Quatre Coses

Quan jo soc ma, el bô trontolla i busca la seguretat de l’origen. Quan soc terra, i bô, ja no cal equilibri: s’és un amb el bô i aquest s’arrela amb els meus peus. 

Ara, hi ha massa mans.

El bô és una arma antiga que ha existit en la majoria de civilitzacions (com diu la Wikipedia), es tracta d’un pal polit, llarg i de fusta. Però aquest text va més enllà de l’eina marcial.

Amb la calma i la serenitat de l’orient, amb l’observació que cerca perfecció, que és perfecció en observar allò que ja és, o amb la passió i l’instant de l’instant d’occident, que no s’atura –que no satura!- i crea i consumeix allò que és capaç de crear i consumir: realització absoluta e instantània de l’esser creat per crear i consumir?

Ergo sum en alguna banda.

No n’hi ha prou amb la recerca de la felicitat per viure en completesa,  cal dolor, dolor que defineix els límits entre allò que és necessari i allò que és fútil i efímer i que perfila, sense cap mena de dubte, aquells valors que fonamentaran una vida plena . Malauradament vivim en una època amb un molt baix grau de dolor, no obstant això, fugim d’ell sense saber què és i anem bandejant, a la deriva, buscant alguna cosa encara per nombrar.

Quins objectius persegueixo en posicionar-me d’aquesta o d’aquella manera davant d’una determinada situació? Què espero obtenir a canvi? Prové de mi aquest posicionament o és la inèrcia social –la costum, allò que s’espera o que s’acostuma a fer- la que em força a adoptar-lo?

No vulguis atrapar el foc amb les mans nues,
no et resultarà agradable.

Sovint, el tot, és una part més d’una determinada realitat. De vegades observable a simple vista  de vegades no tant evident. És important, però, no excloure aquesta part d’allò que observem.

Recórrer el camí en un únic sentit només ens permetrà veure una determinada perspectiva del paisatge. Cal girar cua i caminar-lo en sentit contrari per copsar-lo tot; i molt de compte amb les pressuposicions de com son els elements del paisatge que el nostre sentit de la marxa ens impedeix observar!

No hi ha grans homes,
              hi ha grans actors;  però, que és la vida
             sinó una gran teatre?
Així doncs, esdevé monjo qui vesteix l’hàbit.

No pots ignorar a qui pensa de manera diferent a com ho fas tu, en tot cas, pots fer-ho d’aquells que pensen com tu, perquè ni aporten res nou ni suposen un risc pel teu sistema ideològic, però no cometis l’error d’ignorar o menystenir a qui discrepa de la teva opinió.

Soc un instant. Un gerundi: essent. Una forma gens personal, afegitó a l’instant en que coexisteixo; un breu i senzill canvi estructural en la organització de la matèria, un caos dintre un cosmos dintre un caos en l’ésser, en el sent, d’alguna altra cosa.

I l’ordre canviarà en el mateix femtosegon astronòmic: un cosmos dintre un caos dintre un cosmos i el meu gerundi esdevindrà pretèrit perfet simple amb la mateixa lleugeresa que un pardal executa un saltiró perfecte (present, en aquest cas).

I se’m pronunciarà en forma passada: va ser… havia estat… tot oblidant que encara soc i que sempre seré; en altra forma, és clar.

Caos i Cosmos s’intercanvien els documents universals d’identitat –car, fan la mateixa cara, tots dos, vistos de lluny- i és en aquest punt, on l’home és home i no una altra cosa. És en aquest punt on tot comença i tot acaba.

I les formes verbals, què?