Només aquell que la coneix és capaç de suportar la infame visió que d’ell mateix se li ofereix i no acabar destruït. Igual que el verí, cal prendre-la en petites dosis per poder-la suportar quan es presenti, perquè sempre es presenta.

Cal respectar la vida humana, és una obligació moral. Cal respectar els nostres grans, els pares i aquells que ens ajuden a evolucionar transmetent-nos experiències i coneixements. Però d’un superior imposat per les circumstàncies, per exemple, pot ficar-se en dubte, fins i tot, la recta moral de la seva mare, sense que això sigui motiu d’acomiadament.

Perquè el respecte no és actitud obligada i d’aparició automàtica en signar un contracte laboral, el respecte es guanya.

… a propòsit d’una sentència que declara nul l’acomiadament d’un treballador que fou acomiadat per tractar de “fill de puta” al seu superior. I a propòsit de la carta d’una lectora a “El País” preguntant-se on anirem a parar si es menysté el respecte d’aquesta manera. Aquesta lectora dona per fet que amb aquesta sentència, que no és la primera en aquest sentit, s’obre la porta a la insubordinació escolar envers el professorat i a la destrucció de les figures autoritàries dels pares, mestres o altre personal amb certa autoritat.

El respecte s’ensenya i s’apren, però no s’imposa. Allò que s’imposa no és respecte; serà qualsevol altra cosa, però no respecte.

És impossible. I ho serà mentre utilitzin el llenguatge dels seus pares i avis. Caldrà, doncs, que inventin una nova manera d’expressar allò que senten i què volen, altrament els resultarà inevitable trametre idees arrossegades de les generacions i discursos anteriors a ells i dels que pretenen fugir.

Quan una paraula pren vida pròpia, cal oblidar-la, desterrar-la del nostre vocabulari, perquè mai més no tornarà a descriure la realitat de manera fidel i verdadera.

Una paraula massa viva és aquella que no s’ajusta a la realitat però que l’hem vist utilitzar tants cops que, encara que no s’ajusta a allò que descriu, el pes específic que se li ha atorgat paga el seu us incorrecte perquè ens sembla que dona força al discurs.

Democràcia, amistat, llibertat, amor, harmonia, etc. Mana la ignorància de qui les pronuncia que, vist el moment de fer-se notar o buscant afiançar alguna cosa, les profana un altre cop. Perquè les paraules també vesteixen.

Penso que en una societat que podria ser millor, més digna, més justa, tots tenim l’obligació de ser una mica idealistes. –Mònica Terribas. TV3.

La Mònica Terribas té molta raó. Sense l’ambició de millorar, de veure les coses com haurien de ser enlloc de conformar-se com son, no canviarà res, i cada matí ens llevarem i ens queixarem del nostre entorn, des de la vida que ens ha tocat viure, amics i feina, fins allò que ateny als països de l’altra banda del mar. No sabem arreglar casa nostra, però tenim la solució pels problemes del veí.

Això és així perquè no sabem fixar-nos en nosaltres[i], no ens agrada veure’ns i necessitem fixar-nos en els altres: què tenen, què fan, com son, com vesteixen, etc. De manera que només que hi hagi una sola persona –la llavor- que deixi de ser idealista per centrar-se en les seves possessions, contaminarà el seu entorn immediat que, alhora, farà el mateix amb el seu i així fins convertir en consumidora una societat que podria aspirar[ii] a ser la societat perfecta; l’aspiració a la perfecció és lo més aproximat a ella que qualsevol ens pot assolir, per tant, la sola aspiració a ella és sempre la millor elecció possible.

L’individu de la societat consumista no mira l’altre per garantir-li el benestar, com seria d’esperar, sinó per envejar-lo. No pot estar sol, però tampoc sap estar acompanyat.

Començarem a ser feliços quan aprenguem a estar sols [amb nosaltres mateixos] –Jo. Quatre Coses.

Ara per ara necessitem massa l’altre per veure la nostra imatge i el nostre èxit  social reflectits en ell i la conclusió és, doncs, que una societat idealista és una utopia.

