Quatre Coses

Qui és més lliure, aquell que seu davant la tele dos o tres hores al dia deixant que li prenguin la vida –amb l’excusa que ho fa perquè vol- o aquell que l’apaga i es pregunta què està mirant i què l’atreu tant d’allò que mira? encara que després la torni a encendre i segueixi mirant-la?

Suposo que coincidireu amb mi que el segon cas, aquell que és pregunta coses, és el que mostra un grau de llibertat més elevat.

El truc, en tot això -en la vida, en la feina, etc.-, està en pensar abans de fer, en ser crític amb tot allò que donem per fet o que ens donen per fet. Està en apartar-nos una mica del grup i observar què mou al grup i si volem que allò que mou al grup ens mogui a nosaltres. Encara que després d’aquesta reflexió tornem al ramat, serem una ovella més lliure que les altres i, lo que és millor, sabrem que en un moment donat, en podrem sortir. Perquè, si no saps de què formes part, no saps de què pots escapar si cal.

L’he titulat “Dites i Desconnexions” perquè de vegades és interessant veure com s’allunya de la realitat, aquell que la diu, per fer-se-la venir bé.

L’altre dia en vaig llegir una que deia:

L’home és allò que és –allò que viu i com ho viu-, no allò que té i poseeix.

No hi ha un ser sense un tenir i es comença per tenir la vida. Un cop ets viu tens gana i si no tens una bona eina per sortir de cacera és molt probable que et moris d’inanició perquè un altre s’haurà emportat la presa que tu també perseguies. Potser, també, et voldràs reproduir –és un impuls genètic- i si no tens una bona eina per foragitar els teus competidors sexuals, possiblement les millores genètiques que duus –ves a saber, potser n’aportis alguna- es perdran.

Fent un salt en la evolució, posem per cas, de cent vint mil anys, si no tens (o tenies) un cavall i un carro que et permetin desplaçar-te a les teves terres per treballar-les, possiblement la teva família es mori de gana.

Un defensor de la llei és valerós perquè té una eina –porra o pistola- que el fa sentir segur i li garanteix que podrà enfrontar-se amb lo que convingui sense perdre-hi la vida. Un soldat és valent per l’arma que duu a sobre, un bon cuiner ho és perquè té anys d’experiència a la seva esquena i perquè té un lloc on experimentar, etc. ad infinitum –i més enllà-.

I sents felicitat perquè no et falta res. I ets amable perquè res no et preocupa, perquè tens una llar on tornar. I ets comprensiu amb qui té menys perquè saps que és tenir poc, però ara, com que ja tens, ets i et mostres amable i comprensiu.

Per tant, ets allò que tens, potser no al cent per cent, però sí en un percentatge força elevat. I, ves per on, resulta que ens passem mitja vida negant i renegant allò que som gràcies a allò que tenim; ens afartem de dir que lo material no importa, que lo que importa és lo espiritual, que cal estar centrats en viure la vida i gaudir d’allò que tenim. Quin mal hi ha en voler tenir? Clar, sempre i quan allò que pretens no sigui a costa del benestar de ningú més… ara que, si ens remuntem a la prehistòria, sempre hi ha en joc el benestar d’algú!.

També som altres coses, però partint de la base de poder exclamar en públic: soc! I, per ser, a banda de pensar –com deia Descartes-, cal tenir.

Jo sé que soc un perepunyetes.

Percebem el color blanc perquè que el cos sobre el que incideix la llum la reflexa tota. Percebem el Blau perquè l’objecte sobre el que incideix la llum la absorbeix tota excepte el Blau, que és reflectit; l’observador ingenu veu el Blau com a color Originat, verdader i autèntic i no com a resta desestimada. Allò que mostres és allò que ets o bé ets allò que no mostres?

L’home ha vist i sentit –en la seva imaginació- els colors de la immortalitat, ha somiat amb ella, l’ha desitjat i ha creat basant-se en ella i, ara, li resulta mortificant saber, alhora que imagina allò que mai no experimentarà, lo inabastable d’aquest desig.

D’aquest immens dolor han nascut desenes de religions i creences que ens fan abastable aquesta immortalitat tan desitjada, ja sigui en aquesta vida o en una altra. És lògic, doncs, concloure, que deu és producte de la necessitat humana de existir més enllà de qualsevol esdeveniment universal: de ser etern.

Diuen que un instant de la vida d’un home, d’un mortal, té un preu infinit. Diuen, també, que un instant en la vida d’un immortal no val res. Però no hem d’oblidar, tampoc, que qui fa aquesta valoració dels instants d’uns i altres és un al que, possiblement, li quedin pocs anys de vida.

Sempre hi ha una motivació, un sentiment, una estratègia darrera de cada paraula; això s’accentua quan es parla d’inabastables.

Rés no fa més mal a un home que no poder abastar allò que, en la seva imaginació, ja ha abastat.

Sempre hi ha un moment de terrible sentiment que, per molt soterrat que estigui sota la racionalitat i la comprensió de les coses, acaba emergint dolorosament; en aquest moment, només un altre sentir, el farà més suportable. En lloc de soterrar allò que sents o que et fa por, planta-hi al seu voltant altres sentiments i sensacions, de manera que quan sigui l’hora d’aquest moment de dolor, puguis contemplar també altres moments de joia sense necessitat d’apel·lar a la raó, perquè no hi ha escapatòria en la raó per allò que és del sentir.

La felicitat veritable és la que sent l’ocell d’hivern quan s’escalfa en els primers raigs de sol; no hi ha preu pagat per ella, només la freda nit passada. Sense pena.

Les paraules, en aquests nivells, embruten la realitat i esgarrapen les idees fins deixar-les ferides i malaltes. La felicitat no és patrimoni de l’home.

El coneixement que propaguis sempre tornarà a tu, i ho farà d’alguna d’aquestes maneres: en forma de nou coneixement que contribuirà en el teu saber –per tant, serà una comunicació ben efectiva- o bé en forma d’escepticisme per part d’aquells que l’han rebut, cosa que penalitzarà el teu creixement personal així com tot nou saber que vulguis compartir, perquè sempre hi haurà una ombra de falsedat sobre ell.

Una flor blanca és una flor blanca per molt que jo vulgui que sigui vermella. I el dia que jo aconsegueixi que canvii de color, ja no serà aquella flor blanca que vaig veure i sobre la que tant vaig pensar i desitjar que canviés de color. Potser llavors voldré que en sigui d’un altre? Arribats a aquest punt, no puc fer altra cosa que reconèixer que la flor blanca és perfecta i que la imperfecció està en mi.

No té més raó el mar que la costa pel fet que, de copejar-la amb força i repetidament, se n’endugui una part en cada onada. No té més raó l’aigua que la muntanya pel fet que la primera, en gelar-se, esquerdi la roca més dura i se l’endugui en forma de sediments, erosionant-la fins a fer-la desaparèixer. No és tracta d’una qüestió de qui guanya o qui perd, es tracta de què es crea en aquest diàleg constant entre les forces que participen en l’intercanvi, encara que alguna d’elles ho faci, aparentment, d’una forma més agressiva.

Guanyar o perdre, tenir raó o ésser desposseït d’ella és una burda qüestió humana. Voler guanya o tenir por a perdre és una qüestió de por, de por a deixar de ser. Si saps qui ets, què més importa?

(versió 1.0.1337)