amb paraules; fer-ho i entregar-les com a la pròpia idea és entregar una mentida, una caixa buida, un breu esbós; només podem aspirar a introduir en la ment de l’altre la noció d’allò que se’ns ha presentat al nostre intel·lecte i confiar en que sigui capaç d’aprehendre-la per ell mateix. No obstant això, tenim les eines suficients per unir les dues ments i no hem de despreciar-les. L’error està en prendre allò que hem escrit com la idea original: l’ombra no és allò que la projecta.

Són l’orgull i la vanitat de creure que sabem, que hem entés, els qui ens porten a tal error.

L’espècie humana és la única en la que un sol individu, per garantir seva la pròpia supervivència, sacrificaria la de la resta de congèneres.

Només l’altruisme es capaç d’equilibrar la balança, però sembla que en els darrers anys té més empenta la força destructiva que la reparadora -perquè no hi ha força constructiva o creadora.

Un apunt: l’extinció global, lenta, però ja sense aturador, no s’executa de manera directament violenta, en la majoria d’ocasions es tracta d’un no-fer (apatia envers allò que no és el propi individu), mentre que en altres és el descontrol en la energia aplicada per sobreviure (sobreexplotació de recursos naturals). No serà la violència allò que acabi amb l’home, serà la inacció, les paraules i la competitivitat naturalment no justificada (innecessària).

Ad infinitum, amb o sense tu –o jo!- perquè nosaltres som irrellevants per l’univers i creiem, erròniament, que l’univers també és irrellevant per nosaltres.

La confessió és un acte alliberador degut a l’elevat preu que  paguem en confessar: donar la cara pels nostres actes i patir la vergonya i humiliació que sentim en fer-ho, però, quin és el guany o la recompensa per humiliar-se i passar vergonya? La resposta és fàcil: restablir la confiança en nosaltres d’aquell que ens atorga el seu perdó. Però potser no sigui un acte totalment sincer, i és que de vegades ens convé subornar a l’altre amb el nostre acte de contrició.

Potser no seria del tot equivocat creure que l’espècie política és més de la darrera opció que de la primera: subornar l’ofès amb la pròpia humiliació, costosa en imatge i, potser, sincera, però sempre per conveniència. En canvi, l’home del carrer, el privat, allunyat de la cosa pública, creu actuar per honor o per altres valors que suposa elevats, però acaba buscant el mateix, un restabliment de l’status quo.

El teu mon es redueix a casa teva. Al control sobre els teus coneguts i aquells amb qui et relaciones i qualsevol tonteria, qualsevol cosa fútil i insignificant en el temps, t’altera. Recuperes el control fent sentir culpable al veí, a l’amic, al conegut, amb paraules que, en altre temps, et van fer sentir culpable a tu. I et delates més del que et penses perquè només sabem fer mal amb allò que ens ha fet mal –coneixem la seva efectivitat!- i així mostrem les nostres ferides en brandar les paraules, revelant el nostre passat.

Estàs disposat a perdre’t en aquesta lluita? Si és així, endavant, si no, retira’t abans que l’enemic que t’acabes de crear –i que encara no et coneix- et conegui massa.

I es actitud de perdedor el buscar la victòria lluny del camp de batalla, a l’esquena de l’enemic; d’altra banda, per molt mal que parlis d’ell, si no en rep les conseqüències, si no coneix ni veu la teva bel·ligerància, estàs perdent el temps i de veritat vols perdre l’únic temps de vida que la natura t’ha donat en fer mal nom d’algú que ja t’ha oblidat?

Per recordar que fa una trentena d’anys que estic morint. Que en tinc, en potència, una trentena més per viure però que cada dia que passa he mort una mica més.

Temps per ser feliç, temps per treballar, temps per mi, temps per tu. Temps per, per no res, per aturar-me i mirar què tinc i decidir què em sobra i amb què em quedo. Temps per començar un nou viatge i dir adéu a aquells amb que m’he creuat en algun moment; adéus més o menys costosos, en temps, temps per romandre i veure passar el temps per la finestra del tren, imatge romàntica del pas del…

Recordem a qui ens fa mal, a qui ens insulta, a qui ens esclavitza, però no recordem a qui ens cedeix el seu temps, a qui decideix estar amb nosaltres, perquè sí.

I així valorem a les persones per lo que aconseguim d’elles, no pas pel temps de vida que ens cedeixen.

I aquest no és un concepte buit: és essencial.