[i] No, no em refereixo en ser presumits o vestir bé i cuidar-nos, perquè això no és fixar-se en un mateix: ens vestim i presumim per a que ens vegin, per tant, continua sent un fixar-se en el veí

[ii] Que hauria d’aspirar en tot moment a la societat ideal, ja que aquesta, com a fet, és una utopia i, per tant, un impossible. Aspirar a una cosa [bona] inassolible és caminar pel camí de la perfecció, impossible gairebé per definició, però cada passa feta ens acostem a la perfecció; perfecció que, inevitablement, anem redefinint en aquest camí vers ella.

Sovint les persones no existeixen fins que no s’han vestit d’opinions i conviccions públiques que, generalment, extreuen dels mitjans de comunicació. Així esdevenen ridícules titelles que ballen al so de l’editor que no busca altra cosa que incrementar les vendes a través de l’impacte mediàtic. Extrec, d’aquí, que la nostra societat és absurdament fictícia i escassa d’intel·ligència pròpia –amb capacitat d’opinar i de treure conclusions per ella mateixa.

A propòsit d’una conversa sobre Dret Penal.

El cos en descomposició d’un animal no és una cosa agradable de veure i per molts tampoc no ho son ni el llamp ni el tro. N’hi ha que tremolen en veure una aranya i xisclen en veure un ratolí.

Aquests encara no han (hem) aprés a veure el conjunt de les coses i no valoren -perquè no han descobert- allò que les anima: l’univers, el tot. Avui en dia parlar d’univers et duu a els extrems: o bé ets astrofísic, o bé astròleg, o ets expert en la ciència o en la mística. Però enmig d’aquestes dues posicions n’hi ha una altra: hi ha un fet –o un moviment constant- absolutament independent de les paraules i aquest és l’univers. En ell s’hi dona l’opinió, el llamp i el tro, l’organització i reorganitnazió de la matèria i l’èsser humà, i per moltes maneres que aquest tingui d’observar i anomenar l’univers, aquest seguirà essent independent del concepte que d’ell tingui un observador qualsevol i fins que no descobrim allò que ara està cobert per paraules, fins que no contemplem, no podrem conèixer ni saber.

La por només es presenta a qui desconeix els orígens d’allò que l’atemoritza. Quan la por desapareix, com a molt, hi quedarà la precaució que cal tenir envers allò que ens pot fer mal.

… per dir-me a mi que no puc descobrir el meu mon com si res hagués estat descobert? Per què dius que els meus pensaments son estúpids i mil cops pensats abans que ho fes jo?

Que potser no tinc dret d’experimentar-ho tot en l’únic temps de vida del que disposo i disposaré mai? He de renunciar conèixer per mi mateix perquè altres ja han conegut abans? Així doncs, de què em serveix ser viu?

La història està plena de mestres, però en algun moment de la nostra vida hem de deixar de ser màquines de repetició que només mostren la quantitat de memòria que tenen al recitar un cop i un altre frases i dites per aquells que s’han sentit plens en viure-les i pronunciar-les per primer cop.

Perquè, quin problema hi ha en omplir els calaixos de diners i joies –o qualsevol altra cosa material i de valor? Per elles mateixes, les riqueses i els diners no son ni bons ni dolents, però si el tenir-los marca la diferència entre sentir-nos bé i segurs o malament i desemparats, no cal cap justificació per recaptar-ne quants més millor. Ara bé, cal ser conscient, sempre, que quan morim haurem de deixar-los i prendre consciència d’això hauria de deslliurar-nos de l’avarícia i permetre’ns mantenir l’equilibri entre lo necessari i lo excessiu.

Sovint, l’home, busca grans filosofies i explicacions per les coses més insignificants, perquè creu que l’adjectiu “humà” el fa gran respecte les altres vides i tal grandesa mereix explicacions grans i solemnes, difícils de comprendre. Però son les coses senzilles les que ofereixen solucions vàlides i essencials a lo que anomenem dificultats de la vida, que no son altra cosa que la natura fluint: la vida. I aquesta no és ni bona ni dolenta.

Senzillament És.